El bo, el dolent i la ideologia

Sobre la controvèrsia del colesterol, les seves contradiccions i els dubtes que genera

Gonzalo Casino
 
 
 

En el relat sobre la salut i la malaltia que elaboren les autoritats mèdiques hi ha, com en tots els contes morals, bons i dolents. Aquest relat, que té una versió professional i una altra més popular, és certament útil i necessari, ja que serveix de guia als metges i als ciutadans. Amb l’excepció del tabac, un dels personatges més malvats és el colesterol-LDL. De fet, se li ha penjat l’etiqueta de dolent per distingir-lo del bo, el colesterol-HDL. Mentre el dolent contribueix a formar la placa d’ateroma que endureix i obstrueix les artèries, el bo ajuda a dissoldre-la; un afavoreix la mortalitat cardiovascular i l’altre la prevé. Dita de manera simple, aquesta és la hipòtesi del colesterol, sedimentada durant l’últim mig segle i marc de referència per a la prevenció i el tractament de la malaltia cardiovascular. El que passa amb aquesta part del conte és que no convenç a tots, perquè té les seves fissures, les seves limitacions i les seves dades contradictòries. Una nova revisió d’estudis ens ofereix ara una versió diferent de la història, en la qual el colesterol dolent no és tan dolent com el pinten.

L’estudi en qüestió, publicat a BMJ Open, mostra que no hi ha associació entre el colesterol dolent i la mortalitat cardiovascular en majors de 60 anys, o que fins i tot aquesta associació seria inversa. Les dades són polèmiques, ja que contradiuen la versió hegemònica i sembren dubtes sobre si les recomanacions de les principals societats mèdiques són correctes del tot. I no es tracta d’un estudi aïllat, sinó d’una revisió sistemàtica de 19 estudis que inclouen 30 cohorts amb més de 68.000 persones, elaborada per investigadors d’EUA, Japó, Suècia, Regne Unit i Itàlia. El treball ha estat, a més, publicat per una revista de prestigi i després d’una avaluació pública i minuciosa de la feina. La polèmica, per tant, està servida i justificada.

La revisió del BMJ Open té no poques limitacions i no sembla que a curt termini alteri les actuals recomanacions. La posició ortodoxa està avalada, entre altres proves, per una revisió amb metaanàlisi de 61 estudis publicada a The Lancet. En canvi, la revisió que sembra ara la polèmica és de menor envergadura, no inclou una metaanàlisi (és, simplement, narrativa), només considera estudis publicats en anglès i no discrimina els participants que tenien de partida un colesterol dolent elevat i van rebre tractament amb estatines per reduir-lo, allargant potser així la seva vida. L’assumpte és, sens dubte, molt complex, però aquesta complexitat no és excusa per no seguir estudiant la hipòtesi del colesterol i aclarir si hi ha hagut excessos en demonitzar.

La idea que el colesterol dolent potser no és tan dolent com es creia, que és el que suggereix aquest nou treball, està lluny de ser confirmada. Però tampoc és desgavellada. Entre els 17 autors de la polèmica revisió, alguns són membres de The International Network of Cholesterol Skeptics i quatre d’ells han publicat llibres criticant la hipòtesi del colesterol. Això no ha de desautoritzar el seu treball, simplement indica que hi ha altres hipòtesis. A les farmacèutiques, en canvi, els beneficia la visió hegemònica, ja que afavoreix el lucratiu mercat de les estatines, que són cada vegada més cares. Tot i que la trama sigui complexa, els metges i els ciutadans necessiten tenir un relat clar a què atenir-se, que no simplifiqui en excés entre bons i dolents, i en el qual la ciència tingui un paper més rellevant que la ideologia. Perquè, sovint, la ideologia no té un altre substrat que el benefici econòmic o professional.

Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.