Examen MIR: males notícies

A la convocatòria de l'examen hi han acudit 12.500 candidats, és a dir, més del doble de les places ofertades

Antoni Sitges
 
 

COLUMNA ILLICH

Avui no toca comentar els secrets d’un examen-oposició que des de fa anys amenaça la docència de la Medicina i frustra a tants graduats en Medicina. D’això ens n’hem ocupat ja en altres ocasions. Avui voldria fer-los partícips d’una mala notícia: aquest any, a la convocatòria de l’examen hi han acudit 12.500 candidats, és a dir, més del doble de les places ofertades a què podran accedir els graduats que s’han presentat. Hi tornem i no hem après de la història. Torna el fantasma de l’atur metge que tants pèrdues va ocasionar al sistema a finals dels anys 80 i principis dels 90.

En aquell moment, no tan llunyà, s’atorgava l’ordre d’una plaça per cada 15 candidats. L’atur metge es va disparar i la societat es conscienciava del malbaratament que havia significat formar a tants estudiants de medicina abocats al final dels estudis a treballar en precari, emigrar o a engrossir les llistes de l’INEM.

Es va donar una situació molt conflictiva. Els metges que no havien passat l’examen es van organitzar i van actuar com a lobby per aconseguir l’especialització per vies alternatives, una cosa que van obtenir de tapat o passant exàmens light. Per tot això, en la dècada següent la discrepància entre candidats a l’examen i places disponibles va ser minvant de manera que progressivament el nombre de graduats i el de places ofertades per a l’especialització es van anar igualant. Això va portar calma al sistema tot i que érem conscients que alguns llicenciats havien superat l’examen pel simple fet de presentar-se.

Quan es va començar a torçar tot de nou?

A mitjans de l’última dècada coincideixen 4 fenòmens que malbarataran els esforços previs per corregir les desviacions entre graduats candidats i places ofertades: 1) ressorgeix l’interès dels polítics per prestigiar-se o beneficiar-se amb l’obertura de noves facultats de Medicina ; 2) molts hospitals de nou encuny, a la recerca de prestigi i protagonisme, aconsegueixen penjar el cartell d'”universitari” a l’entrada; 3) el finançament de les universitats passa a dependre del nombre d’estudiants que cursen els seus estudis; totes volen créixer, cap vol perdre matrícules; i 4) la societat pressiona perquè s’acabi amb el numerus clausus la qual cosa resulta en l’obertura de facultats privades. Al seu torn, aquestes agraeixen als polítics la seva ajuda i signen convenis amb hospitals de segona línia que pengen el cartell d'”universitari”. I així es completa el cercle. El problema, doncs, és sistèmic.

Què faran els 6.000 graduats que aquest any no aconseguiran plaça per a la seva especialització? Almenys 5.000, amb tota probabilitat, es tornaran a presentar l’any que ve i si, com és d’esperar, el 2017 apareixen novament altres 12.000 candidats sumaran ja 17.000 inscrits, és a dir, gairebé tres per plaça oferta. Per 2019 o 2020 haurem destrossat els esforços per racionalitzar el sistema de formació especialitzada realitzats en l’última dècada i s’agreujarà el ja negre panorama de l’atur i la precarietat laboral del metge. Tornarem a parlar de la catàstrofe social, econòmica i psicològica que suposa arribar als 20.000 candidats per convocatòria: malbaratament de diners públics, drames personals, emigració forçosa, reaparició del mesto (metge especialista sense títol oficial) i un llarg etcètera d’efectes col·laterals produïts per la desídia dels nostres gestors i el papanatisme d’una societat enlluernada amb els fantasmes i procliu a la presumpció.




  • Xavier

    Em sagnen les mans d’aplaudir! Es pot dir més alt però no més clar.

    A la pràctica, en aquesta situació, els que n’han tret profit en molts casos són els hospitals, que ofereixen places de MIR sense valorar el futur laboral dels especialistes formats. Als hospitals els hi representa generar-se un prestigi per ser “universitaris”, però sobretot, al meu entendre, els hi està proporcionant una mà d’obra barata a curt plaç tant per la banda assistencial com pel que fa a recerca i els importa molt poc què passi després de formar-se (almenys és el que vaig viure quan era resident).