Cuidadores sense elecció

La meva veu s'alça avui per un col·lectiu que no acostuma a sortir gaire al carrer sigui el dia que sigui, estan massa ocupades: són les cuidadores en l'entorn familiar, milers de dones en aquest país que han hagut de renunciar als seus llocs de treball

Aurelia Jerez Medina
 
 
 

El 8 de març sempre és un dia reivindicatiu i de celebració: milers de dones ens llancem als carrers a recordar-li a la societat que representem més del 50% de la seva composició i que tenim per llei els mateixos drets que els nostres companys homes. S’escolten discursos grandiloqüents per part de totes les organitzacions polítiques i socials i, per un dia, tots ens considerem més iguals en una societat desigual.

La meva veu s’alça avui per un col·lectiu que no acostuma a sortir gaire al carrer sigui el dia que sigui, estan massa ocupades: són les cuidadores en l’entorn familiar, milers de dones en aquest país que han hagut de renunciar als seus llocs de treball per atendre a un familiar en situació de dependència sense veure reconeguda la seva tasca, ni per part de l’Estat (al qual li estalvien milions d’euros), ni per part de la societat, que dóna per descomptat que aquesta és la seva obligació; com si pel fet de ser dona tinguessin un gen extra que les marqués com a cuidadores.

En una societat avançada aquesta tasca no tindria per què ser gairebé exclusivament femenina, però la realitat és que quan cal decidir qui es queda a casa per atendre un familiar, la resposta surt sola: qui menys cobra (nosaltres, les dones). I tornen a casa amb la “pata quebrada”, deixant enrere anys d’avanços en igualtat, deixant somnis, vida laboral, per convertir-se de nou en cuidadores de la tribu.

Jo formo part d’aquest col·lectiu: tinc un fill de 9 anys valorat com a gran dependent, amb una discapacitat física, psíquica i sensorial del 85%. La meva vida va quedar supeditada a la seva el dia que va tenir la seva primera crisi epilèptica i aviat vaig saber que dependria de mi tota la seva vida. La meva vida es va parar momentàniament, em vaig haver de reinventar, forjar-me un nou futur amb noves prioritats; fer pel camí i a corre-cuita un curs ràpid de neuropediatria aplicada, gairebé sense temps si més no per plorar; parar-me era un luxe, li feia falta al meu fill i, a partir d’aquest moment, l’Alberto depèn de mi i jo d’ell.

La vida del meu fill depèn que algú li doni el menjar, la medicació, li canviï el bolquer, el banyi, el cuidi, l’acaroni… i aquí estic jo que, com gairebé totes les meves companyes de “no professió”, he renunciat a la meva vida laboral per atendre’l. La Llei de Dependència suposava un respir per totes nosaltres, reconeixia en part el treball realitzat i ens donava opció a una pensió de jubilació el dia de demà, fins que va arribar al Govern el Partit Popular i el seu Decret de juliol del 2012, en el qual es retallaven les prestacions un 15% (en algunes comunitats es va arribar al 85%) i es deixava de cotitzar per nosaltres. La cotització a la Seguretat Social va passar a ser de caràcter voluntari, i de 56 euros que li costava a l’Estat, a 200 euros, per la qual cosa més del 90% de les cuidadores ens vam veure obligades a renunciar a ella, ja que si d’una prestació de 387 euros (en el “millor” dels casos) dediques 200 a aquesta cotització, la prestació del nostre familiar es veu reduïda dràsticament.

No sé què serà de mi en un futur no gaire llunyà, els meus anys de cotització en l’empresa privada no serviran de res i no tindré dret a una pensió que m’asseguri el futur. Tan sols em queda l’esperança que els meus conciutadans hi pensin dues vegades abans de tornar a ficar una papereta a l’urna i que un canvi de govern reverteixi aquesta situació; ja que l’actual, i el seu president al capdavant, ens han demostrat sobtadament quant els importa la situació de les persones en situació de dependència i les seves famílies.

Jo sí que sortiré al carrer aquest 8 de març, però la meva reivindicació serà que es reconegui l’esforç de milers de dones d’aquest país, que contribueixen amb el seu treball i dedicació al benestar dels ciutadans més desfavorits, i que tinguem dret a un futur estable i digne. Perquè el nostre treball és, almenys, tan digne com els altres: som cuidadores!

Aquest és un article de eldiario.es