“Ens estem quedant sense antibiòtics”

El doctor Joan Pau Horcajada explica que l'avanç dels bacteris resistents a fàrmacs està fent inútils molts tractaments contra infeccions

Raúl Rejón
 
 
 
'E. coli 'a 10.000 augments / CSIC - EMU

'E. coli 'a 10.000 augments / CSIC - EMU

Aquest és un article publicat a eldiario.es 

El món ha acceptat, per fi, que té un seriós problema: els bacteris es tornen cada vegada més resistents als antibiòtics que fa inútils molts tractaments. El preu? Unes 700.000 morts a l’any. L’ús indiscriminat de medicaments està darrere de la creació de soques de patògens resistents. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha planejat per a la seva actual període de sessions a Nova York una declaració per afrontar aquesta amenaça a la medicina.

El portaveu de la Sociedad Española de Enfermades Infecciosas i cap d’aquest servei a l’Hospital del Mar de Barcelona, ​​Joan Pau Horcajada, assegura que la proliferació de bacteris resistents està minvant l’arsenal amb què compten els professionals per combatre infeccions. La resistència microbiana multiplica per molt les morts anuals per xarampió, tètanus, o el còlera. El càlcul és que a mitjans del segle XXI s’arribi als 10 milions de víctimes, per sobre del càncer, que causa 8,2 milions de morts.

Quina és la situació que hagi justificat una resolució de l’ONU?

És molt preocupant perquè es tracta d’un fenomen que estem veient venir des de fa alguns anys, que progressivament va augmentant i que ja porta conseqüències bastant greus.

Com per exemple?

Cada vegada ens trobem amb més problemes: dins i fora de l’hospital. Hi ha coses que estem fent que necessiten antibiòtics com ara els trasplantaments. Sense antibiòtics no es poden realitzar perquè a la persona trasplantada se li baixen les defenses per evitar el rebuig de l’òrgan i després cal tractar infeccions. Si els antibiòtics comencen a perdre la seva eficàcia el trasplantament no té tant sentit.

Però també ens topem amb dificultats per tractar infeccions de diferents tipus com d’orina, pneumònies, postoperatoris … Amb aquesta situació els tractaments tenen menys efecte. Els pacients triguen més a curar-se.

Però d’antibiòtics si que n’hi ha …

Cada vegada n’hi ha menys que siguin eficaços. Els bacteris aprenen, això és llei de vida. I es tornen resistents. Històricament, les farmacèutiques han estat investigant per treure nous productes que vencin aquestes resistències però ara, per raons de rendibilitat o les que siguin, no es fa tant. Ens estem quedant sense antibiòtics, que són les molècules que més vides han salvat en la història de la humanitat.

Descriu vostè un panorama preocupant.

Tan greu que alguns fins i tot diuen que ens acostem a l’època anterior al descobriment de la penicil·lina. De vegades, estem recorrent a antibiòtics antics que estaven en desús per atacar alguns bacteris. Substàncies que havien estat superades en ser, per exemple, més tòxiques.

Quines malalties solen provocar aquests bacteris superresistents?

Són bacteris que estan darrere de malalties, sobretot, de les vies respiratòries, urinàries i intraabdominals. També són força presents en les infeccions intrahospitalàries [que s’adquireixen durant l’estada al centre sanitari] que afecten qualsevol part de l’organisme i que, fins i tot, es detecten en els catèters per administrar medicació.

Altres patologies provocades per aquests patògens són les malalties de transmissió sexual [afeccions que han repuntat en els últims anys a Espanya]. Per a la gonorrea o la sífilis s’està tornant a tractaments que havien quedat en desús fa deu anys.

Si hagués de triar un origen clar sobre aquest problema quin seria?

Hi ha un abús dels antibiòtics. Es consumeixen en excés. S’utilitzen més i amb més alegria. A més, amb la noció que els bacteris s’estan tornant cada vegada més resistents, s’acaba per aplicar antibiòtics d’ampli espectre o còctels d’antibiòtics per tractar de vèncer aquesta resistència.

Tot i que la preocupació és de caràcter global, com està Espanya?

Estem per sobre de la mitjana europea pel que fa a la freqüència de bacteris multiresistents de diversos tipus. Juntament amb Grècia i Itàlia mostrem majors resistències que el nord d’Europa. A això cal afegir-li que Espanya està al capdavant en l’ús d’antibiòtics per habitant.

I com s’expandeixen aquests ceps d’un organisme a un altre?

La via dins de l’hospital és important però també és molt rellevant la zoonosi [transmissió d’animals a humans]. La utilització de fàrmacs en la ramaderia -i l’agricultura- té un impacte directe en les persones. Els antibiòtics impregnen els teixits dels animals i després passen. Els bacteris aprenen.

Quin paper juga l’autoconsum?

L’abús no és exclusiu dels professionals. Forma part de l’actitud de la població, del boca a boca entre aquells que tenen accés fàcil a aquestes substàncies.

Prendre antibiòtics per compte i risc del pacient és inútil.

Hi ha força gent a la qual li costa distingir entre un antibiòtic i un antiinflamatori. Recentment hem sabut per l’Eurobaròmetre que només el 37% de la població coneix realment què són. És típic el cas en el que s’utilitzen per processos vírics com la grip en els quals no serveixen per a res.

Els càlculs oficials parlen de 25.000 morts anuals i despeses de 1.500 milions a Europa.

Són moltes morts però podrien ser moltes més. Les projeccions, si es manté l’actual ritme, apunten que, pel 2050, la mortalitat provocada per bacteris resistents superaria la del càncer.

Per què suposa tanta despesa?

Les infeccions resistents obliguen a fer estades més prolongades als hospitals. Hi ha més seqüeles en els pacients. Sorgeixen més problemes de salut. És un peix que es mossega la cua. Es gasta molt però més aviat en pegats que en solucionar la causa. El fet que l’ONU faci una resolució sobre això vol dir que s’accepta que és un problema de salut pública. De la ciència passa a l’acció política perquè els sanitaris ja hem avisat. Ho veiem venir. I una vegada que es posa en marxa, és un tren difícil d’aturar.

Espanya té una estratègia per revertir aquesta tendència?

Hi ha redactat un pla nacional de lluita contra les resistències per vigilar l’ús dels antibiòtics, millorar la seva aplicació i controlar la transmissió als hospitals però no s’ha implementat: falta finançament i formació. Perquè Espanya és, al costat de Luxemburg i Malta, l’únic país de la UE que no té especialitat mèdica en malalties infeccioses. Un bon cos d’experts és crucial per avançar.