Educació científica sense nord

L'ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells.

Gonzalo Casino
 
 
 

Hi ha alguna cosa profundament aliena a la naturalesa de la ciència en l’educació infantil. La ciència és una manera d’interrogar la realitat, però a l’escola s’ensenyen sobretot respostes. En la investigació científica l’error és fonamental, però a l’escola no es tolera la resposta equivocada. Segueix primant la transmissió del coneixement científic pur i dur, la teoria i la fórmula. Això és un os dur de rosegar si es presenta així de descarnat, desproveït del plaer de fer-se preguntes i dissenyar experiments per intentar respondre-les.

L’escola necessita espais perquè l’alumne se situï en el paper de l’investigador, però la majoria de les escoles i mestres de primària no tenen aquests espais físics i mentals. Les aules amb prou feines han canviat en l’últim segle. Per això, no és d’estranyar que molts nens comencin aviat a rebutjar les matemàtiques i les ciències, argumentant amb raó que no els troben cap relació amb la seva vida quotidiana. En pocs anys, la bretxa es fa insalvable. En el fons, molts nens saben massa aviat que la ciència no és ni serà per a ells.

Les ciències tenen en contra seu el fet que segueixen sent alienes a algunes de les coses que més ens importen, com l’amor o els valors. A més, són més contraintuïtives i complexes que altres matèries. Si no s’estimula el plaer de conèixer, els números i les idees antinaturals de la ciència creen aversió. Una quota important del fracàs escolar té a veure amb aquesta aversió. A tot Europa hi ha un descens de les vocacions associades a les anomenades disciplines STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), tot i que les professions relacionades amb aquests coneixements són les més demandades.

A Espanya es dóna la paradoxa que els científics són els professionals més ben valorats, només per darrere dels metges, però les carreres de ciències són les menys triades (un exigu 5,9%), per sota de les d’arts i humanitats (9,7%) i molt lluny de les de ciències socials i jurídiques (47,6%). Amb la medicina es dóna la feliç coincidència que és la professió més ben considerada i la carrera més demandada i que exigeix ​​major nota d’accés. Però la medicina no és exactament una ciència, sinó un saber pràctic molt interconnectat amb altres molts sabers i no pocs desenvolupaments tecnològics. I potser per això és un cas especial.

El deficient ensenyament de les ciències afavoreix l’analfabetisme matemàtic, el tecnològic i el científic. En una societat tan dependent de la ciència i la tecnologia com l’actual això és, sense dubte, un greu dèficit cultural. Però el problema no té fàcil solució. És cert que cada vegada hi ha més escoles que estan implantant l’aprenentatge basat en problemes, més programes i institucions d’educació científica no formal i més projectes de col·laboració entre investigadors i mestres. Alguna cosa es mou en la bona direcció, això està clar. Però totes aquestes iniciatives tenen un factor limitant, que no és altre que la peça clau en l’ensenyament: el mestre. Cap sistema educatiu pot arribar a un nivell de qualitat superior al que té el seu professorat. L’ensenyament no formal pot fer molt, però la realitat és que la majoria dels mestres de primària no saben de ciència ni saben com ensenyar-la. Entre altres coses, perquè tampoc els hi van ensenyar a ells. Per canviar les coses, cal ensenyar ciència als mestres, posar-los en contacte amb investigadors, implicar-los en projectes, deixar que desenvolupin la seva creativitat científica. I el que és tant o més important: dignificar i revalorar la professió de mestre perquè sigui més atractiva.

Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.






Gonzalo Casino
Sobre Gonzalo Casino

Gonzalo Casino és periodista científic, doctor en medicina i professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat coordinador de les pàgines de salut del diari El País durant una dècada i director editorial d'Edicions Doyma / Elsevier. Publica el bloc Escepticemia des de 1999. gcasino@escepticemia.com / www.escepticemia.com Contacte: Twitter | Més articles