Anticipar la jugada

Tant les investigacions amb els grans simis com amb les persones afectades per diferents trastorns mentals poden ajudar a aclarir la facultat de preveure el que van a fer els altres i que està tan íntimament lligada amb la representació d'imatges

Gonzalo Casino
 
 
 

La imatge del boxejador que esquiva un cop amagat, que no va arribar a sortir dels braços del rival però que va ser anticipat en la ment, és una bona metàfora de què és un cervell i per a què serveix. Un cervell és, bàsicament, una màquina per anticipar la pròxima jugada, un sistema de predicció que només tenen els éssers dotats de moviment (les plantes no en tenen). Es considera que la capacitat de preveure el que van a fer altres mitjançant imatges mentals (la consciència) està en l’últim esglaó evolutiu. I el súmmum és albirar el que altres saben, volen i pretenen. Aquesta habilitat, anomenada teoria de la ment, representa, sens dubte, un avantatge important per desenvolupar-se en societat. En principi, es considerava una cosa específicament humana, però cada vegada està més clar que compartim amb els simis moltes funcions mentals. Els últims experiments sobre teoria de la ment han suggerit, d’una banda, que hi ha una continuïtat mental entre espècies i, d’altra, que aquesta capacitat de posar-se en la pell d’un altre està afectada en algunes malalties.

No obstant això, el concepte de teoria de la ment, que es va desenvolupar a partir de les investigacions amb ximpanzés en la dècada de 1960, es presta a no pocs equívocs i planteja nombrosos problemes. Per començar, no és exactament una teoria, sinó més aviat una facultat: la d’extrapolar la mateixa vida mental a altres per així poder predir o explicar els seus actes. Però, a més, el concepte de teoria de la ment és molt ampli i en ell poden cabre habilitats de molt diferent complexitat, des del reconeixement de les emocions facials fins a les exhibicions més complexes d’empatia, passant pel reconeixement de creences falses. Els grans simis (goril·les, ximpanzés, bonobos i orangutans) semblen ser capaços d’endevinar el que pensa un altre quan maneja informació falsa i anticipar el que va a fer, segons indica un experiment publicat la setmana passada a la revista Science. El que ja no està tan clar és quin és el nivell de complexitat de la teoria de la ment d’aquests simis. I és que extrapolar un estat mental a partir de la conducta observable planteja sempre problemes, especialment en les investigacions amb animals.

En els humans, la teoria de la ment ja està desenvolupada en bona mesura als quatre anys o potser fins i tot abans, segons algunes investigacions. Però això no passa, per exemple, en els nens que pateixen algun trastorn de l’espectre de l’autisme. Com es desenvolupa la teoria de la ment en una persona sana? Quines zones del cervell estan relacionades? Quins nivells de complexitat d’aquesta capacitat poden distingir? Quins seria l’últim esglaó evolutiu pel que fa a complexitat mental? Quina relació té la teoria de la ment amb la intel·ligència? En quina mesura és una funció que depèn del llenguatge? Fins a quin punt i en quins nivells està afectada està capacitat en les persones amb alcoholisme, autisme, esquizofrènia, grans dolors, trastorns de l’atenció o de l’aprenentatge?

Quantes preguntes hi ha per resoldre i quantes ni tan sols es poden plantejar encara. El que sembla segur és que tant les investigacions amb els grans simis com amb les persones afectades per diferents trastorns mentals poden ajudar a aclarir aquesta facultat tan íntimament lligada amb la representació d’imatges. Com apunta el neurocientífic Rodolfo Llinás, “vivim per somiar i per fer imatges”. Aquestes imatges ens serveixen per anticipar, errònia o encertadament, el que li pot passar a un i als altres. El repte científic, per entendre el cervell i certes malalties, és explicar com.

Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

Gonzalo Casino
Sobre Gonzalo Casino

Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d'Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999. gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com Contacte: Twitter | Més articles