Els ciutadans europeus aproven la manipulació genètica en cas de malaltia

Tres de cada quatre europeus es mostren a favor d’utilitzar les innovadores tècniques d’edició genètica per a finalitats terapèutiques i desaproven la seva aplicació per a la millora de capacitats cognitives o físiques

Xavier Pujol Gebellí
 
 
Proves científiques a un laboratori /Pixabay

Proves científiques a un laboratori /Pixabay

Hi ha preguntes que des del punt de vista ètic i moral acostumen a generar divisió. I acostuma a passar que justament per la diversitat d’opinions que es plantegen, l’opció més conservadora és la que s’acaba imposant. La manipulació genètica, i molt especialment si el que es manipula són humans, és un d’aquests casos. En contra sempre ha tingut almenys dos elements: la dificultosa predictibilitat de les tècniques de manipulació, és a dir, fins a quin punt s’aconseguirien els resultats perseguits; i al servei de quins interessos s’aplicarien. Les posicions religioses i morals de defensors i detractors han acabat sempre influint en el debat.

Però les coses han canviat. I de manera molt important, probablement decisiva, des de 2013, l’any en què es varen fer públics els resultats obtinguts amb la tècnica CRISPR/CAS9 d’edició genètica. Des d’aleshores, a banda de què en els laboratoris de genètica del món sencer s’ha millorat el seu coneixement i s’ha generalitzat el seu ús, el debat s’ha reobert des d’una nova perspectiva. En essència, la modificació d’un gen passava a ser una activitat relativament simple i a l’abast de pràcticament tothom.

Dit d’una altra manera, manipular genèticament un organisme viu, fóra vegetal o fóra animal per fer-li expressar unes característiques diferents de les originals, deixava de ser exclusiva d’uns pocs laboratoris. La tècnica, a nivell popular, es ve a definir com unes tisores genètiques que permeten tallar per un punt molt precís qualsevol gen, i enganxar-hi, si interessa, una altra fracció. També se’n parla com si fos un editor de text, que et permet modificar una paraula o un fragment de text. Hi ha qui la defineix, fins i tot, com a cirurgia genètica, ja que permet intervenir sobre un gen i la seva funció amb “precisió quirúrgica”.

Enquesta europea

Ateses les enormes possibilitats que aquesta i altres tècniques poden possibilitar en un futur no massa llunyà, sobretot en l’àmbit biomèdic, s’han obert múltiples debats i s’han establert alguns consensos científics que s’han traduït en normes d’obligat compliment, com les de no alterar les línies germinals ni tampoc els trets físics o d’altra mena que es puguin transmetre de generació en generació.

És en aquest context que un equip internacional liderat per George Gaskell, director de l’Institut de Metodologia de l’Escola d’Economia de Londres, va posar en marxa el projecte Neuroenhancement and Responsible Research and Innovation. Fruit d’aquest treball és la publicació recent de l’article Public views on gene editing and its uses a la revista Nature Biotechnology. Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat (CCS) de la Universitat Pompeu Fabra, n’és coautora.

De forma resumida, el treball es basa en una enquesta en línia que plantejava situacions hipotètiques en què es podrien aplicar tècniques d’edició genètica. En concret, es presentaven dos usos possibles: per curar malalties (edició genètica terapèutica) o per millorar les capacitats cognitives com ara la memòria o la rapidesa d’aprenentatge (edició genètica per a la neuromillora). La resposta, majoritàriament, fins prop del 75%, aposta per la primera opció. En la investigació s’han analitzat més d’11.700 enquestes procedents de deu països diferents: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, Estats Units, Hongria, Islàndia, Itàlia, Països Baixos, Portugal i el Regne Unit. Aproximadament, unes 1.000 persones per país.

És a dir, si del que es tracta és d’aplicar una teràpia en què sigui convenient fer alguna modificació genètica per a curar malalties greus, els ciutadans europeus hi estarien majoritàriament a favor més enllà de consideracions religioses, ètiques o morals.

Entre les moltes possibilitats que s’atribueixen a les tècniques d’edició genètica hi ha les d’intervenir en malalties d’origen genètic com el càncer o moltes de les malalties minoritàries que a hores d’ara no tenen tractament. En totes elles, si fa o no fa, el mecanisme vindria a ser equivalent: restaurar un gen mutat, que és el que desencadena la malaltia. S’accepta, en aquest sentit, que si un gen anòmal es pogués substituir per la seva versió correcta, la malaltia hauria de remetre.

L’enquesta mostra, d’altra banda, que si aquestes tècniques s’apliquessin per a la neuromillora de l’individu, no serien tan ben acceptades. I si aquestes millores s’intentessin en la fase pre-natal, encara menys. Els resultats cauen fins al 26% dels que considerarien positiva aquesta opció i fins a l’11% si es practica abans del naixement. El rebuig a aquesta pràctica es basaria en el fet que allò que es voldria millorar, com ara la memòria, la capacitat d’aprenentatge o d’altres trets que tenen més a veure amb les capacitats de cadascú o amb la seva conducta, no necessàriament són malalties.

Possibilitats reals

Segons diu Gema Revuelta, l’enquesta té com a finalitat “escoltar l’opinió de la societat en la presa de decisions sobre el futur de les tecnologies, especialment en les que són tan prometedores com l’edició genètica”.

Així doncs, el problema no és tant la tecnologia pròpiament dita com els usos que se’n faci. Una altra cosa és que la tecnologia sigui ja prou madura. L’edició genètica té amb prou feina quatre anys de vida. Se’n saben les possibilitats, que són moltíssimes, però no quan estarà a punt ni quines coses podrà fer i quines no.

Per exemple, no se sap si la restauració d’un gen anòmal serà suficient per a revertir una malaltia. Cal tenir present que moltes de les malalties que coneixem depenen de múltiples gens mutats i que per a una gran majoria es desconeix quin és el que inicia el procés. Només un exemple: en una mostra de teixit cancerigen es poden trobar centenars de gens mutats. Se sap que actuant sobre un o altre es poden aconseguir millores, però potser caldria intervenir sobre tots o sobre els iniciadors dels tumors. I d’aquests se’n coneixen pocs. I així amb moltes altres patologies.