La ciència feta per dones presta més atenció al sexe en els estudis mèdics

Ho han provat investigadors de les universitats de Stanford (EUA) i Aarhus (Dinamarca) després d'analitzar més d'un milió i mig d'articles científics

Sergio Ferrer
 
 
Investigadora del National Cancer Institute als EUA / NIH

Investigadora del National Cancer Institute als EUA / NIH

Aquest és un article de l’Agència Sinc

Homes i dones no són iguals pel que fa a la incidència de malalties, l’eficàcia dels tractaments i els efectes secundaris. No obstant això, sexe i gènere són factors oblidats pels assajos biomèdics, on els subjectes d’estudi solen ser masculins, tant si es tracta d’animals de laboratori com amb pacients humans. Un treball publicat a la revista Nature human behaviour conclou que és més probable que una recerca tingui en compte aquests importants detalls si hi ha alguna dona entre els seus autors.

L’anàlisi busseja en un milió i mig d’estudis mèdics per comparar la presència d’autores en recerques amb i sense anàlisis de gènere i sexe (GSA, per les seves sigles en anglès). L’objectiu: respondre a la pregunta de si homes i dones incorporen per igual aquestes anàlisis a les seves recerques.

“Per assegurar que els resultats són precisos per a homes i dones, és crucial mirar les possibles variacions de gènere i sexe”, explica a Sinc Mathias Nielsen, investigador de la Universitat d’Aarhus (Dinamarca) i coautor de l’estudi. “En algunes àrees aquestes diferències poden ser petites. En unes altres, la seva comprensió pot millorar el diagnòstic i prevenció de malalties”.

Quan no es para esment a aquestes diferències, comencen els problemes. “Investigar de manera errònia costa vides i diners”, assegura la investigadora de la Universitat Stanford (EUA) i coautora de l’article, Londa Schiebinger. Cita un informe publicat pel Govern dels EUA en 2001 que assenyalava que, dels últims deu fàrmacs retirats, vuit suposaven un risc major per a la salut de les dones.

Ignorar el sexe costa diners i vides

Aquest major risc es podria haver evitat amb la incorporació de GSA als assajos clínics. “El desenvolupament d’un fàrmac costa milers de milions de dòlars i, quan fallen, causen mort i sofriment. No podem permetre’ns aquestes fallades”, afegeix Schiebinger.

Un dels exemples més coneguts d’aquestes diferències és el de les malalties cardiovasculars. Cada any moren més dones que homes per problemes de cor, però els assajos clínics segueixen sent predominantment masculins. Un patró que s’estén als assajos d’altres malalties com el càncer, a la recerca amb animals i fins i tot amb cèl·lules.

La llista d’exemples és llarga: un estudi amb ratolins publicat en la revista ‘Genome Research‘ el 2006 va mostrar que el fetge és un dels òrgans amb més diferències entre mascles i femelles. La variació és important, en ser el lloc on es metabolitzen els fàrmacs. El 2014, la FDA va haver d’advertir dels efectes del tranquil·litzant zolpidem sobre la conducció, sobretot en dones: “Semblen més susceptibles a aquest risc perquè eliminen el fàrmac amb més lentitud que els homes”. Per això, recomanava que les pacients reduïssin la dosi a la meitat.

Un culpable poc evident de la mala representació de les dones en els assajos clínics és la talidomida. Aquest sedant va provocar el naixement de milers de bebès amb focomèlia (extremitats curtes o inexistents) i va portar a la FDA a excloure a totes les dones en edat fèrtil dels estudis.

No solament elles pateixen les conseqüències. Nielsen considera important emfatitzar que les anàlisis de gènere i sexe “poden millorar la salut tant de les dones com dels homes”. L’investigador posa com a exemple el cas de l’osteoporosi, una malaltia en la qual són ells els mal representats. “La major part de la recerca en aquest camp se centra en les dones, però un terç dels pacients diagnosticats amb fractures de maluc relacionades amb aquesta malaltia són homes ancians”.

Els autors destaquen la “relació simbiòtica” deguda a la relació entre la diversitat de gènere en el camp acadèmic i els fruits que això dóna a la recerca. Asseguren que el treball “aporta proves empíriques” de com la presència de dones en ciència augmenta la seva qualitat.

Elles també s’obliden

Segons els autors, encara que les investigadores tendeixen a incorporar l’anàlisi de gènere i sexe en major mesura que els seus homòlegs masculins, cap d’ells ho aplica massa. “Tant homes com a dones tendeixen encara a passar per alt la importància d’aquesta perspectiva”, diu Nielsen. Així i tot, “la probabilitat d’incorporar GSA augmenta amb la participació de dones”, fins a un 30% en comparació dels seus companys.

El problema pren una altra dimensió si tenim en compte que l’estudi també corrobora la bretxa de gènere: les investigadores representen el 40% de les primeres autores, el 27% de les últimes i, en general, suposen un 35% dels signants en el camp de la medicina. Nielsen explica aquestes diferències per la noció que aquest camp és cosa de dones: “Les expectatives culturals són difícils de canviar, encara que qualsevol persona pugui ser entrenada per integrar aquestes anàlisis en el seu treball”.

No obstant això, la major presències d’investigadores és solament una part de la solució. Tant Nielsen com Schiebinger destaquen la importància que els organismes responsables del finançament animin a incorporar GSA en la recerca mèdica. “És necessari incloure el sexe com una variable biològica si volem fer ciència de qualitat”, afirma la investigadora.

Per aquest motiu, el National Institutes of Health d’EUA (NIH) sol·licita des de 2016 que tota la recerca pública incorpori GSA, alguna cosa similar al que demana el seu homòleg canadenc des de 2010 i la Comissió Europea des de 2013. “Una avaluació recent del Canadà indica que aquestes mesures són efectives, i les revistes mèdiques ja comencen a demanar aquestes anàlisis. Serà interessant estudiar els efectes a llarg termini d’aquestes mesures”, afegeix Nielsen.

Unes mesures que han de començar a classe. “Podem solucionar aquest problema si eduquem sobre les anàlisis de sexe i gènere a les universitats de medicina”, assegura Schiebinger. El problema, en la seva opinió, és que l’hospital universitari Charité de Berlín (Alemanya) és, de moment, l’únic centre que els incorpora al seu currículum.