El que podria venir amb la llei Comín: Barnaclínic com a exemple d’oferir sanitat privada als hospitals públics

La Direcció del Clínic, on opera Barnaclínic, demana temps per al canvi de fórmula jurídica de l'hospital que ofereix serveis privats a la planta d'un centre públic

Carla Benito
 
 
 
Arxiu: Concentració a les portes de l'Hospital Clínic de Barcelona / ENRIC CATALÀ

Arxiu: Concentració a les portes de l'Hospital Clínic de Barcelona / ENRIC CATALÀ

L’aprovació de l’avantprojecte de fórmules de gestió amb càrrec a fons públic podria haver estat el més revelador de l’últim mandat ja que, 27 anys després del desplegament de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, hauria iniciat la regulació de la llarga llista de contractacions i concertacions existents.

A més, aquesta llei hauria ajudat a que serveis com els que ofereix Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona, trobessin una fórmula jurídica sota el terme sanitat públic-social que els permetria seguir amb el seu treball actual. Tot i així, Barnaclínic encara no ha canviat la situació que la Sindicatura de Comptes va denunciar en el seu últim informe sobre l’Hospital Clínic i les seves empreses associades. A més, la situació dels treballadors també segueix sent la que va destapar l’informe de la Sindicatura: molts d’ells fan treballs per Barnaclínic estant contractats pel Clínic i sense percebre res a canvi.

Ara, si la coneguda com a llei Comín s’aprovés amb el nou Govern i si, en la línia que dibuixa, Barnaclínic canviés la seva fórmula jurídica podria ser un bon exemple de com les empreses “públic-socials” passarien a integrar-se dins del sistema públic català. L’avantprojecte de llei que permetria això, estableix les diferents maneres que tenen les entitats de salut per acomodar-se a la concertació. A més, l’avantprojecte de llei manté el mercat de salut català i el ratifica: manté el Servei Català de Salut i la seva estructura de mercat (proveïdors, compradors i venedors).

Ana Martínez, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona i activista per la Sanitat i la Salut Pública opina que “mentre es mantingui l’estructura de mercat, per molt que es reguli, sempre hi haurà una dificultat afegida de control i sempre hi haurà una (o més) portes obertes a la parasitació privada”.

Barnaclínic o com es segueix oferint sanitat privada a la setena planta d’un hospital públic

La Sindicatura de Comptes presentava el mes de març del 2017 un informe on analitzava els exercicis de l’Hospital Clínic i de les seves empreses associades, com ara Barnaclínic, de l’any 2010 al 2012. L’informe indicava que l’any 2012 els 524 treballadors del centre públic que prestaven serveis també a Barnaclínic no havien obtingut el reconeixement de compatibilitat per al desenvolupament de l’activitat privada a Barnaclínic.

El Dr. Campistol, que aleshores no estava al capdavant del Clínic, valora que l’informe de l’Hospital era correcte tot i haver-hi moltes coses a millorar. Afegeix, no obstant, que ja s’han millorat moltes coses, entre elles que “el 2010 l’entorn jurídic de l’hospital no estava definit i ara ja sí”. Pel que fa a Barnaclínic assenyala dos problemes: per una banda el marc jurídic que reconeix Barnaclínic com empresa pública i per l’altra l’espai on Barnaclínic opera.

Pel que fa al marc jurídic, el Dr. Campistol indica que la regulació ja s’està duent a terme i està en mans del Departament de Salut i, abans del cessament, també en mans del Govern de la Generalitat.

Pel que fa a l’espai de treball, el director general del Clínic reconeix haver “identificat un buit legal que s’ha de corregir” però també apunta que els darrers 4 anys s’han millorat molts aspectes: els serveis privats “sempre són a la tarda, donant prioritat a l’activitat pública i sense interferir en aquesta activitat pública”.

L’entrada a l’Hospital Clínic de Barcelona on es troba Barnaclínic / CC Jordiferrer

A la pràctica, l’informe confirma el que els treballadors ja havien denunciat. Barnaclínic utilitza els recursos estructurals del Clínic. És a dir, els seus quiròfans, els serveis de la imatge (com ara les maquinàries per realitzar TAC o ecografies) i ocupa una planta de l’edifici central. Compta amb infermeria i auxiliars però els seus metges treballen tant al Clínic com al Barnaclínic. Ana Martínez, treballadora del centre indica que “el cas més flagrant d’utilització de personal públic és el dels lliterers”, ja que estan contractats únicament pel Clínic.

Martínez titlla de “deute històric” el que Barnaclínic té amb el Clínic. Segons Martínez, Barnaclínic no paga tot el que hauria, els preus que fixa el Clínic són molt baixos i els treballadors que ofereixen serveis a la privada no perceben res. “ Els únics que ho fan són els d’endoscòpia digestiva que es van plantar. Com ara cobren, les professionals estan molt contentes però ningú parla del dilema ètic que suposa fer endoscòpies a les 8.30h del matí quan podrien estar fent endoscòpies per la pública es soluciona cobrant”, explica Martínez.

Sovint s’ha relacionat mantenir la privada amb mantenir el talent. Elva Tenorio creu que com a metge es tenen “uns certs privilegis socials” i hi ha un reconeixement: “la gent diu ‘això ho diu el metge’ i tu et sents el bruixot de la tribu”. Afegeix que facilitar fer feina a la privada i a més a més també poder donar classes a la facultat de Medicina s’ha creat per “retenir el talent perquè amb els salaris de la pública aquesta gent marxaria”.

El que s’ha permès durant 17 anys ara amb l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic i amb el canvi en la nomenclatura jurídica de Barnaclínic podria ser permanent.

Sergio Lachica, del sindicat Lluitem Clínic, considera que la permanència o no de Barnaclínic dins l’Hospital és un tema polític: “per molt que ho denunciem i fem actes si la política no canvia, Barnaclínic buscarà qualsevol estructura vàlida on agafar-se i tirar-ho endavant”. Així, tot i consultar assessories jurídiques en diverses ocasions, veuen “difícil” emprendre accions legals.

Ara, amb el Govern de la Generalitat de Catalunya número 131 dibuixant-se, poc es pot saber sobre el futur de la innovadora llei Comín que actualitzava 27 anys després la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. El que sí que es pot saber és que els agents socials seguiran endavant amb les seves reivindicacions. Uns, en lluita frontal contra la “privatització del sistema públic català de salut” i, els altres, en defensa dels interessos de les entitats de sanitat privades.

La Direcció del Clínic justifica la necessitat de tenir empreses privades treballant per a la sanitat pública

Més enllà dels dubtes sobre si es reprendrà o no una llei que obria les portes a la contractació, al mes de juny també s’aprovava una llei que garantia l’accés universal a l’assistència sanitària a Catalunya. Sortia com a resposta al Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius. La nova llei estableix que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya. Encara que no ho sembli, una i altra llei poden anar molt lligades.

El Director General de l’Hospital Clínic de Barcelona, Josep Maria Campistol, celebra alhora que alerta sobre la “llei Comín”. “Tenim una sanitat molt bona i universal en tot tipus de processos i que altres països vegin que Catalunya ha obert les portes a determinats tractaments o a determinats elements assistencials pot provocar un efecte crida que no puguem regular”, assenyala Campistol. El cap del Clínic valora que a més a més de les tasques terciàries que realitza un Hospital com el que dirigeix, perquè la llei funcioni és necessari integrar “la part del terciarisme, la part més primària i la més preventiva”. Entén que la llei és “clarament integradora” però és necessari no “oblidar la part social que cada cop té més importància”.

En els països occidentals s’ha augmentat molt l’esperança de vida però segons el parer del Dr. Campistol, l’impacte que té sobre això la sanitat és mínim. Indica que si ha augmentat ha estat gràcies al fet que el nivell socioeconòmic i social de la població ha millorat moltíssim: “a part de la sanitat el que més ha impactat és que tinguem aigua corrent, que ens puguem dutxar… això no ho podem descuidar”.

Així, per Campistol obrir l’atenció assistencial no pot anar deslligat de les tasques que realitza el tercer sector. El tercer sector també es coneix pel que seria l’economia social i solidària, integrada per cooperatives, empreses de treball associat, societats laborals, organitzacions no lucratives o associacions caritatives. És a dir, totes aquelles fórmules que podran passar a integrar el sistema sanitari català gràcies a l’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públic.

Seguint el mateix fil, Lluís Monset considera que s’ha de primar la qualitat i el preu en comptes de l’estructura de les empreses a l’hora de contractar-les. Davant la necessitat que empreses desenvolupin tasques terciàries, veu que limitar les candidates per la seva estructura legal és no donar igualtat de condicions. Voler fer desaparèixer empreses com alguns grups volen”, segons Monset, “seria una situació gravíssima que portaria el país i la sanitat a l’època franquista on l’administració era l’única que donava serveis”. Per ell, al capdavant de les entitats de sanitat privada, “si tot fos públic tornaríem 40 anys enrere i a curt i mitjà termini es veuria una davallada de la qualitat molt forta”.

Mentre des de diferents fronts s’opina sobre l’avantprojecte i què ha d’integrar o no, qui ja està canviant la seva forma jurídica per no variar la seva activitat és Barnaclínic, la planta privada de l’Hospital Clínic de Barcelona.