Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

En cas d’addicció no és recomanable eliminar l’estímul, sinó esbrinar quines mancances emocionals causen la dependència

Sandra Vicente
 
 
Belén, durant una de les seves classes al centre Desconect@ | ©SANDRA LÁZARO

Belén, durant una de les seves classes al centre Desconect@ | ©SANDRA LÁZARO

Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

“A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions”, opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

“Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció”, explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan “la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció”, explica.

I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que “fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat” i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

“El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!”, explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. “Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe”, confessa.

Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar “per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats”.

L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

“Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia”

Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: “jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden”, explica.

La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, “jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar”. Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que “un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió”.

I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa “el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar”, explica Bernabeu.

Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. “Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai”, explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. “Que què faig? Doncs jugar amb ell!”, exclama.