El perdedor radical. El cas Niça

El cas dels successos de Niça, protagonitzat per Mohamed Lahouaiej Nouhle podria respondre a la tipologia del perdedor radical tal com la va descriure Enzensberger.

Josep Moya
 
 

“Per la manera com s’ha acomodat la humanitat, no solament el nombre de perdedors augmentarà dia a dia, sinó que aviat es verificarà el fraccionament propi dels grans conjunts; les cohorts dels frustrats, dels vençuts i de les víctimes s’aniran dissociant unes de les altres enmig d’un procés tèrbol i caòtic”.  Qui així s’expressa és Hans Magnus Enzensberger, poeta i assagista alemany en un llibre d’extraordinària lucidesa, El perdedor radical, publicat l’any 2007.  Enzensberger afegeix que el perdedor radical és algú que calla i espera; no es fa notar. La seva energia destructiva és enorme i no es pot neutralitzar amb cap mesura, per bona que sigui i por molt seriosament que es plantegi.

El perdedor radical pot esclatar en qualsevol moment; l’única solució imaginable pel seu problema consisteix a augmentar el mal que el fa patir. Coneixem el cas del pare de família que primer mata la seva esposa o exparella, després els fills i finalment acaba amb la seva pròpia vida. És llavors quan els mitjans de comunicació es refereixen a aquests successos emprant expressions com “no es compren, semblava tan normal, tan educat, tan correcte”. Un altre cas citat per l’autor esmentat és el d’aquell home que de sobte s’atrinxera en el seu pis i pren com a ostatge l’arrendador que venia a cobrar el lloguer. Quan apareix la policia, l’home comença a disparar trets a tort i a dret i mata un dels agents abans de caure mort en el tiroteig.

Ara bé, quins són els motius, ens podríem preguntar, que desencadenen aquests fets tràgics? Què fa possible que una persona, aparentment normal, sigui capaç de cometre actes de tan elevada barbàrie? I quan som capaços d’indagar en les causes d’aquests fets criminals ens trobem que el subjecte en qüestió és extremadament susceptible de tal manera que una mirada, un acudit, un comentari, un to de veu, poden desencadenar una reacció brutal o, en casos menys greus, desmesurada.

La clínica psiquiàtrica està farcida de casos similars, és a dir, de subjectes que de sobte, bruscament, mostren comportaments que, d’entrada, contrasten amb una trajectòria biogràfica que, almenys en una mirada superficial, podria semblar “normal”. Es tracta de persones que mostren una posició subjectiva peculiar: estan dintre de la societat i, alhora, fora del vincle social. És a dir, poden viure en un barri sense cridar excessivament l’atenció del veïnat, poden viure en parella i arribar a tenir fills, poden treballar i, fins i tot, poden ser força eficaços en les seves tasques laborals. Tot aparentment normal, però una mirada i, sobretot, una escolta atentes ens mostren que la suposada “normalitat” no és tal. I què ens diu la clínica?

Ens diu que aquest tipus de malalts, ara ja introdueixo aquest terme, neguen el retret que els podria fer aparèixer com culpables, i acusen els altres del conjunt d’adversitats que els afecten. La culpa és col·locada en el lloc de l’altre. Aquests tipus de subjectes estan exclosos del vincle social en la mida que rebutgen la culpabilitat. El subjecte és innocent, els culpables són els altres; i a partir d’aquest postulat orienten la seva manera de ser, d’estar en el món. És per això que no solen tenir amics i és per això que viuen la vida com si es tractés d’un infern, però sense tenir en compte, sense poder reconèixer que l’infern el creen ells.

El cas dels successos de Niça, protagonitzat per Mohamed Lahouaiej Nouhle, un ciutadà de 31 anys, nascut a la localitat de M’Saken (Tunísia) podria respondre a la tipologia del perdedor radical tal com la va descriure Enzensberger. Sabem, per les informacions facilitades pels mitjans de comunicació, que es tracta d’un home inestable, violent, en tràmits de divorci i aficionat al joc. A més, havia tingut seriosos problemes amb la seva exesposa i, un temps abans, havia agredit violentament un home en un altercat de trànsit. S’ha informat també que bevia i que mai acudia a la mesquita. En aquest cas, per tant, no es pot parlar de fanatisme religiós ni tan sols polític; no obstant, “s’havia radicalitzat ràpidament”. Ara bé, és justament aquesta rapidesa la que ens porta novament a considerar un element recurrent en aquestes personalitats: Aprofiten el material que flota lliurement en la societat. És a dir, que el mal es porta dintre, en el mateix aparell mental, però els continguts argumentals són incorporats per l’individu per tal de legitimar la seva acció criminal.

I, arribats a aquest punt, podem recórrer novament a Hans Magnus quan escriu que “a la llarga resulta difícil afirmar-se enfront un món hostil i és impossible dissipar totalment i absolutament la sospita de què pot haver-hi una explicació més senzilla del seu fracàs a la vida, a saber, que té a veure amb ell (el perdedor radical), que l’humiliat és culpable de la seva humiliació i que no es mereix el respecte que reivindica”.

Destrucció i autodestrucció, és un binomi que permet al perdedor radical  experimentar un poder excepcional, en aquest cas, amb un camió de gran tonatge, en el moment de l’esclat però també li permetrà que el món exterior, que mai va voler saber d’ell, prengui nota de la seva persona des del moment que hagi perpetrat el seu acte assassí. I això ens hauria de fer reflexionar sobre el perill, inherent a la nostra societat, que suposen els fenòmens d’exclusió i expulsió social, és a dir, el risc que cada vegada hi hagi més persones que no troben el que busquen i esperen reconeixement social.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*