Desigualtats de gènere també en la recerca en salut pública

En el Dia Mundial de la Salut, l'OMS recalcava que 'tothom té un paper a exercir' per aconseguir i mantenir la cobertura sanitària universal. Dos mesos després d'un històric 8 de març, que ha marcat una fita en la visibilització de les contribucions de les dones en tots els aspectes de la vida, és important preguntar-nos com és la seva situació en la salut pública i, més concretament, quin és el seu paper com a investigadores en aquest àmbit

María Del Mar García Calvente
 
 
Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores / Pixabay

Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores / Pixabay

Les dones a la recerca continuen sent una minoria i no hi ha evidència de moviments espontanis cap a una menor segregació de gènere a Europa. Només 8 dels 28 països de la Unió Europea posseeixen un 40% de dones investigadores. I no solament són menys, sinó que a més reben un menor reconeixement al seu treball. El 1993, Margaret Rositer descrivia l’anomenat Efecte Matilda per expressar l’existència de prejudicis al reconeixement dels assoliments de les dones científiques, el treball de les quals sovint s’atribueix als seus col·legues masculins.

Vint anys després la revista Nature dedicava un monogràfic a les dones en la ciència, on s’afirmava que la ciència segueix sent “institucionalment sexista” i que les científiques estan pitjor pagades, promocionen menys i obtenen menys projectes que els seus companys homes amb similar qualificació. Avui dia la carrera investigadora de les dones segueix caracteritzada per una intensa segregació vertical, l’anomenat ‘sostre de vidre’.

Encara que la situació sembla ser una mica millor en les generacions joves de dones acadèmiques, la bretxa de gènere segueix sent desproporcionadament alta tenint en compte l’elevada proporció de dones que ingressen a la universitat. Això posa en qüestió la hipòtesi que les dones avançaran fins on els homes en els anys successius.

La salut pública no és aliena a aquests fenòmens que, en major o menor grau, es produeixen en tots els camps del món científic. A la fi dels anys 90, un grup de dones professionals d’aquest àmbit va constituir el Grup de Gènere i Salut Pública de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS), amb el propòsit de visibilitzar les desigualtats de gènere en les societats federades (12 que integren a gairebé 4.000 socis i sòcies).

En el primer article sobre el tema es concloïa que, malgrat ser un 40% de sòcies, les dones havien estat escassament representades en els llocs on es prenien les decisions i en els de reconeixement professional.

Només un CIBER dirigit per una dona

És més, a l’Informe SESPAS 2004 La salut pública des de la perspectiva de gènere i classe social, s’arribava a conclusions que desanimen: seguia existint una segregació vertical en les societats científiques de SESPAS i en els equips editorials de les publicacions de salut pública (amb un predomini d’homes en llocs de direcció) i s’evidenciaven pràctiques androcèntriques a les revistes de salut pública (per exemple, la signatura d’articles utilitzant només la inicial, de manera que quedava invisible la contribució de dones o homes en les autories).

Deu anys després, un estudi realitzat sobre les desigualtats de gènere en recerca en salut pública a Espanya durant el període 2007-2014 detectava signes de certa millorança en aquesta situació, encara que seguia existint una clara subrepresentació de les dones en posicions de lideratge científic i una segregació horitzontal quant als rols assignats.

Per exemple, la participació com a membres dels comitès científics als congressos de SESPAS era pràcticament paritària en el període analitzat, mentre que la presidència d’aquests comitès la van ostentar els homes en tots els casos menys en un.

Per contra, els rols assignats a les dones eren majoritàriament la participació en els comitès organitzadors i en la moderació de taules de comunicacions i pòsters; mentre que la participació en les ponències i conferències convidades la seguien copant els homes.

La situació era encara pitjor als Centres de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBER), exponents de l’excel·lència científica en salut a Espanya: en cap dels nou centres existents el 2014 hi havia una dona com a directora científica. Actualment solament un d’ells, precisament el Centre de Recerca en Salut Pública i Epidemiologia (CIBERESP), està dirigit per una dona, Marina Pollán.

També existien bretxes de gènere en la sol·licitud, concessió i finançament de projectes de recerca en salut (convocatòries de l’Institut de Salut Carlos III), inclosos els de salut pública i serveis de salut.

Les dones sol·licitaven menys projectes com a investigadores principals que els homes i els projectes liderats per homes van tenir un 30% més de probabilitats d’obtenir finançament que els liderats per dones.

Es detectava a més que les diferències entre el finançament sol·licitat i la concedida eren majors per a projectes liderats per homes, la qual cosa podria ser interpretat com un signe de menor ambició de les dones, però també pot respondre a una millor adequació dels recursos sol·licitats a les necessitats del projecte.

Recentment s’han produït avanços en pro d’una major equitat, com l’engegada de la Política per fomentar la igualtat de gènere en la publicació científica a la revista Gaceta Sanitaria (òrgan oficial de SESPAS), o el desenvolupament d’una política d’igualtat d’oportunitats en la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE). No obstant això, aquests avanços són massa lents i encara estem lluny d’aconseguir una situació igualitària.

Els tres moments crítics de la desigualtat

S’han identificat tres moments crítics que condicionen l’existència de desigualtats de gènere en la carrera investigadora:

  1. L’elecció d’estudis, fortament marcada per estereotips sexistes que situen a la professió científica com una ocupació masculina (fins i tot en àmbits molt feminitzats com és el cas de la salut pública);
  2. L”hora punta’, o estadi primerenc de la carrera professional, marcada pels conflictes entre demandes familiars i professionals, que penalitzen més a les dones; i
  3. L’avanç en la carrera professional cap a llocs d’excel·lència, on persisteixen les desigualtats de gènere.

Mentre que la preocupació política ha anat canviant des del reclutament més gran de dones en ciència cap a la seva retenció i avanç en la carrera professional, la recerca sobre aquest tema ha evolucionat des dels mecanismes de socialització cap als enfocaments organitzacionals, incloent-hi les barreres i biaixos de gènere encoberts en les pràctiques institucionals.

Actualment predominen enfocaments més comprensius cap a l’equitat de gènere: l’increment de dones en ciència no serà possible sense una reestructuració de les organitzacions i la transversalització de l’anàlisi de gènere en la producció del coneixement.

En definitiva, les desigualtats de gènere en la recerca en salut no tendiran a solucionar-se solament amb el pas del temps. És necessari que la comunitat científica engegui accions per eliminar les causes que les produeixen. Perquè en salut i en recerca ‘tothom té un paper a exercir’. Les dones també.

 

Aquest és un article original de l’Agència SINC

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*