La cirurgia bariàtrica s’obre pas en la lluita contra la diabetis

Més de cent mil catalans podrien beneficiar-se de la cirurgia bariàtrica i metabòlica com a via per a tractar la malaltia i prevenir-ne les seves complicacions

Xavier Pujol Gebellí
 
 
Una persona comprova el grau de glucosa a la sang / Acistock

Una persona comprova el grau de glucosa a la sang / Acistock

No hi ha xifres oficials però sí estimacions basades en estadístiques sòlides. Aproximadament cent mil persones a Catalunya podrien ser candidats a rebre un tractament alternatiu en la seva lluita contra la diabetis de tipus II. No són tots els que pateixen la malaltia i la decisió, en cas que fos adequada, no la podria prendre un únic especialista mèdic. Seguint una tendència internacional, avalada fins ara amb resultats clínics més que notables, en determinades circumstàncies un equip mèdic pluridisciplinari podria recomanar a un malalt diabètic que fos sotmès a una cirurgia bariàtrica o de reducció d’estómac. Dit de forma grollera, que “s’operés de diabetis”. Té sentit?

“És una tendència relativament nova que està donant resultats molt positius”, respon Jordi Pujol, responsable de l’àrea de Cirurgia Bariàtrica i Metabòlica de l’Hospital de Bellvitge. Calen, però, tot un seguit de condicions prèvies relatives a l’estat del malalt i a la seva més que probable evolució, afegeix. Entre aquestes condicions, que la diabetis “evolucioni negativament”, que el risc de complicacions associades sigui alt i que es doni un sobrepès que, sense arribar a l’obesitat, és difícil de controlar.

Vegem un cas. Es diu Albert, com es podria dir Maria. S’apropa als seixanta anys i pateix de diabetis de tipus II diagnosticada anys enrere. Com moltíssima altra gent, rep medicació, fa una dieta més o menys estricta i procura mantenir un estil de vida més o menys saludable. Però tot sovint ha d’anar al seu metge de capçalera a fer controls periòdics mentre que les primeres complicacions associades a la malaltia, comencen a fer-se paleses.

En el seu cas són de tipus vascular i es manifesten sobretot als peus. Hi té problemes de circulació evidents que li provoquen dolor i pèrdua de sensibilitat. A la llarga podrien desembocar en la necessitat d’amputar parcialment o total aquest peu diabètic. Li adverteixen, a més, que podria arribar a tenir problemes vasculars que afectessin òrgans vitals, com el cor, els pulmons o el cervell. Altres malalts diabètics pateixen problemes renals, de pèrdua de visió o metabòlics més o menys acusats.

L’Albert, o la Maria, tenen una altra característica. Tots dos tenen un índex de massa corporal (IMC) de 33. No arriben a l’obesitat (a partir d’un IMC de 35), però sí que tenen un sobrepès important. Per entendre’ns, estan entre 20 i 30 kg per sobre del que seria recomanable. Com ells dos, segons que diuen aquestes estimacions no oficials, hi hauria entre 100.000 i 150.000 persones a Catalunya, una xifra que fa feredat.

Diabesitat

Optar per la cirurgia bariàtrica en aquest conjunt de casos, admet Pujol, podria semblar “una contradicció”. “Abans s’ha de constatar que cap de les mesures prèvies dóna el resultat buscat, que l’evolució de la diabetis és negativa i que hi ha una enorme dificultat per a controlar el sobrepès”, diu. Hi afegeix encara una altra condició: la decisió ha de ser col·legiada. “Hi ha de prendre part, com a mínim, el cirurgià i l’endocrinòleg”, que són, juntament amb els metges de família, els que més contacte tenen amb aquests malalts.

“El nostre servei de Cirurgia Bariàtrica ha incorporat la paraula metabòlica a la seva descripció”, explica. “No estem parlant d’obesitat mòrbida, que és una altra malaltia, sinó d’uns casos concrets de diabetis en els que s’està veient que una intervenció quirúrgica de tipus bariàtric té conseqüències metabòliques positives per al malalt”.

En alguns països, segueix, d’aquesta tendència que vincula diabetis, cirurgia bariàtrica i un sobrepès que s’apropa a l’obesitat, se’n diu “diabesitat“. I els resultats que s’estan obtenint de la nova aproximació, “són notables”. “En la nostra experiència a l’Hospital de Bellvitge estem veient remissions de la malaltia properes al 60%”. L’experiència catalana és homologable a la d’altres països.

Això vol dir que extirpant una porció d’estómac, invalidant-ne una part o fent el que s’anomena un encreuament duodenal (budell prim), s’aconsegueixen almenys dos beneficis per al malalt. D’una banda, facilitar el control de pes i, de l’altra, una mena de reorganització hormonal en el sistema digestiu que faciliten, també, el control de la diabetis. “Hem vist fracassos absoluts però també remissions totals”. És a dir, que la intervenció quirúrgica s’ha traduït en el fet que el malalt estigui “lliure de malaltia”, que no vol dir curat. “Per a parlar de curació necessitem temps i analitzar conjuntament tots els especialistes implicats l’evolució de la malaltia a llarg termini”.

Canvi de paradigma

Es podria dir que el concepte diabesitat implica un canvi de paradigma? “Probablement seria excessiu”, apunta Pujol. “El que sembla cada vegada més clar és la cirurgia bariàtrica i metabòlica ha vingut per quedar-se”. Dit d’una altra manera, la seva confirmació com a opció terapèutica s’està validant arreu on es practica.

Aquesta validació sí que hauria de comportar canvis en els serveis de salut i en els protocols d’intervenció del sistema sanitari. En primer lloc, diu l’especialista, caldria implicar de manera efectiva els centres de primària i els metges de família en el coneixement d’aquesta opció i en el seguiment dels malalts d’acord amb una tendència internacional que s’està traduint en nous criteris. De l’altra, consolidant l’especialitat més enllà dels grans hospitals de referència.

Finalment, caldria també repensar aquesta part del sistema sanitari atenent els aspectes de cost-benefici. “La primera opció ha de ser sempre la prevenció”, insisteix el cirurgià. “Però quan les estratègies mèdiques convencionals no acaben de funcionar i el malalt empitjora s’han de considerar noves vies”. La cirurgia bariàtrica i metabòlica, podria semblar massa costosa per l’elevat nombre de recursos que exigeix. Però és l’aparença, tanca Pujol. Alguns estudis estan posant en evidència que a partir del tercer any d’haver-se practicat, els costos, sumats els directes i els indirectes, com els derivats de pèrdua d’activitat laboral o del cost d’intervencions associades a les complicacions de la diabetis, es compensen. A la llarga, doncs, el sistema se’n veuria beneficiat.