ENTREVISTA | Josep Morera

“Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema”

Conversem amb el doctor Josep Morera, autor d''Anecdotari d'una vida mèdica', sobre l'estat de la professió, com ha evolucionat aquesta i els principals reptes de l'actual sistema

Blanca Blay
 
 
 
El doctor Josep Morera després de l'entrevista / SANDRA LÁZARO

El doctor Josep Morera després de l'entrevista / SANDRA LÁZARO

El doctor Josep Morera és especialista en medicina interna i pneumologia i es dedica a la medicina privada des de la seva jubilació com a Cap de Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Acaba de publicar el seu primer llibre estrictament no mèdic, Anecdotari d’una vida mèdica, on recull un seguit d’anècdotes a través de les quals recorda amb una afilada memòria diferents experiències reals, sempre amb la relació metge-pacient com a teló de fons.

Malgrat que no és un llibre premeditat, en les diferents anècdotes que recull en el llibre hi recorda tot de detalls de les diferents històries: des del número d’habitació d’un pacient fins al que va dir-li el familiar.

La veritat és que tinc una gran capacitat per recordar tot el que és mèdic, tant en el sentit d’estudi com de patologies però sóc terrible per recordar els noms o les fesomies. De vegades a algun company metge li dic: tu recordes que fa vint anys vas tenir [un pacient amb] un còlic…? O per exemple quan un pacient em pregunta si cal que porti el TAC li dic que no perquè recordo la foto. Hi ha moltes coses de les que potser n’hauria de saber més, és clar..però en medicina sempre incorporo allò que és nou.

En medicina, com en d’altres professions, l’actualització ha de ser constant.

Sí…jo estudio entre 12 i 14 hores per setmana. Actualment és molt fàcil estudiar, et pots subscriure a revistes per exemple.

En una de les històries reflexiona sobre la relació metge-pacient i comenta que espera que malgrat tots els avenços tecnològics en el futur aquesta no quedi abolida.

Sí, l’altre dia el Carles Capdevila escrivia un article sobre això. Mira’m a la cara es deia crec.

Mira’m als ulls.

Això. L’ús dels sistemes informatitzats té efectes. Per exemple, ara et donen un informe de quatre o cinc pàgines a l’hospital i abans el feia tot el metge, avui és més ‘cortar y pegar’. L’altre efecte és el ‘no mirar als ulls’. Jo això no ho faig mai. Moltes vegades dic que si quan un pacient s’asseu encara no saps que té ja no ho sabràs, la quantitat d’informació que obtens d’un pacient des que entra per la porta fins que s’asseu és enorme però hi ha el pacient que no li agrada tant que el miris els ulls sinó que li agrada que estiguis informat perquè en l’era de la informació busca el doctor Google, el doctor pantalla. Després hi ha un altre perill: aviat la gent pagarà perquè li facis la història clínica a mà i no informatitzada perquè ara s’ha començat a hackeritzar. Un dia sortirà informació de totes les persones que tenen la SIDA o els VIPs que tenen càncer i no ho han dit…

El doctor Morera durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO

El doctor Morera durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

Fa uns dies el Fòrum Català d’Atenció Primària reivindicava la figura del metge com algú que practiqui l’escolta activa.

Ho acabes sabent tot dels malats perquè la gent té ganes d’explicar, encara que el malalt tingui una patologia respiratòria o cardíaca l’escolta activa és molt important. També és cert que els sistemes avancen molt ràpid…arribarà un moment que quan entris a la consulta del metge passaràs per un arc que t’escanejarà sencer, hi haurà un moment que quan tu t’asseguis és possible que ja es pugui emetre un diagnòstic -que d’una banda pot simplificar molt però també és un perill- o per exemple amb la genètica. Serà bo o no? Segurament serà bo però cal un debat ètic. Pot ser que quan vagis a demanar feina en lloc de mirar les teves habilitats mirin la teva fitxa i les teves previsions: aquesta senyora d’aquí a tres anys caurà diabètica…

Això de moment encara sona a ficció.

No, no. És brutal els avenços que poden haver-hi, sobretot per l’enginyeria. Aquests avenços però són més en la línia diagnòstica que no de cura. L’altre dia va sortir, per exemple, que Google havia guanyat un pleit per patentar una corretja, una mena de polsera, que detectarà cèl·lules neoplàsiques [que poden portar anormalitats genètiques] circulants i permetrà detectar cèl·lules canceroses. Això no és ciència ficció.

Un altre tema sobre la taula és la hipermedicalització.

Sí, hi ha una tendència a hipermedicalitzar. El nombre de medicaments que jo utilitzo no crec que passi de vint i molts són del segle XX.

S’hi barregen els interessos de la indústria farmacèutica. Quina experiència s’ha trobat al llarg de la seva carrera professional?

Hi ha un llibre, que es diu Medicamentos que matan, que va sortir fa un any o dos, en la que hi ha molta informació sobre això. La majoria de les companyies són accionistes, és a dir gent que no inverteixen en aquesta companyia per ètica. Hem arribat una mica al límit…s’haurà de premiar més en forma de simplificar la legislació per la sortida d’un fàrmac, o amb el control de les exigències davant els fàrmacs o amb el manteniment de les patents…o s’acabarà. De fet ara hi ha una ultra concentració de laboratoris.

Això és perillós, oi?

Sí, és que serà l’única forma que un laboratori pugui sobreviure.

En una de les anècdotes del llibre menciona que els metges sempre estan preocupats per les malalties que els poden afectar a ells o a d’altres. És el tòpic aquell que el metge és el pitjor pacient?

Bé, no és el millor pacient. L’altre dia veia un metge a qui li han diagnosticat una cosa i com que és metge sap tot el que això pot implicar. Ell ha reaccionat investigant-se a ell mateix i jo faria tot el contrari: jo em miro molt poc. Les dues maneres però són maneres exagerades de reaccionar davant la malaltia.

Bé, com més coses et mirin més te’n detectaran, no? O això diuen alguns.

Sí, clar, aixó és una realitat. Això és bo o és dolent, però? L’altre dia vaig tenir un pacient que li han trobat un nòdul pulmonar de 22mm, que és bastant, que no li havien descobert mai i ara va amb molta angoixa. Jo tenia un professor que deia que amb la mirada ja pots espantar a un pacient. I és cert, la cara que fa el metge mentre es mira les anàlisis ja et pot acollonir. No pots espantar mai el malalt si no tens prou proves però això, en canvi, és freqüent. Amb una mirada o una frase pots neurotitzar un pacient tota la vida.

Quan vostè va començar a estudiar medicina i va treballar els primers anys era la darrera etapa del franquisme. Com la recorda en el dia a dia?

Bé, el sistema sanitari era de beneficiència. Jo per exemple al Clínic havia fet guàrdies i en una setmana no veies ni un infart, no hi havia infarts. La patologia també ha anat variant. A partir del moment que es crea la Seguretat Social, d’alguna forma és una socialització. Aleshores hi havia buròcrates però no hi havia una gran burocràcia en la sanitat, que va millorar malgrat la situació.

Parlant precisament del sistema sanitari, en una de les anècdotes diu que llavors un colega seu el va portar “pel mal camí de la privada quan encara era un ferm defensor de la medicina socialitzada”. Ha canviat la seva visió?

Era molt pur d’ideologia, estava a favor absolutament d’una medicina socialitzada. A la universitat als comunistes ens deien “els xinos”. Arribat cert moment però vaig pensar que seria interessant entrar en la medicina privada.

Interessant en quin sentit?

Econòmicament. A veure, des del punt de vista humà tampoc no és desagradable sempre que siguis honest. El que no has de fer mai és prendre decisions mèdiques seguint un criteri econòmic, això no és ètic i ho pots fer tant a la pública com a la privada.

El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

El pòster amb la portada del llibre. / SANDRA LÁZARO

En els últims anys i sobretot mesos s’ha posat el focus sobre la desprivatització.

La principal mesura “desprivatitzadora” del sistema públic del govern ha estat la decisió de no renovar el conveni amb l’Hospital General de Catalunya. Estic a favor? Sí, però s’ha d’anar amb compte perquè les bestieses que s’han fet dins la medicina per part del Tripartit i de Convergència són moltes, el sistema ha patit d’una manera brutal. Els hospitals públics de veritat són els de l’ICS: Vall d’Hebron, Can Ruti, Bellvitge, Viladecans…tota la resta tenen interessos econòmics: el Clínic, el Sant Pau, etc. Per tant, els disbarats que s’han fet els darrers anys no es poden arreglar de la nit al dia. Els governs han fet el que ha volgut. El Broggi, per exemple, es va fer amb un pressupost disparat, escanyant altres hospitals que ja funcionaven, entre ells el de Viladecans que el van deixar assecar. Un altre exemple és les derivacions de l’Hospital Clínic al Sagrat Cor. L’Hospital Sagrat Cor és sens dubte el que deu tenir els números més polits de tot IDCSalud [QuirónSalud], perquè si els convé deuen fer facturació doble perquè tota la població que tenen és seguretat social i la meitat de la població és d’una mútua i gràcies això poden mantenir immaculat un Clínic en el que no trobes un metge gairebé per miracle. No n’hi ha prou amb dir “ara desprivatitzem” perquè s’ha fet molta destrossa abans i amb l’anomenada privatització.

Cap a on evolucionarà la professió mèdica, quina situació ens espera en els propers anys?

Els sous són molt baixos, no pots mantenir una flota de metges amb il·lusió, capaços d’estar entregats al sistema. La professió mèdica necessita una certa vocació i amb els sous que es paguen serà difícil mantenir-ho. Saps quin és l’estament mèdic que cobra menys de tot Espanya per hora treballada? Els de l’Institut Català de la Salut.

I no és només el sou, també és la precarietat en la inestabilitat dels contractes.

Exacte. En aquest sentit sóc bastant pessimista. A més són tot càrrecs, no només s’ha de desprivatitzar, s’ha de depurar. Les llistes d’espera són bàsicament intolerables. Ara com a mínim ja hi ha un 30 o un 40% de la població pagant mútues i sovint són mútues cutres però clar tenen accés directe a l’especialista. Passar per dos o tres passos fins a veure l’especialista suposa molt de temps.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*