Bye-Bye Baby Boomers

La imminent jubilació de la generació del baby boom i les noves necessitats assistencials de la població envellida demanen a curt i mig termini un augment de la plantilla sanitària i noves competències professionals. Un canvi que no sembla prioritari dins l’agenda política

Joan Gené
 
 
 

La jubilació massiva dels metges i les infermeres de la generació del baby boom s’acosta inexorablement sense que ningú sembli posar-se massa nerviós. Els sindicats i els col·legis professionals han publicat unes prediccions escandaloses sobre la manca de professionals que no generen reaccions. La plantilla sanitària està envellida. Marxen els formats als anys 70, majoritàriament homes, i s’incorporen a un ritme inferior unes joves infermeres i metgesses.

Aquest mateix fenomen es reprodueix a tot Europa, encara que els països ho viuen de forma molt diferent. El mercat global fa que, com sempre, les conseqüències negatives recaiguin en els països més pobres. Els rics pal·lien la manca de professionals amb la immigració. Un 20% dels metges de Noruega, Suècia, Suïssa i el Regne Unit s’han format fora de les seves fronteres.

Les empreses sanitàries públiques catalanes no mostren signes de disposar d’una estratègia clara per fer front a la situació que ens afecta actualment. No sembla que vulguin atraure i retenir els professionals. A diferència d’altres autonomies, encara no han revertit les retallades retributives de la crisi. És significatiu que quan recentment els sindicats reclamaven el compliment dels acords signats a l’atenció primària de la Metropolitana Nord per fer més suportable les conseqüències de les retallades, els responsables de l’ICS es limitaven a respondre que :“l’acord era cosa de l’equip anterior, nosaltres no tenim recursos”. Avui les mancances de plantilla es resolen carregant de feina a la resta de l’equip o afavorint la immigració de professionals de sud Amèrica. Són actuacions per tapar forats i anar tirant sense saber massa bé cap a on. La solució tampoc passa per seguir creant facultats de medicina. Amb una cada milió d’habitants hem superat amb escreix la capacitat docent del país i el mercat global no assegura que els metges que formem amb recursos públics acabin treballant a casa nostra.

Segons l’OCDE ens trobem juntament amb Bulgària, Itàlia, República Txeca, Portugal i Àustria en el grup de països que tenen una alta densitat poblacional de metges i una baixa d’infermeres en relació a la mitjana europea. Segons aquestes dades, que coincideixen amb el HiT 2018 que ha elaborat l’Observatori Europeu de Polítiques de Salut i Serveis de l’OMS, la mancança més important de plantilla es produeix en el camp de la infermeria.

Així, no es tracta només de reposar les vacants com sembla que pensin els responsables de recursos humans. La situació és molt més complexa. L’envelliment, els avenços tecnològics i l’augment de la comorbiditat obliguen a fer créixer una plantilla i a adquirir noves competències professionals. Per fer-ho més difícil tots aquests canvis s’han d’aplicar de forma sostenible, ja que l’actual context econòmic no és favorable ni s’espera que ho sigui a mig termini. No cal dir que desconeixem l’efecte que a llarg termini poden tenir sobre la plantilla la robotització, el bigdata, la genòmica o les futures tecnologies diagnòstiques o terapèutiques.

És fàcil pensar que s’obren moltes oportunitats per les diferents i noves professions sanitàries i per la infermeria. També pels metges, ja que un context de plantilla més ajustada farà que realitzin activitats més específiques de la seva professió i que es descarreguin de feines que poden realitzar altres membres de l’equip. Per a que aquesta reforma sigui possible cal ajustar els plans formatius, canviar la legislació de les diferents competències professionals, optimitzar l’organització del treball, modificar les condicions laborals, facilitar la conciliació familiar i professional, afavorir el desenvolupament professional i moltes altres coses que tampoc estan succeint.

Com sempre esperem que els canvis sorgeixin espontàniament. Els diferents actors implicats ofereixen una resistència passiva i l’autoritat sanitària no exerceix un lideratge que marqui unes polítiques que ens permetin afrontar amb èxit el nou escenari. Però la realitat és tossuda. L’impacte negatiu sobre la qualitat assistencial que produirà la manca de professional ens obligarà a canviar tard i malament. Potser si actuéssim de forma proactiva sobre aquest fenomen que ja tenim a sobre podríem aconseguir que les jubilacions i les noves incorporacions tinguessin un impacte positiu sobre la salut de la població i l’eficiència del sistema. Pensem que segurament aquest és el problema sanitari més important que tenen actualment sobre la taula els responsables sanitaris del nostre país.

Joan Gené
Sobre Joan Gené

Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*