Eutanàsia, suïcidi assistit i cures pal·liatives: la mort digna encara pot implicar una pena de presó

L'amenaça legal causa inseguretat en els professionals i desigualtats a l'hora d'afrontar l'assistència cap a una mort amb el menor patiment possible

Raúl Rejón
 
 
 

En el paraigua del concepte mort digna s’inclouen diverses accions per tractar de rebaixar el patiment físic als moments finals de la vida. Però algunes pràctiques, com subministrar cures pal·liatives, estan ja emparades legalment i unes altres encara poden comportar penes de presó com l’eutanàsia i el suïcidi assistit. La distinció, a priori clara, ha donat casos entremesclats –amb sentències incloses–.

El Congrés ha debatut aquest dimarts una proposició perquè el Codi Penal no castigui aquestes dues últimes assistències abans de la mort. Va ser presentada pel Parlament de Catalunya. Una altra iniciativa del PSOE en aquest sentit espera el tràmit parlamentari.

Cures pal·liatives, eutanàsia, suïcidi assistit… són coses diferents. Així, els pal·liatius s’enfoquen cap a “millorar la vida dels pacients i familiars quan s’enfronten a malalties que amenacen la vida”, expliquen des de l’associació Dret a Morir Dignament. Abasten des de la millora del confort “mitjançant el tractament del dolor” fins a considerar la mort “un procés natural que no ha de ser retardat”, afegeixen. Que el final arribi amb el menor patiment. És una pràctica amb empara legal.

L’eutanàsia, que ara es debat al Congrés, és una altra aproximació a aquest concepte de mort digna: posar fi a la vida quan aquest bé “està desproveït de dignitat” i “el titular la rebutja”, segons ho exposa la plataforma de juristes per l’eutanàsia.

En les ocasions en les quals els subjectes encara estan en condicions per realitzar les accions que acostin el seu tram final, l’ajuda tècnica perquè això es produeixi sense sofriments físics és el que s’entén per suïcidi assistit. Un exemple que s’esgrimeix habitualment és el de Ramón Sampedro, qui va tenir assistència per al seu suïcidi, però no va estar exempt d’agonia. 11 persones van haver d’estar involucrades per eludir les possibles conseqüències penals.

Entremesclats

Està ja clara la diferència per evitar problemes legals als qui estiguin disposats ajudar?

“Sempre hi ha una amenaça darrere”, explicava a eldiario.es el catedràtic de Dret Penal Juan Carlos Carbonell després de la mort del doctor Luis Montes, qui va suportar un procés judicial per suposades sedacions letals a l’hospital Severo Ochoa de Leganés de les quals va ser absolt. Es va portar a judici a l’anestesista i els seus col·laboradors sota l’acusació que els tractaments pal·liatius que administrava eren eutanàsies.

El mateix Montes explicava que el cas del bulo de les sedacions de Leganés va obrir el debat sobre les cures pal·liatives. Moltes comunitats autònomes han adoptat normatives pròpies en la línia de la llei d’autonomia del pacient de 2002. Però també va fer que professionals tinguessin temor per afrontar algunes pràctiques no ja d’eutanàsia, sinó de pal·liatius. La conseqüència?: “A Espanya et mors segons el metge que et toca”, deia. I això que la regulació de cures pal·liatives està estesa i fins i tot admesa per l’Organització Mèdica Col·legial (OMC).

L’amenaça penal a vegades està difusa. Fa ara dos anys, dos metges van ser processats per un cas que ajuntava un suïcidi i un intent de sedació pal·liativa. Els dos van admetre diversos delictes per rebre una pena que els garantís la no entrada a la presó.

L’assumpte va conjuminar el suïcidi d’una dona amb un xarop anestèsic que havia importat (il·legalment) un dels doctors i que va arribar a ella en circumstàncies “tèrboles” com ell mateix comentava. Però en el procés de recerca, es va arribar a un altre sanitari a Cadis que va demanar consell per calmar al seu germà. “Sedació profunda però pal·liativa, no per provocar la mort”, explica Fernando M, un dels acusats i membre de DMD. “La por a la presó”, els va fer acceptar un veredicte de culpabilitat, comentava una vegada signat l’acord.

Al final, aquest cas exemplifica com poden solapar-se els conceptes en la mort digna: unes cures pal·liatives que es van jutjar com a temptativa d’homicidi i un suïcidi considerat assistit (i per tant punible) per la justícia.

L’article 143.4

La plataforma de juristes ha demanat explícitament que es despenalitzin “les conductes contemplades en l’article 143.4 del Codi Penal”. Les que fan referència per fi de la vida assistit. La proposició de llei que s’ha tractat aquest dimarts al Congrés contenia un únic punt: que aquest apartat quart contempli que no hi ha “responsabilitat penal” per qui “causi amb actes necessaris la mort segura, pacífica i sense dolor d’aquesta persona o cooperi a això” una vegada rebi la petició de l’interessat.

La proposta dels socialistes, que havien rebutjat amb anterioritat mocions similars, és d’un tenor similar: eliminar el caràcter punible de la “conducta del metge o mèdica que amb actes necessaris i directes causés o cooperés a la mort d’una persona, quan aquesta pateixi una malaltia greu i incurable o discapacitat greu crònica”.

En tots dos casos s’incideix a donar seguretat jurídica als que, en definitiva, estaran a primera línia d’aquesta fi de la vida: normalment sanitaris. Una qüestió que, de moment, no ha recolzat l’Associació Mèdica Mundial (en la qual participa l’OMC espanyola) que ha reiterat la seva oposició a l’eutanàsia i el suïcidi amb assistència mèdica: “L’eutanàsia, és a dir, l’acte deliberat de posar fi a la vida d’un pacient, encara que sigui per voluntat pròpia o a petició dels seus familiars, és contrària a l’ètica”.

Una qüestió que sembla bastant acceptada i superada per la societat espanyola: una enquesta de Metroscopia de març de 2017 va mostrar que fins al 84% dels espanyols estaven d’acord en què els metges subministressin alguna substància que “condueixi cap a la fi de la vida” en casos de “malalts incurables” que ho demanin. És a dir: l’eutanàsia.

Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*