El temps, l’atenció especialitzada i l’actitud posterior: claus per superar un ictus

El doctor Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de la Vall d'Hebron, i Josepa Forn, pacient d'èxit i autora del llibre 'Donant un xic de felicitat' s'han trobat per xerrar sobre l'ictus en el primer dels tres actes que Amics de la UAB, l'Ateneu Barcelonès i el Diari de la Sanitat organitzen dins el cicle "La Sanitat: l'estat de la qüestió"

Carla Benito
 
 
 
Acte 'L'ictus: l'estat de la qüestió' a l'Ateneu Barcelonès / Amics UAB

Acte 'L'ictus: l'estat de la qüestió' a l'Ateneu Barcelonès / Amics UAB

La Josepa Forn va estudiar psicologia i pedagogia i treballava en el món de l’educació especial. D’un dia per l’altre va patir un ictus i la seva vida va canviar dràsticament. Explica que va passar per diferents estats per acostumar-se a la seva nova realitat però que si ha tirat endavant ha estat gràcies als professionals i a tots aquells que han estat al seu costat però també, i sobretot, a l’actitud.

“Jo no podia moure el costat esquerre, però avui puc jugar amb els meus néts i ser feliç. És molt important l’actitud. Vaig passar per una depressió molt forta perquè passar de poder-ho fer tot, ser una persona molt activa, ser autònoma, treballar, i més si, com a mi, la teva professió t’agrada, a no poder fer res i haver de prejubilar-te és molt dur”. Forn, ha explicat la seva experiència durant l’acte ‘L’Ictus: l’estat de la qüestió. El mèdic i el pacient’ que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès i va ser el primer dels tres debats que es realitzaran dins el cicle ‘Sanitat: l’estat de la qüestió’. Un cicle on es parlarà amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.

En aquesta primera ponència Josepa Forn, pacient d’èxit, ha volgut deixar clar que malalties com l’Ictus es pot tirar endavant. De fet, en patir l’ictus, i retornant a la idea de l’actitud que compartia, recorda que si bé al principi la dutxaven en una llitera, després va demanar que la dutxessin dreta i en uns dies ja va demanar un caminador. Així, més enllà d’una rehabilitació necessària, cal mostrar-se predisposat i, segons Forn, feliç. Aquesta és la idea que ha volgut transmetre amb el seu llibre “Donant un xic de felicitat”, que va escriure després de realitzar un curs d’escriptura i un altre de teologia.

A part de l’actitud posterior calen dos elements indispensables per actuar davant un ictus: el temps i l’atenció especialitzada. Per parlar sobre això, l’acte va comptar amb la presència del doctor José Álvarez Sabin, cap del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Álvarez, a més de ser el doctor de Josepa Forn, també ha format part de múltiples grups de treball i comitès i ha coordinat el grup de treball ‘Malalts amb ictus’ i diversos protocols i guies de pràctica clínica.

Des d’aquest coneixement, Álvarez ha explicat en què consisteix un ictus i els tipus que hi ha. Dades que ha volgut ressaltar de l’estat actual de l’ictus, situen aquesta malaltia com la segona causa de mort i la primera en dones. A més, és la primera causa de discapacitat, la segona de demència – sent un factor de risc d’Alzheimer-, la primera causa d’epilèpsia i una important causa de depressió. Per altra banda, per l’entorn immediat, el 80% de les persones que han patit un ictus necessiten un cuidador. Un 35% de les persones que assumeixen aquest rol són persones en actiu. D’aquestes, 3 de cada 10 han de deixar de treballar. L’impacte d’un ictus té doncs també un impacte social important.

Álvarez ha explicat també durant la seva ponència que, donat que l’esperança de vida s’ha doblat en l’últim segle, l’ictus cada cop serà més freqüent. De fet, una de cada cinc persones majors de 45 anys patiran un ictus al llarg de la seva vida. L’ictus augmentarà en un 34%, les seqüeles un 25% i la mort un 45%, ja que hi haurà més volum de població en edat de patir-ne.

Davant d’això, Álvarez no ha parat de repetir una paraula al llarg de tota la seva ponència: temps. I és que per cada minut que el cervell està mal irrigat es perden dos milions de neurones. Ser-hi a temps és doncs fonamental, ja que a més fins a les 24 hores hi ha una operació clau que acostuma a ser d’èxit. Aquesta consisteix a introduir un catèter que creua el coàgul que ha obturat l’arteria que està impedint que la sang circuli bé pel cervell. Es desplega aleshores una malla i, aquesta, després, en ser estirat el catèter, arrossega el coàgul i desobtura el pas.

 L’Ictus: 21 segles d’història

El doctor Álvarez també  ha volgut la seva ponència per explicar què és, com actua, com es prevé i com es tracta l’ictus per explicar els seus orígens. Situa els primers coneixements sobre l’ictus en l’època d’Hipòcrates, 500 anys abans de Crist. Aleshores l’anomenaven apoplexia i volia dir colpejat violentament. Aleshores es creia el cervell com un òrgan desproveït de sang i es van trigar més de 21 segles en trencar amb això.

L’any 1628, Harvey va descriure la circulació de la sang però no és fins 30 anys després que Wepfer descriu la circulació cerebral. El 1761, Morgagni va distingir dos tipus d’apoplexia i, 100 anys després, l’any 1856, Virchow diferencia la trombosi de l’embòlia. És finalment a l’any 1968 quan es parla per primera vegada d’ictus però fins l’any 1977 no es considera com tractable.

 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*