El pròxim 24 de maig, diversos col·lectius d’arreu de l’estat es mobilitzaran contra les llistes d’espera en la sanitat pública

El deteriorament d'allò públic avança a passos gegants. Implacable. I forma part d'una estratègia planificada per a facilitar l'expansió del negoci privat. No és casualitat que els territoris amb més mercantilització i privatització com Catalunya, presentin les pitjors dades de demores. És possible enfrontar les llistes d'espera i ho hem de fer

Tancada Clínic, Acampada Mar, Rebel·lió Bellvitge i Rebel·lió Primària
 
 

Dijous 24 es convoca la segona jornada de lluita estatal contra les llistes d’espera. És una mobilització necessària i urgent. Ens sobren els motius no només per mobilitzar-nos sinó també per a desmuntar el sistema actual de les llistes d’espera com a instrument de gestió i planificació política, no sanitària. És moment per denunciar els equilibris, maniobres i esforços de maquillatge d’unes xifres desorbitades i posar negre sobre blanc en els objectius reals que mouen aquest sistema.

A ningú se li escapa que les llistes d’espera són un problema comú a la gran majoria dels sistemes sanitaris que ens envolten (si no a tots). A l’estat Espanyol, segons les últimes dades proporcionades pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (MSSSI), més de 600.000 persones esperen una intervenció quirúrgica i quasi 2 milions romanen al procés diagnòstic (espera per visita amb l’especialista o per proves). La demora és de 104 i 58 dies de mitja, respectivament. Catalunya, encapçala el rànquing d’aquests números vergonyosos. Les dades varien si les mirem al Ministeri o directament al Servei Català de la Salut (CatSalut) però, en tots dos supòsits ostentem gairebé les pitjors xifres de tot l’estat. El sistema d’informació del CatSalut notifica, a març del 2018, més de 196.000 persones esperant intervenció quirúrgica i més de 556.000 esperant en el procés diagnòstic. Els temps d’espera també varien segons la font consultada: les persones pendents d’intervenció quirúrgica a Catalunya s’esperen entre 3 i 5 mesos, i els processos diagnòstics es demoren entre 79 i 87 dies de mitjana (segons si es consulta el CatSalut o el MSSSI).

Però, per si el ball de dades no fos suficient, sembla que en tots dos casos (sigui del MSSSI o del CatSalut) les xifres poden no ser del tot exactes. Dos motius ens posen en alerta. En primer lloc, els indicadors que ens ofereixen. En segon, els estratagemes que coneixem que retarden l’entrada a les llistes (sobretot a les quirúrgiques però també a les de proves diagnòstiques). Tant els sistemes del MSSSI com els del CatSalut presenten indicadors de temps demora dels pacients que estan pendents de visita, de prova o d’intervenció. I tot i que la normativa vigent a Catalunya (ORDRE SLT/102/2015) exigeix presentar també els temps mitjans d’espera dels pacients ja atesos, el CatSalut publica obertament només la primera xifra. Ens ofereixen dades “virtuals” o “fictícies”, ja que mai sabrem quant de temps esperaran aquelles persones per ser ateses finalment. Tan sols coneixem el temps que esperen en el moment del tall de l’indicador. Així, aquest indicador depèn enormement d’aquest moment en el temps i pot veure’s molt modificat pel segon motiu que ens posa en alerta: les estratègies que retarden l’entrada a les llistes. Veiem com l’indicador pot estar manipulat o condicionat en funció de les persones que ingressen a la llista els dies previs al càlcul i que poden descendir el temps mitjà de demora. Com s’ha denunciat en nombroses ocasions, l’amalgama de centres sanitaris que conformen el sistema (de diferents titularitats i formes de gestió) utilitzen diversos mecanismes per endarrerir el moment d’ingrés a la llista: “ja el trucarem”, “l’agenda està tancada”, “l’agenda està plena” o “ara no tenim hores” són respostes que poden ser habituals als centres de salut i que ja fa anys van propiciar una campanya potent que encara està vigent.

El retard de proves diagnòstiques o de visita amb l’especialista pot endarrerir (in)directament l’entrada a la llista quirúrgica. Vegem un exemple: El metge de capçalera ha identificat que la Carme s’ha d’intervenir de cataractes. La Carme demana hora a l’oftalmòleg. Atenint-nos a les dades i suposant que obté hora el mateix dia, la Carme trigarà gairebé tres mesos a veure l’especialista que la inclourà a llista d’espera quirúrgica. En aquest cas imaginari, benèvol i sense cap contratemps, la Carme ha entrat a la llista tres mesos després del primer diagnòstic. No totes tenen tanta “sort”.

La Carme és una usuària de tantes. Una de tantes que espera mesos i mesos per als processos diagnòstics i per a les intervencions quirúrgiques, una de tantes que espera hores i hores per a ser atesa a les urgències (siguin hospitalàries o als centres d’atenció primària) i que roman dies i dies per a visitar el seu metge de capçalera. Any rere any veiem les urgències col·lapsades. I malgrat que l’objectiu explícit del CatSalut és no superar les 48 hores per a la visita amb el metge d’atenció primària, s’han documentat casos que superen els 15 dies de demora.

El deteriorament d’allò públic avança a passos gegants. Implacable. I forma part d’una estratègia planificada per a facilitar l’expansió del negoci privat. No és casualitat que els territoris amb més mercantilització i privatització com Catalunya, presentin les pitjors dades de demores. La presència de llargues llistes d’espera afavoreix les derivacions i contractes amb empreses privades (sobretot quan es tracta d’acomplir temps en intervencions garantides) i empeny certs sectors de la població (que encara mantenen capacitat adquisitiva) cap a les mútues i assegurances que escurcen els temps d’espera. De fet, tot i la “crisi” econòmica, a Catalunya una de cada quatre persones tenen doble cobertura sanitària, pública i privada, sense que això sigui garantia d’una millora en la seva atenció sanitària.

Des de diverses instàncies, ens volen fer creure que aquest sistema és necessari, que aquestes llistes d’espera són inherents al sistema públic, fins i tot que són justes, que racionalitzen els recursos i que limiten els abusos. La realitat, però, és que aquestes esperes són completament innecessàries, com ho són també el dolor, l’angoixa i el patiment que provoquen en les persones que esperen i en el seu entorn més proper.

Nosaltres pensem que és possible enfrontar el problema de les llistes d’espera utilitzant al 100 per 100 els recursos públics existents, recuperant els serveis perduts o tancats durant les retallades i fent de l’Atenció Primària pública l’eix del sistema sanitari que gestioni les llistes d’espera diagnòstiques. Cal eliminar els concerts i derivacions a la sanitat privada, posant en funcionament absolutament tots els recursos públics no els necessitarem. Cal incompatibilitat absoluta perquè el personal del sector públic treballi a la privada (evitant la derivació de pacients). Cal democratitzar el sistema. Cal una participació, real dels agents i del mateix malalt, que permeti el control. Cal transparència i accés senzill i directe a totes les dades del sistema i de la llista d’espera per tal que totes les usuàries puguin consultar-les i fer seguiment en temps real. I calen uns terminis i garanties que siguin equitatius a tots els territoris de l’estat. Cal i és imprescindible derogar la Llei estatal 15/97 i la LOSC catalana de 1995 que permeten la mercantilització i la privatització sanitàries.

Pensem que tot això és possible i que és econòmicament viable. Tenim, doncs, raons de sobres per denunciar i mobilitzar-nos.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*