ENTREVISTA | Ximena Antillón, psicòloga del centre de recerca mexicà Fundar

“La cerca és la substitució d’un dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts”

Ximena Antillón, psicòloga del centre de recerca mexicà Fundar va acompanyar durant tres anys als familiars dels 43 estudiants desapareguts de Ayotzinapa

Sandra Vicente
 
 
La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d'investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d'investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

“Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavors”. Aquest vers pertany a una poesia que va néixer en memòria dels 43 estudiants normalistes que van ser desapareguts a Ayotzinapa (estat de Guerrero, Mèxic) el 26 de setembre de 2014. Es va convertir, també, en consigna de les manifestacions, marxes i moviments reivindicatius que reclamaven l’aparició amb vida dels joves.

Aquesta frase, igual que les accions de protesta sorgides del cas Ayotzinapa, es van convertir en referència de molts dels moviments de familiars de desapareguts que estan sembrant Mèxic des de fa dècades. No hi ha xifres oficials de quantes persones estan en lloc desconegut però, diverses organitzacions sumen més de 30.000 desapareguts en només deu anys, des que el president Calderón va iniciar la Guerra contra el Narcotràfic el 2006.

Però la desaparició forçada –s’entén com ‘forçada’ quan participen agents estatals- es va començar a documentar a Mèxic durant la Guerra Bruta com a forma de repressió contra els moviments socials i polítics dels anys 70 i 80. En aquesta època s’expliquen 1.200 persones desaparegudes: “va haver-hi zones molt afectades, com l’estat de Guerrero, amb alguns pobles que van quedar completament devastats, en els quals es van emportar a tots els varons”, explica Ximena Antillón, psicòloga especialitzada en acompanyament psicosocial en situacions de violacions dels drets humans i en salut mental comunitària.

Forma part del centre de recerca mexicà Fundar i, durant tres anys, va estar acompanyant als familiars dels 43 estudiants. D’aquesta experiència va néixer un informe del que n’ha vingut a parlar a Barcelona, en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Murmuris del Mèxic Oblidat’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona.

Les xifres ens diuen que, a mesura que passa el temps, la desaparició forçada a Mèxic creix: com podem entendre això?

El president Felipe Calderón (Partit d’Acció Nacional –PA) el 2006 dissol la Fiscalia especialitzada en moviments socials i polítics del passat, creada per investigar els crims de la Guerra Bruta que va ser creada en els 90 però que mai va investigar ni va trobar als desapareguts. Aquí es dóna un pacte d’impunitat perquè no s’arribi al fons de l’assumpte i tractar el passat com a passat. Però, en aquesta mateixa època es comencen a documentar desaparicions, ja en el marc de la Guerra contra el Narco, que deixen de ser per motius polítics i tenen a veure amb les accions d’actors criminals no estatals, com el crim organitzat, però que estan col·ludides amb l’aparell de l’Estat. I es donen desaparicions perpetrades per agents de l’Estat que lliuren a la gent a la delinqüència organitzada perquè realitzin l’execució i al revés.

I com afronten els moviments de suport a les víctimes aquesta nova ona de desaparicions?

Vèiem dia a dia que la Guerra contra el Narco estava incrementant el nombre d’executats i desapareguts vertiginosament. És llavors quan, el 2013, comencen a créixer nous moviments de familiars que exigeixen l’atenció de les autoritats així com mecanismes d’interlocució per generar polítiques de cerca. I, poc després, el 26 de setembre d’aquest mateix any, ocorre la desaparició dels 43 estudiants normalistes.

Aquesta desaparició forçada es dóna en aquest context de connivència de les xarxes criminals i les autoritats de diversos nivells, amb participació de la Policia Federal, Estatal i Municipal, presència de militars i Policia Ministerial, tots ells col·ludits amb el Cartel Guerreros Unidos.

La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

Quina és la resposta de l’Estat a aquest cas en el qual s’acusa directament a les seves forces de seguretat?

La primera reacció de les autoritats és criminalitzar als estudiants; van dir que eren infiltrats del Cartel de los Rojos i que per això Guerreros Unidos els havia fet desaparèixer. Però el fet que fossin joves, pobres i estudiants va generar molta empatia entre la societat i es va poder neutralitzar aquest discurs.

A més, tot el seguiment mediàtic internacional que va tenir el cas va aconseguir que l’Estat tingués una reacció particular amb els 43 i es va aconseguir impulsar el Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que van intentar desmuntar la veritat històrica llançada pel govern, que era que els estudiants havien estat assassinats i cremats en deixalleria de Cocula. Gràcies a aquest Grup, es documenten els mecanismes d’impunitat de l’Estat, que va sembrar restes humanes en un riu per fer tot aquest muntatge.

En l’àmbit psicològic, com afecta la criminalització dels estudiants i aquesta veritat històrica als seus familiars i companys supervivents?

Quan vem començar a treballar amb els supervivents vam veure moltes conseqüències com a impactes propis de l’estrès posttraumàtic –insomni, por a sortir al carrer o espantar-se amb qualsevol soroll o en veure policia, etc. A més, van viure un procés de dol alterat per totes les manipulacions que s’estaven duent a terme del cas.

Els normalistes estan units per un vincle molt profund: viuen a l’escola i molts procedeixen del mateix poble. Per això, la resposta durant els atacs va ser admirable: tornaven enrere per recollir als companys que quedaven enrere i els ferits de mort se sacrificaven per aquells que encara podien sortir amb vida.

La culpa va ser la part més dura, perquè sobreviure va ser alguna cosa totalment aleatòria, així li van donar sentit al fet d’estar amb vida: trobar als seus companys.

Com és la gestió d’un dol que s’acaba convertint en una lluita en comunitat?

Quan les famílies s’assabenten del què ha succeït comencen a arribar a l’escola; ells no es coneixien i al principi es dóna una situació molt caòtica. A poc a poc es van organitzant en grups de cerca que no donen resultat.

És llavors quan decideixen anar a viure a l’escola i comencen les conseqüències psicològiques amb efectes a més llarg termini: deixen les seves cases, les seves collites, la seva comunitat…i es dóna el que cridem temps detingut: perden els referents del pas del temps perquè tota la seva vida es basa en una cerca que no dóna resultat.

Molts d’ells no tenien experiència organitzativa ni referències de les desaparicions que estaven succeint al país però comencen a mobilitzar-se per buscar als seus fills, la qual cosa, en termes psicosocials, els permet tramitar el seu buit i reorganitzar la seva vida quotidiana. La cerca es converteix en una substitució del dol que no poden passar perquè no tenen la certesa que els seus fills estiguin morts.

Ximena Antillón ha visitat Barcelona en el marc del festival pels drets humans a Mèxic ‘Susurros del México Olvidado’, organitzat per la Taula per Mèxic de Barcelona / ©SANDRA LÁZARO

Els familiars dels 43 van començar la seva mobilització amb l’únic objectiu de trobar als seus fills i s’han convertit en activistes pels drets humans. Els compensa aquesta lluita? Com segueixen, tres anys després?

Es van desgastant i van perdent visibilitat, la qual cosa genera tensions dins del mateix col·lectiu. Ells sabien que s’haurien de preparar per a una lluita llarga, però no s’imaginaven que ho seria tant. Ara segueixen amb la cerca però comencen a tornar a les seves cases, la qual cosa els resulta molt dolorós, perquè senten com que abandonen, però necessiten administrar les energies.

A més, necessiten mantenir les seves activitats econòmiques donat que no s’han volgut visibilitzar com a víctimes ni com a subjectes d’assistència de l’Estat: van rebre oferiments de diners per part de funcionaris amb l’objectiu de silenciar la seva lluita, però això els ofenia perquè els feia considerar que els seus fills estaven en venda. De l’Estat només volen garanties de recerca per a la veritat i la justícia.

Les desaparicions busquen eliminar dissidències però els familiars, s’acaben mobilitzant, així que es passa a parlar de l’activisme de les víctimes.

És el mateix que diuen les mares de Plaça de Maig: elles van ser parides pels seus fills. Van començar a fer caravanes, visites a pobles que són víctimes de violències i s’identifiquen amb altres moviments, no només de desapareguts sinó contra els megaprojectes, feminicidis… Se’ls va obrir els ulls al que passava a Mèxic.

Hi ha un altre tema important referent a l’activisme a Mèxic que és la criminalització. Com porten els familiars que els ataquin per defensar uns drets que ja els han llevat?

Aquest fenomen es diu cadena de greuges: tenim un context de violència estructural que té a veure amb la pobresa, el racisme…i després els atacs com el de l’escola Normal, que són esdeveniments traumàtics. A partir d’aquí, es donen situacions que cridem retraumatitzants, com la impunitat, l’estigmatització de les víctimes, la criminalització o el maltractament institucional que segueix després. I el pic més alt d’aquesta violència i revictimització és la veritat històrica.

Els familiars sempre estan bregant amb la possibilitat que els seus desapareguts estiguin morts però la veritat històrica li dóna forma a aquest temor i els fa imaginar-se com va succeir; assassinats o calcinats, com en el cas dels 43. I això és tortura.

La veritat històrica o la desaparició forçada són realitats que aquí sonen extremes però que per a Mèxic són recurrents. I no es pot parlar d’això sense esmentar la impunitat

Des de Fundar, abordem la impunitat més enllà de la definició jurídica que és l’omissió a investigar i sancionar, però també es pot donar de forma activa, amb estratègies per protegir als responsables. Així, es desvia l’atenció o s’inventen proves per canviar la versió dels fets i tancar el cas. També es va documentar tortura als detinguts, per fer-los confessar de manera que les seves versions coincidissin amb la veritat històrica.

I aquesta impunitat legitimada té a veure amb el maneig dels mitjans de comunicació, que no són independents, perquè estan controlats per l’Estat mitjançant subvencions. L’entramat és enorme, perquè no és tan fàcil no investigar amb tot el moviment de familiars organitzats.

La psicòloga mexicana Ximena Antillón, del centre d’investigació Fundar, parla sobre las conseqüències psicològiques del cas Ayotzinapa / ©SANDRA LÁZARO

Són els mateixos familiars els que investiguen el que l’Estat no fa?

Veiem a molts familiars especialitzats en la cerca de fosses clandestines: usen el mètode de la vareta, clavant-la en irregularitats del terreny i si surt una olor fètida és que hi ha restes humanes. Però malgrat ser ells els qui els troben, són les autoritats les que han de fer l’aixecament de proves. Però van veure que ho feien malament i perdien evidències: ells descobrien les fosses i les autoritats les tapaven.

O el que és pitjor, s’emportaven els cossos i perdien la pista d’on estaven i com els tractaven. Molts familiars expliquen que les restes estan més segures a les fosses que quan les té l’Estat perquè el perill és que tornin a desaparèixer. Desapareixem físicament, dels registres… És la lògica de la desaparició duta a l’extrem.

La mobilització a Mèxic és enorme, però després hi ha tota una part de la societat civil que no està organitzada. És per passivitat o perquè es normalitza la situació i la por i el cansament paralitzen les mobilitzacions?

En el terratrèmol, amb Fundar vam anar a donar atenció psicosocial a aquells que esperaven que els rescatadors traguessin a gent dels enderrocs. Va haver-hi un maneig molt revictimitzant sense cap sentit: no donaven informació, treien els cossos d’amagat…

La gent va començar a organitzar-se, van parlar amb els mitjans de comunicació i van aconseguir que les autoritats responguessin mínimament. Però, en un moment donat, la gent va començar a dir-me que tenien por perquè pensaven que anaven a desaparèixer als seus familiars. Llavors vaig veure com la desaparició havia calat en l’imaginari fins al punt de pensar que li pot passar a qualsevol. I quan sortien a denunciar la situació em deien: “i si ara em desapareixen a mi?”.

La por a Mèxic està sempre present com a forma de control: és el discurs que les víctimes en alguna cosa caminaven, per la qual cosa hi ha una bona part de la gent que pensa que si callen no els hi passarà res. Això l’única cosa que fa és deixar-nos més desemparats, però la por moltes vegades és més forta que la ràbia.