Atenció Primària: aquest any fem els 40 anys d’Alma-Ata

Més enllà de les declaracions i les grans línies de l’ENAPISC cal una reflexió entre tots els implicats (ciutadania inclosa) del que hem de fer amb l’Atenció Primària i Comunitària avui i el que no hem de fer a la resta del Sistema Sanitari

Josep Martí
 
 

Entre el “relat” de moltes professionals de la Primària i ciutadania conscienciada, que voldrien tornar a les “essències” de la Primària (del metge de família del Jordi Gol, Barbara Starfield i Alma-Ata) i la realitat de transformació de la Primària avui a casa nostra, caldria repensar, després de 40 anys (Alma-Ata el 12 de setembre de 1978) i la primera reforma de la Primària a Catalunya (llavors ambulatòria) pel Decret 84/1985 (33 anys), i adaptar el model de Primària, i per tant de tot el Sistema, sense apriorismes ni dogmes, a les realitats d’avui.

Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

Epidemiològicament hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven.

L’entorn també ha canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut Comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip, ara no tenim només un metge sinó: metgessa, infermera i administrativa de família, tenen més feina però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

Enfront d’això, surt el 2017 l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) amb bones paraules i declaracions, amb 50 accions a portar a terme i de moment amb pocs recursos.

I mentrestant la realitat es va imposant: s’implanten nous serveis, centres i programes (el sistema té la seva inèrcia, els seus interessos i els seus valors adquirits) tant els hospitals d’aguts com els sociosanitaris comencen a fer atenció a domicilis (hospital a domicili) que també és competència de la Primària, s’externalitzen a entitats privades activitats que han de fer les públiques (segons la LOSC) si tinguessin els mitjans (rehabilitació, atenció sanitària a residències, PADES, etc.). Es creen nous serveis, paral·lels als existents, d’atenció a la cronicitat i a la complexitat, amb nous noms “innovadors” com els ESICs (Equip de Suport Integral a la Complexitat) amb funcions que hauria de fer la Primària amb consulta als especialistes si cal.

Aquesta situació, de dobles i triples xarxes que poden fer el mateix, pot arribar a un caos i ser cada cop menys sostenible. “Entre un vell model que es resisteix a morir i un nou model que encara no està establert, surten els monstres”. Més enllà de les declaracions i les grans línies de l’ENAPISC cal una reflexió entre tots els implicats (ciutadania inclosa) del que hem de fer amb l’Atenció Primària i Comunitària avui i el que no hem de fer a la resta del Sistema Sanitari. Com queda avui l’accessibilitat al sistema, la continuïtat assistencial (amb l’especialitzada), la capacitat resolutiva, la longitudinalitat d’atenció durant tota la vida, la integració amb els serveis socials i la salut pública, la participació, urgent la millora de les condicions laborals i els rols dels professionals, l’eficiència i la qualitat… Ja hem dit: sense apriorismes, perjudicis, interessos particulars, ni dogmes, però ens hi hem de posar urgentment totes i tots, ens hi juguem el Sistema Sanitari.

Josep Martí
Sobre Josep Martí

Josep Martí Valls va néixer a Barcelona l’any 1943. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona l'any 1969. El 1980 va esdevenir doctor en Medicina i Cirurgia, per la UAB. Ha estat metge assistencial de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron. Del 80 al 86 va ser el Delegat de Serveis de Sanitat i Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona. Del 2000 al 2006 va ser el director assitencial de l'Hospital Universitari Vall d’Hebron. A més és soci fundador del CAPS i membre fundador de la Marea Blanca de Catalunya. Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*