El sostre de la medicina de família

Si volem una medicina menys fragmentada, més propera a la realitat social; si necessitem equips més integrats per donar respostes globals a la complexitat clínica, és imprescindible que els metges de família assumeixin un lideratge professional que avui no tenen

Jordi Varela
 
 
 

A les últimes proves MIR l’especialitat de medicina familiar va aconseguir 9 residents entre els 500 primers, un mes que l’any passat, la qual cosa ha estat presentada com un èxit pel diari Redacción Médica. Una altra dada destacada, segons he llegit en un tuit entusiata, és que la primera plaça de medicina familiar l’ha escollit el candidat número 88 de la promoció. No cal ser un gran observador per adonar-se que, amb aquestes xifres a la taula, convindria moderar l’entusiasme. Si volem una medicina menys fragmentada, més propera a la realitat social; si necessitem equips més integrats per donar respostes globals a la complexitat clínica, és imprescindible que els metges de família assumeixin un lideratge professional que avui no tenen. Podem estar contents perquè 9 dels primers 500 candidats a les places MIR (un més que l’any passat) han escollit medicina familiar, però no oblidem que els altres 491 s’especialitzaran en òrgans i sistemes.

La carència de vocacions per a la medicina familiar és un maldecap que afecta a tots els països, per tant l’assumpte no deu ser senzill. Pensem-hi una mica. Els valors de la formació mèdica vénen marcats, com ens recorda Allen Frances al Huffington Post, per l’informe Flexner de l’any 1910, una reforma que va aportar rigor a les facultats de medicina, al mateix temps que va segellar les càtedres del coneixement mèdic de manera quasi inalterable fins avui. A aquest fet cal afegir-hi la tendència a valorar, la comunitat en general i la premsa en particular, els avenços indubtables de la pràctica clínica moderna, amb tot el seu desplegament tecnològic, per damunt dels efectes beneficiosos del desenvolupament social, cultural i econòmic, per cert molt més determinant sobre la salut de les persones que el propis de la medicina.

Si els governs volen canviar el paradigma de la medicina fragmentada, i la corresponent sobreactuació mèdica, han de marcar prioritats, i per si els hi costa els llenço quatre idees: a) l’atenció primària ha de passar de ser el guardià de la porta (gatekeeper) a líder de la integració de serveis, procedint als canvis organitzatius necessaris, b) els especialistes d’òrgans i sistemes (imprescindibles en determinats processos) han de ser els consultors dels equips multidisciplinaris liderats per professionals generalistes (metges de família, geriatres o infermeres comunitàries, segons el cas), c) l’atenció primària necessita més recursos per destinar més temps a la complexitat clínica i social, fons que es podrien manllevar de les actuacions inapropiades i excessives dels especialistes (en aplicació de la llei de Sutton), i d) els metges de família han de guanyar com a mínim igual, espero que més, que els especialistes d’òrgans i sistemes, perquè les prioritats s’han d’expressar, al final, en distribució de recursos.

Si es volen canviar valors caducs només cal: visió, prioritats i valentia. A veure si en el futur les xifres de les proves MIR ens donen una alegria de debò.

Jordi Varela
Sobre Jordi Varela

Doctor en Medicina. Metge de família. Expert en gestió sanitària. Col·laborador docent d’ESADE i Editor del blog “Avenços en Gestió Clínica”. Contacte: Página web | Twitter | Més articles