Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

Excepte en algunes comunitats, a les quals se suma ara Catalunya, les persones trans necessiten un diagnòstic clínic de disfòria de gènere per accedir a la hormonació o a cirurgies de reassignació

Marta Borraz
 
 
 
Manifestació per l'alliberament LGTBI a Barcelona / SANDRA LÁZARO

Manifestació per l'alliberament LGTBI a Barcelona / SANDRA LÁZARO

Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un “malestar” associat a la diferència “entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien”.

És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada “bíblia de la psiquiatria”.

El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou “els trastorns d’identitat de gènere” sota l’epígraf “trastorns mentals i del comportament”. Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

Autodeterminació de la identitat

En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

“És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar”, apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar “que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere” i que “ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat”.

En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a “garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals”. Amnistia Internacional també ha sol·licitat que “el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics”, apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que “cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic”. Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

I les operacions estètiques?

Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans “no és intrínsec”. “Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?”, qüestiona. Assegura que generar “la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix”.

La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè “l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida”. “No em diu res”, conclou sobre el terme disfòria de gènere. “Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social”, prossegueix.

El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: “Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?”.

El gènere, diu, “és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo”. Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que “aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-“. “Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?”.

Aquest és un article publicat a eldiario.es