Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

"Volíem generar oportunitats de treball dignes", assegura Miquel Isanta, un dels fundadors d'una cooperativa, Moltacte, que facilita la inserció laboral de persones amb trastorn mental com en Carles Rubio, que feia vuit anys que era a l'atur

Blanca Blay
 
 
 
En Carles Rubio és una de les persones amb trastorn mental que treballen a Moltacte, a la botiga de Llagostera. / MOLTACTE

En Carles Rubio és una de les persones amb trastorn mental que treballen a Moltacte, a la botiga de Llagostera. / MOLTACTE

La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). “M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé”, comenta.

“La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix”, reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. “En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes”, explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és “demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa”. Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar “era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental”.

De fons: el teló de l’estigma

El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. “Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina”, assegura Fran Eiroa.

L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. “La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci”, lamenta. “En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur”, recorda.

Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. “Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista”, explica.

Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. “El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre”, apunta.

“Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol”, assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. “La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs”, diu.

Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un “entorn laboral saludable” on predomini el respecte. “Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia”, expressa. “Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida”, recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.