La ciència espanyola també s’aprofita d’investigadors sense cobrar

No només passa a les cuines: l'escassetat de places i inversió obliga a molts investigadors a treballar gratis per poder competir per un lloc

Teguayco Pinto
 
 
 
Imatge d'un laboratori / IRSICAIXA

Imatge d'un laboratori / IRSICAIXA

“Vaig tornar a Espanya molt animat, havia millorat el meu currículum, havia aconseguit publicar dos articles científics, però quan vaig arribar vaig descobrir que les portes no és que estiguessin tancades, és que ni tan sols hi havia portes on trucar”. En Luis, nom fictici, és un dels molts investigadors que treballen gratis a Espanya. No vol donar el seu nom perquè està fent la seva tesi sense contracte laboral en un laboratori del CSIC i tem que puguin treure-li la que, a dia d’avui, és la seva única opció.

El cas dels cuiners que treballen gratis en grans restaurants, destapat per El Confidencial, reobria la setmana passada el debat sobre les condicions laborals d’aquelles persones que inicien la seva carrera professional. Sens dubte, a Espanya hi ha molts entorns laborals en els quals hi ha persones joves que treballen gratis com a única sortida per obtenir experiència o seguir sent competitius, i el sistema d’R+D+I espanyol no és una excepció.

En la ciència espanyola la feina gratis s’ha convertit en una cosa habitual fins i tot entre científics amb diversos anys d’experiència. “La falta de diners per investigar i l’escassetat de places obliga molts investigadors a treballar gratis per poder competir per un lloc”, explica Elena Carretón, vocal de la Federació de Joves Investigadors/Precaris.

No és l’única que apunta aquest problema, de sobres conegut dins del sector. Tot i que no hi ha xifres sobre el nombre d’investigadors que treballen sense cobrar en laboratoris i centres d’investigació de tot el país, el director general de la Fundació COTEC per a la Innovació, Jorge Barrero, reconeixia l’any passat que “és un fet que sap bé qui coneix com funciona la formació d’investigadors en aquest país”.

“Els responsables polítics del ministeri [d’Economia] i de la Secretaria d’Estat [d’Investigació] saben perfectament com funciona això i com es treballa, el que passa és que és rendible”, explica aeldiario.es Javier Sánchez, portaveu del col·lectiu Ciencia con Futuro, que assegura que és una cosa tan habitual, “que molts de nosaltres hem passat per aquesta situació”.

La manca de recursos abona el terreny a la feina gratis

Per Carretón, és la manca de recursos de molts laboratoris i el baix nombre de places ofertes el que fa que la competitivitat sigui molt gran i que ningú vulgui parar. “És habitual que els investigadors predoctorals vulguin fer mèrits, intentant tenir articles publicats o ponències a congressos que els permetin tenir un nivell de competitivitat alt per accedir a un contracte predoctoral”.

Aquest és el cas d’en Luis, que assegura que “passar-se un o dos anys sense publicar res és la mort acadèmica”. El camí d’aquest jove investigador va començar l’any en què el ministeri dirigit per José Ignacio Wert no va treure la convocatòria del principal programa de contractes predoctorals. Sense possibilitat d’accedir a aquesta opció, en Luis va decidir fer un màster i en acabar li van oferir treballar gratis.

Va ser el seu primer contacte amb el món dels treballadors de salari zero, però no va acceptar. No podia. En Luis havia demanat un préstec per poder fer el màster i encara l’estava pagant. “No em podia permetre estar treballant sense cobrar”, afirma.

Després de la garrotada inicial aquest jove investigador va decidir anar-se’n al Regne Unit a provar sort. “Vaig trigar menys d’un mes a trobar feina com a tècnic de laboratori i als dos mesos em van ascendir a investigador. Així vaig aconseguir pagar el màster”.

Però, després de més d’un any fora, en Luis va tornar a Espanya per motius personals. “Aquí és quan el món em va caure a sobre, em vaig passar diversos mesos sense res i llavors va ser quan em vaig plantejar fer el doctorat, encara que fos treballant gratis, amb l’esperança que en aquests quatre anys sortís algun contracte”.

La cultura del treball gratis

El problema actual de la ciència espanyola no és només la manca de recursos, sinó la cultura de treball gratis que s’ha instal·lat entre molts científics davant la passivitat de les administracions públiques.

“Hi ha investigadors sènior que lluiten perquè els seus investigadors tinguin algun tipus de contracte, però n’hi ha molts altres que no li donen importància al fet de tenir personal treballant gratis. Està tan assumit com a part del procés de formació d’un investigador, que gairebé no es lluita contra això”, explica Carretón.

Sánchez també assegura que “s’ha estès i s’ha acceptat la idea que hi ha persones que durant la seva formació no necessiten cobrar” i crida l’atenció sobre el fet que se segueixi anomenant “becaris o estudiants a persones que ja tenen un grau o un màster i que estan fent tasques d’investigació importants”.

En Luis assegura que al centre de recerca en què treballa hi ha més de 10 persones en la seva mateixa situació i que quan algun dels seus companys treu el tema davant dels directors de tesi, “la conversa s’acaba amb una mirada condescendent i un ‘així és el món de la investigació’”.

Sánchez assegura que aquesta cultura, unida a les importants retallades en ciència que s’han donat durant els últims anys, ha provocat “una situació financera en els grups de recerca que fa que l’única manera de tirar endavant els projectes sigui emprant mà d’obra barata o gratis”.

També entre investigadors amb experiència

Si hi ha alguna cosa que distingeix el mercat laboral de la ciència espanyola de la resta dels àmbits en què es treballa gratis és el fet que també hi ha treballadors amb fins i tot 10 anys d’experiència en aquesta situació. “Molts ens veiem en la necessitat de continuar investigant, encara que sigui gratis, fins a aconseguir el següent contracte”, explica Carretón.

A partir de la lectura de la tesi, els investigadors s’enfronten a diversos anys en què han d’anar lligant contractes postdoctorals temporals, la durada dels quals varia entre un i cinc anys. Segons aquesta investigadora, “en aquests períodes entre que acabem un contracte i n’aconseguim un altre és habitual treballar gratis per no perdre el fil, per no deixar experiments a mitges i per no perdre currículum i deixar de ser competitiu”.

Aquest és un article publicat a eldiario.es