Les dones pateixen la falta de consens mèdic per abordar la síndrome d’ovaris poliquístics

Un article del British Medical Journal crida l'atenció sobre els possibles problemes de sobrediagnòstic deguts a criteris massa inclusius

Teguayco Pinto
 
 
 
Aparell reproductor femení /Acistock

Aparell reproductor femení /Acistock

Aquest és un article publicat a eldiario.es

La síndrome d’ovaris poliquístics és considerada com una de les alteracions endocrinometabòliques més freqüent en dones en edat fèrtil. No obstant això, les dificultats en el seu diagnòstic i la falta de consens sobre els criteris utilitzats per definir la malaltia fan que molts experts comencin a cridar l’atenció sobre la possibilitat que hi hagi dones que estan sent etiquetades amb una patologia que no pateixen i pot resultar perjudicial.

Així ho assenyala un estudi publicat aquest mateix any a la revista British Medical Journal, on s’assegura que els canvis de criteri diagnòstic han provocat un augment de la prevalença, que ha passat del voltant d’un 6% a un 20%. Segons les autores de l’article, “a més d’haver de prendre medicaments a llarg termini, etiquetar a les dones sanes amb aquesta síndrome podria tenir un impacte negatiu en la seva salut i benestar psicològic, induint por i ansietat sobre la fertilitat futura i la salut a llarg termini”.

La síndrome d’ovari poliquístic (SOP) consta d’una sèrie de símptomes relacionats amb un desequilibri hormonal que es presenta en dones i nenes en edat reproductiva i que pot provocar canvis en el cicle menstrual, augment del borrissol facial i corporal, acne, quists en els ovaris i infertilitat. La comunitat mèdica ha identificat alguns factors ambientals i genètics que contribueixen al desenvolupament del SOP, però no saben exactament què causa la malaltia.

Segons els Instituts Nacionals de Salut dels EUA (NIH, per les seves sigles en anglès), aquesta síndrome afecta a entre el 5% i el 10% de les dones d’entre 18 i 44 anys. No obstant això, aquesta institució assenyala que “atès que els criteris utilitzats per definir-ho continuen canviant, es desconeix la quantitat exacta de dones afectades”.

Precisament en aquest canvi de criteris s’ha centrat l’anàlisi realitzada per l’equip que ha desenvolupat l’estudi i que està format per investigadores de diferents institucions australianes. Segons aquestes especialistes, “els criteris de diagnòstic s’han expandit amb el temps i el nombre de dones diagnosticades ha augmentat, la qual cosa augmenta la preocupació sobre el possible sobrediagnòstic”.

Tres dècades de discussió sobre el diagnòstic

Els primers criteris diagnòstics van ser establerts el 1990 pels Instituts Nacionals de Salut dels EUA. Aquests criteris se centraven en la presència d’hiperandrogenisme, un excés d’hormones masculines que se sol manifestar mitjançant l’aparició de borrissol facial, i també en alteracions en la regla, ja sigui per tenir cicles anormalment llargs, absència de menstruació o períodes sense ovulació.

La presència d’aquests dos criteris és el que dóna lloc al diagnòstic del que avui es coneix com SOP clàssic, ja que els criteris van canviar el 2003. Aquest any, en una reunió d’experts celebrada a Rotterdam, es va agregar als criteris la presència de quists en els ovaris detectats mitjançant ecografia, la qual cosa va donar lloc al fet que s’expandís el diagnòstic.

Els tres criteris que s’utilitzen actualment són hiperandrogenisme, disfunció ovulatòria i presència de quists en els ovaris. No obstant això, “perquè es diagnostiqui una síndrome d’ovari poliquístic solament s’han de complir dos d’aquests tres criteris i segons quins es compleixin es tindrà un fenotip o un altre”, explica el doctor Manuel Luque, especialista en endocrinologia reproductiva de l’Hospital Ramón y Cajal.

Finalment, el 2012 un equip del NIH va tornar a revisar les proves disponibles i va recomanar mantenir els amplis criteris de 2003, però suggerint que s’especifiqués sempre el tipus de síndrome diagnosticada, donades les diferències entre les síndromes associades a cada criteri.

“Totes les que compleixin dos dels criteris estaran diagnosticades, però és molt important explicar bé a quin grup pertany cadascuna, perquè no és el mateix un fenotip amb o sense hiperandrogenemia, ja que aquestes últimes tenen unes característiques clíniques més subtils o de menor gravetat”, explica Luque.

A més, aquest especialista insisteix en les dificultats que hi ha en molts centres per dur a terme totes les proves necessàries per verificar els criteris, la qual cosa pot portar a certa laxitud. “Ja tenim uns criteris que són inclusius, si a més afegim que el compliment d’aquests criteris és lax, podem acabar etiquetant a moltes dones amb una patologia que té una càrrega psicoemocional important”.

Una etiqueta que pot marcar les pacients

Sobre la càrrega emocional associada a aquest diagnòstic també han posat l’accent principalment les autores del nou estudi, ja que consideren que “l’etiqueta de SOP pot tenir conseqüències físiques i emocionals per a les dones”, fins i tot quan solament es pateixen els tipus més lleus. “Ens preocupa que les dones amb símptomes lleus de SOP o aquelles amb baix risc de futures malalties rebin un diagnòstic per a tota la vida que podria perjudicar-los”, asseguren les investigadores.

Diversos estudis indiquen que les dones amb SOP tenen nivells més alts de depressió i ansietat, una menor autoestima, una imatge corporal negativa i una menor satisfacció sexual. “El que no sabem”, expliquen les autores de l’estudi, “és si aquests es deuen únicament a l’afecció i els seus símptomes, o també es deriven dels efectes psicològics de ser etiquetades com a portadores de la malaltia”.

A partir de les dades obtingudes en aquest estudi, així com en una recerca anterior sobre l’efecte de la terminologia mèdica en el benestar dels pacients, les investigadores conclouen que “fins que tinguem les dades adequades, hem de proporcionar tractament per als símptomes, però evitar fer un diagnòstic, especialment entre adolescents i dones amb fenotips no hiperandrogènics, ja que poden experimentar angoixa psicològica com a resultat del diagnòstic”.

Un problema especialment delicat en adolescents

L’esment que fan aquestes investigadores al diagnòstic del SOP en adolescents és especialment rellevant, atès que moltes són diagnosticades a edats primerenques, en les quals alguns símptomes, com la irregularitat menstrual, es poden confondre amb els signes normals del desenvolupament en aquesta etapa de la vida.

“Si una nena té una regla irregular i immediatament vols diagnosticar-la li generaràs un problema, perquè els trastorns menstruals són normals en les adolescents, fins a almenys dos anys després de la primera regla”, explica l’especialista en endocrinologia pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lourdes Ibáñez.

A més, aquesta investigadora es mostra especialment crítica amb l’aplicació dels criteris ecogràfics en adolescents, ja que “es presten a moltíssimes confusions”, ja que l’observació ecogràfica d'”un ovari poliquístic o micropoliquístic en una adolescent és una variant normal” i és probable que el que observi sigui “simplement un canvi fisiològic de l’adolescència que es solucionarà sol”.

Ibañez reconeix que “existeix un debat obert”, però aclareix que en l’àmbit de la pediatria i el tractament a adolescents la posició “és la de ser més restrictius i evitar el sobrediagnòstic. Hem de ser molt conservadors”.