ENTREVISTA | Salvador Esquena

“Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts”

Parlem amb el doctor Salvador Esquena, doctor especialitzat en cirurgia oncològica, sobre la professió mèdica arran del llibre 'En la pell del pacient', que ha publicat enguany.

Blanca Blay
 
 
 
El doctor Salvador Esquena, després de l'entrevista / SANDRA LÁZARO

El doctor Salvador Esquena, després de l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Salvador Esquena és un metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica i treballa en diferents centres hospitalaris. Des de La pell del pacient (Ara Llibres) convida a fer una reflexió sobre la professió mèdica, els problemes i els reptes que afronta. “El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt”, diu convençut que malgrat que és una obvietat cal recordar-ho.

En el llibre dius que es pressuposa erròniament que els metges són “posseïdors d’un sentiment de generositat i protecció”. Aprendre o potenciar l’empatia o la comunicació són massa residuals a la universitat?

Sota la meva visió, el concepte del millor professional és el que té una part tècnica mèdica molt bona i una part humana, empàtica i comunicativa també molt bona. I així com la part tècnica està molt desenvolupada i estudiada, i ens formem, la part humana, comunicativa o empàtica no està gens avaluada i durant la carrera hi ha només una assignatura residual que fa que tota aquesta part no sigui avaluada. Això és un problema del sistema perquè passa tant en estudiants com en residents o en metges especialistes que no tenen aquesta capacitat i que haurien de desenvolupar-la.

Tampoc existeix una actualització formativa en aquests aspectes.
Exacte, un metge es forma per operar millor o fer millors diagnòstics però ningú es preocupa per millorar les seves capacitats comunicatives. Pot ser que no comuniquis bé amb els pacients, que no sàpigues donar males notícies…la majoria de metges no ens preocupem de la part comunicativa i ens preocupem més de la part mèdica. També és cert que amb el sistema actual és molt complicat de vegades fer tot això.

Sobre la relació metge pacient, en el llibre dius que “malaltia i malalt són indivisibles” i que un metge no es pot fixar només en la malaltia.
Hi ha metges que estan entestats en tractar el malalt, en operar-lo molt bé, fer-li un bon diagnòstic, etc. i això és molt bo però si creuen que el tracte amb el pacient, com el pacient veu o pateix la malaltia o les seves circumstàncies personals a casa no són tan importants és un error.

De fet el paper del metge acaba quan la malaltia acaba, sovint ni existeix un procés postmalaltia.
Clar, sobretot les malalties greus, que afecten psicològicament. Si ningú aborda com has viscut la malaltia, com t’estàs recuperant, etc. hi ha un dèficit. En alguns casos, com en l’oncologia sí que existeix, però en d’altres disciplines no i això potser no cura però ajuda a curar seguríssim.

En un dels capítols menciones la “massificació del sistema”. Quins efectes té tant per professionals com per pacients aquesta massificació a les consultes o a les urgències?
La massificació des del punt de vista del professional suposa enfrontar-se a un oceà de burocràcia impressionant. Estar pendent d’omplir un formulari en un ordinador, per exemple, i a part de la burocràcia ens toca viure situacions com haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts perquè darrere d’aquest senyor n’hi ha trenta més que has de visitar. Per al pacient és evident que un dels efectes són les llistes d’espera. Tot això fa que no només afecti la pròpia malaltia sinó que afecti psicològicament al pacient que està esperant per ser operat i que sent dolor. Un altre dels grans problemes és l’envelliment de la població i clar que hi ha molta gent que va a les urgències per motius injustificats però clar és la forma més ràpida com a mínim que de vegades tenen d’acudir al metge- això provoca que les urgències estiguin saturades de forma crònica de pacients que passen hores i hores en lliteres i això és un perjudici pel malalt perquè que un senyor o una senyora gran estigui un dia o dos en una llitera a urgències és un problema molt gros. També pel professional que està 24 hores de guàrdia i ha de rebre tota aquesta pressió assistencial bestial a un preu de saldo. Al nostre país tenim una sanitat molt bona al nostre nivell però com que no som un país ric i la inversió en sanitat no és tan alta com desitjaríem patim les conseqüències d’aquest dèficit d’inversió.

En primer pla, el llibre 'En la pell del pacient' / SANDRA LÁZARO

En primer pla, el llibre ‘En la pell del pacient’ / SANDRA LÁZARO

Malgrat la reducció de sous, la precarització o les retallades, els col·lectius organitzats com la Marea Blanca de Catalunya, no representen la totalitat de professionals d’aquest país. Per què no es mobilitzen més els metges?

Jo em vaig formar fa 15 anys de resident en un gran Hospital de Barcelona i tot això ja es vivia, per tant no ve d’ara. Les retallades ho han posat al límit però no ve d’ara i el professional sanitari, el metge, la infermera, etc. està tan maltractat pel sistema que ho viu d’una forma crònica. Ho aguantes perquè els pacients se’n beneficien però hi ha metges que ho viuen amb certa desmotivació, de pensar que això difícilment es canviarà, és el metge que actua una mica com un zombi i que cada vegada s’implica menys perquè se sent la baula més dèbil de la cadena.

Pot ser també que precisament pel fet d’estar en una situació precària hi hagi més por a protestar?
Sí, clar. El problema és que la precarietat amb els metges joves encara és pitjor, ho deia un informe del COMB fa uns dies. La desmotivació de capital vocacional, dels joves, és un problema.

Abans parlaves del temps per visita. Fa unes setmanes el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) va elaborar un document en què recomanava practicar més escolta activa i menys medicalització. És possible amb les condicions actuals practicar aquesta escolta activa?
Els metges de primària, de família, són els herois del sistema. La medicina primària és un pilar imprescindible del sistema i quan parlem de massificació els metges de família són qui més la pateixen. Jo sóc uròleg i veig la meva petita parcel·la però el metge de família té un component social, veu la globalitat del pacient: quins són els seus problemes, si els seus fills estan a l’atur, etc. Hauríem d’escoltar molt més als metges de família. La solució passa per una major inversió en sanitat, si poses més metges a visitar, podràs augmentar el temps de visita. I probablement augmentant el temps de visita podries evitar prescriure de vegades un medicament. Amb més temps de visita la qualitat assistencial milloraria exponencialment però no sóc gaire optimista.

A més la inversió en primària no té rèdit polític perquè és una inversió a llarg termini.
Exactament. Moltes vegades el que importa són els números: visites, cirurgies, etc.. la qualitat humana de l’activitat mèdica només la comptem els professionals, no està en els esquemes o els fulls d’Excel.

En el llibre dius que la medicina serà humana o no serà. Quines conseqüències ja hi ha de la incorporació de la tecnològica?
Es pot fer una analogia amb la societat. Tu tens un iPhone i cada any surt un model següent. En medicina moltes vegades hi ha una espiral tecnològica bestial i la indústria que produeix aquests productes també està fent pressing perquè treuen nous aparells i instruments perquè tu els compris i els facis servir. La tecnologia ens ha situat en uns nivells de diagnòstic, cirurgia o tractament magnífics però els metges hem de ser els tallafocs de tot aquest aparellatge per decidir què és útil, què no, etc. No pel fet que estigui de moda voldrà dir que millori estrictament la salut dels pacients. Cal que els metges siguem molt crítics amb cada aparell que incorporem al sistema.

Un dels perfils que descrius és el del metge sense ètica.
Del capítol sense ètica la gràcia és que estic parlant d’una realitat molt minoritària. El metge sense ètica pot anar des del metge amb les millors intencions però amb la inconsciència fins al que no té cap tipus d’escrúpol per intentar progressar i que instrumentalitza el pacient a costa del seu benefici, però estem parlant d’una minoria.

El món de la medicina encara està marcat pel fet de sumar mèrits, escalar posicions? Com ha canviat la percepció del metge?
El metge ha passat de ser el líder de la comunitat intocable a un estat més mortal, fins i tot que qualsevol es veu amb cor de dir-te que allò és mentida, o que t’arribi un pacient amb coses que ha trobat al Google. El metge sí que té un punt més d’autocomplaença perquè tenim molta responsabilitat, estudiem molt, etc, això fa que de vegades tinguis un punt d’ego que crec que és necessari. D’aquí a tenir un ego desmesurat i convertir-te en un arrogant que creu que és un semidéu intocable… Això és ridícul. El metge ha de ser respectat amb el mateix respecte que qualsevol altre professional.

Salvador Esquena en un moment durant l'entrevista / SANDRA LÁZARO

Salvador Esquena en un moment durant l’entrevista / SANDRA LÁZARO

En els darrers anys hem vist com una professió que crèiem més lliure de corrupció no n’està exempta. Penso per exemple en el cas de les pròtesis caducades de Traiber.
Clar, el problema és que hi ha una premissa i és que tothom creu que els metges tenim un sentit moral o ètic superior. En general la majoria, per vocació el té [aquest sentit moral], però dins de la professió hi ha minories que no el tenen. Els metges som humans, exactament igual que la resta de la societat, i si a la societat hi ha corruptes dins de la medicina també hi ha persones que es poden corrompre.

La relació metge-indústria farmacèutica té riscos, dius, com per exemple prescriure més d’un determinat medicament perquè hi ha interessos darrere.
Durant anys això va ser una orgia impresentable. Era una llegenda urbana absolutament real que el metge prescrivia i llavors hi havia una indústria darrere que estava contenta i el metge rebia des d’una cosa petita a una molt gran a grans prescriptors. Això és perquè de la formació continuada dels metges ningú se n’ha fet mai càrrec a part de la indústria farmacèutica, que és qui està darrere de congressos o altres trobades, en principi sense demanar res a canvi però hi havia un acord tàcit. Això ara s’ha limitat molt i hi ha un codi ètic de Farmaindustria, la patronal de la Indústria Farmacèutica, i estem a l’altre extrem: alguns metges no poden anar a determinats congressos.

Per últim i en relació al títol del llibre, què consideres que és més important a l’hora de posar-se en la pell del pacient?
El metge mai ha de perdre la noció de com ho viuria ell si fos el malalt. És a dir: com a malalt t’estàs dues hores a la sala d’espera, després et fan una proves i et tenen en dejú, tres hores i no et truquen, etc. Tota una sèrie de problemes del sistema que sovint com a metge de vegades ni te n’enteres. He parlat amb metges que després de ser malalts se n’han adonat de coses que no se n’havien adonat després de vint anys de fer de metge. A un pacient l’has de tractar, per exemple, com voldries que tractessin la teva mare: que li expliquessin bé, que fossin empàtics, que rebés el millor tractament, etc. i per tant has de fer el mateix amb aquella pacient, que potser també és la mare d’algú.