“Fomentar la relació entre generacions a tots els àmbits socials acabaria amb la discriminació de la gent gran”

Al periodista Carl Honoré se’l descriu com analista social i caçador de tendències. El seu primer llibre el va convertir en el guru del moviment de la lentitud (slow), que convidava a reduir el ritme vital per gaudir més de cada moment. Amb el seu nou llibre sota el braç, trenca una llança a favor de l’experiència i defensa la vellesa lliure de complexos i prejudicis

Eva Cervera
 
 
Carl Honoré, durant l'entrevista | Pol Rius

Carl Honoré, durant l'entrevista | Pol Rius

La promoció d’un llibre -amb presentacions, dinars, entrevistes i viatges de ciutat en ciutat sense gaire temps per pair-ho tot plegat-, no deu ser el millor ‘ecosistema’ per a Carl Honoré. Però aquest periodista escocès de naixement i canadenc d’adopció arriba a l’entrevista caminant lentament, amb un barret a la mà, i es pren el seu temps abans de començar a parlar.

Va saltar a la fama amb el seu llibre In praise of Slow (‘Elogio de la lentitud’, en castellà), que s’ha convertit en un bestseller i el va erigir com a guru del moviment social que predica trepitjar el fre del ritme vital per gaudir-ne més, conèixer-nos a fons i posar el focus on realment interessa. Per viure millor, en definitiva.

Amb aquest mateix objectiu, Honoré ha escrit un nou llibre: (B)Older. Making the most of our longer lives. A Espanya acaba de sortir amb el títol ‘Elogio de la experiencia’ (RBA Libros). A través d’històries, estudis, informes i dades, el periodista mostra que es pot ser feliç sent vell, dignifica el pas del temps i trenca els prejudicis associats a la vellesa. En aquesta entrevista ens explica com acabar amb la discriminació per raons d’edat a diversos àmbits de la societat.

Un dia vaig sentir una frase colpidora: “L’experiència és allò que t’arriba quan ja no et serveix per a res”. Vostè argumenta, al contrari, que la vellesa té molts aspectes positius que cal potenciar individualment i social. Quins?

Pensem en l’envelliment com una època desagradable, però val la pena viure-la de la millor manera possible. És evident que no tindrem la mateixa salut i agilitat que quan érem més joves, però molts altres aspectes milloren amb l’edat, com ara la creativitat, la productivitat a la feina, l’experiència, l’agilitat social… Hi ha estudis que diuen que la maduresa aporta, fins i tot, més felicitat!

Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

Les seves ‘regles d’or’ perquè cadascú accepti el pas del temps i el visqui amb naturalitat són, entre d’altres, mantenir el cervell i el cos actius, sortir amb amics, aprendre contínuament… Quin consell és el més important per acabar, a més, amb la discriminació per l’edat?

La convivència entre gent de diverses edats a tots els àmbits socials és essencial per lluitar contra la discriminació per l’edat. Envoltar-nos sempre de persones de la nostra mateixa edat fa que visquem a una bombolla on sorgeixen els prejudicis, però si diverses generacions comparteixen temps, espai i coneixements, les ments s’obren i l’edatisme es redueix. Sobretot entre els joves, que comencen a forjar una visió més optimista de la gent gran i del seu propi procés d’envelliment.

Creu que la nostra societat incentiva aquesta convivència entre generacions?

Ho va fent a poc a poc. Si posem el focus en l’àmbit educatiu, per exemple, ja hi ha centres que fan activitats mesclant alumnes de diversos cursos perquè aprenguin un dels altres. Aquesta decisió hauria de ser, però, transversal.

L’escola ha estat, doncs, un caldo de cultiu pels prejudicis contra la gent gran?

L’escola és la bombolla edatista per excel·lència! Allà, en una classe, només hi conviuen nens de la mateixa edat.

Quins altres canvis hauria de portar a terme el sistema educatiu per contribuir a crear una societat més inclusiva amb aquestes persones?

El sistema educatiu hauria d’implantar dues idees. La primera idea consisteix a transmetre que l’aprenentatge no és només apte per a joves, sinó una capacitat que es pot desenvolupar a qualsevol edat. La segona idea rau a inspirar als nens i nenes a ‘visualitzar’ com serà el seu veritable ‘jo’ futur, a imaginar com seran d’aquí a 30, 40, 50 anys. Només així prendran consciència sobre la mort i la vellesa i respectaran tot el que s’associa amb aquestes etapes. A més, l’educació superior hauria de ser més flexible, amb centres i universitats que facilitin més -i fins i tot potenciïn- l’entrada i la sortida d’estudiants a qualsevol edat.

A Espanya, el 30% de la gent amb més de 45 anys afirma haver patit discriminació per l’edat, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Com es pot garantir la protecció dels seus drets?

Existeixen lleis per protegir jurídicament les persones grans, però a la pràctica no es compleixen. Per això hem d’iniciar un moviment social èpic, una revolució per fer veure l’edatisme com un acte vergonyós i socialment inacceptable, a l’alçada dels pitjors actes sexistes o racistes. Tenim molts flancs on es discrimina la gent gran: l’àmbit educatiu, el jurídic, el mercat laboral… Fins i tot el llenguatge que fan servir els mitjans de comunicació és sovint edatista, amb expressions com ara: ‘a pesar de la seva edat, encara pot saltar en paracaigudes’; o ‘fer 80 anys no li ha impedit treure’s la carrera d’enginyer’.

Hem de reinventar el discurs i descartar el llenguatge amb sentit pejoratiu que transmeti la idea que, a partir dels 35, tot va de capa caiguda, i que la maduresa és el camí cap a la decrepitud, el deteriorament, la depressió, la demència, la pobresa, la soledat… En realitat, això no és així; diversos estudis i moltes estadístiques contradiuen aquesta idea. L’única sortida per acabar amb els prejudicis contra les persones grans és difondre aquestes dades perquè tothom en prengui consciència. Hem d’engegar una potent campanya publicitària perquè tothom se n’adoni del que estan passant les persones grans i per acabar amb la seva discriminació.

Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

Es parla molt de les xarxes socials i la tecnologia com a terrenys que fomenten les diferències entre la gent gran i la gent jove i promouen els prejudicis. Són, en part, responsables d’aquesta bretxa generacional?

No. Jo sóc molt optimista respecte a les xarxes socials, perquè estan trencant els fonaments de la cultura edatista. Com que retornen l’autonomia i el poder comunicatiu a l’individu i democratitzen la tecnologia, aconsegueixen que tothom mostri en fotos i vídeos la versió més alegre de tenir 35 anys, 40, 50, 60, 80… Són fotos i vídeos d’usuaris de totes les edats fent un ventall d’activitats interessants i positives. La millor manera de lluitar contra els estereotips negatius de l’edat és crear un paisatge visual que mostri el contrari i que provoqui a l’espectador sentiments de felicitat. Evitem les sèries, les pel·lícules i els anuncis que difonguin estereotips ombrívols i tristos de la vellesa! La vida no acaba als 35 o 40, per molt que la nostra cultura ens intenti vendre aquesta idea.

A qui beneficia l’existència de l’edatisme?

A una potent indústria anti-envelliment que mou molts diners a l’any i treu profit de la nostra por a fer-nos grans. És veritat que, cada vegada més, les revistes femenines, per exemple, eviten fer servir expressions pejoratives contra l’edat i, pel contrari, inclouen a les seves pàgines fotos de cossos diferents i dones d’edats avançades. Pas a pas.

Com hem arribat a aquesta visió negativa de l’envelliment a la nostra cultura? N’hi ha d’altres on les persones grans són les més sàvies i més importants del grup.

Totes les cultures refusen i han refusat al llarg dels temps certs aspectes de la maduresa. Fins i tot a l’Imperi Romà feien burla de la seva gent gran! Aquest sentiment té arrels profundament humanes i naturals: ens fa por la mort, no volem perdre força física… A més, la fertilitat ens atrau genètica, orgànica i naturalment, i aquest és un aspecte clau de la joventut. Per tant, sempre, a totes les cultures, hi ha hagut edatisme; però des dels anys 60 del segle passat, hem posat la joventut sobre un pedestal. La venerem, és l’època vital a la qual tots aspirem, tinguem l’edat que tinguem. La joventut és una etapa de culte. Sempre està present la idea que, com més jove, millor.

Quan Hillary Clinton es va presentar a la cursa per la presidència dels EUA, un locutor va preguntar a l’audiència si volia veure envellir una dona, dia rere dia, a la televisió. Hi ha qui va criticar durament que la parella d’Emmanuel Macron, el president de França, tingués 24 anys més que ell. L’edatisme està molt present a la nostra cultura, però sembla que encara no hem assolit els objectius del moviment feminista. Estem preparats per a la revolució de la longevitat?

Ara és el moment. La lluita contra l’edatisme encaixa perfectament amb la del feminisme, amb la del racisme, amb els moviments a favor de noves normes de gènere i sexualitat… Molta gent de totes les edats està qüestionant el model socioeconòmic imperant fins ara i és conscient que hi ha d’haver un altre camí, una re-definició en diferents àmbits. Els canvis són necessaris i reivindicar la vellesa contribuirà a fer trontollar i fer caure estructures obsoletes sobre les quals se sustentava, fins ara, la nostra cultura.

Carl Honoré, durant l’entrevista | Pol Rius

Pot descriure com hauria de ser el mercat laboral en un món de respecte a la vellesa?

Actualment, la ruta de vida laboral és molt rígida, dividida clarament en tres etapes: la primera és la de l’aprenentatge; la segona és la de la feina, els guanys i, moltes vegades, el plantejament familiar; i la tercera és la del descans, que sovint va associat a algun voluntariat. Aquest model va funcionar quan la gent moria als 70, però actualment no té cap sentit, perquè després de la jubilació encara ens poden quedar 25 anys amb força qualitat de vida i capacitats físiques i cognitives per produir fins i tot més que abans. Per tant, crec que el mercat laboral ha de ser més fluid i ha d’oferir la possibilitat de prendre’s anys sabàtics per fomentar l’aprenentatge continu. La vida és com un llibre de diversos capítols en els quals cadascú ha de definir què vol fer.

Potser, en lloc de jubilar-me, jo vull continuar treballant, però només un dia a la setmana. El sistema laboral hauria de garantir i facilitar aquesta llibertat per aprofitar la meva productivitat -ja hem dit que aquesta sovint augmenta amb l’edat- i perquè jo em senti més útil i sigui més feliç a la maduresa. Traiem-nos el jou de les tres etapes laborals tancades i per a tots iguals. Reinventem-nos la vida!

LES REGLES D’OR PER VIURE UN ENVELLIMENT FELIÇ

  • Continuar aprenent i experimentant.
  • Cultivar les relacions socials.
  • Tenir referents que de grans han fet grans coses: l’actriu Helen Mirren, el naturalista David Attenborough o fins i tot Michelangelo, que va reconstruir la Basílica de Sant Pere amb més de 80 anys.
  • Mantenir el cervell i el cos en forma i menjar bé
  • Fer que cada moment sigui especial i evitar qualsevol aspecte vital que no aporti alegria.
  • Trobar un propòsit que sigui important a la teva vida
  • Ser honest amb la teva edat. Donar una xifra inferior dona al número d’anys un poder que realment no té i emfatitza la idea que la joventut és millor.
  • Ser flexible i obert al canvi, el creixement i l’evolució.
  • Ignorar a qui diu que sexe i amor són sentiments de joventut. No és cert.
  • Ser positiu i parar atenció als avantatges d’envellir: més felicitat, altruisme, creativitat, coneixement, experiència.
  • Cultivar el sentit de l’humor. Riure millora la salut i allarga la vida.
  • Pensar en la mort com un acte natural. Prendre’n consciència dona forma i significat a la vida i fa que cada segon es visqui amb tota la intensitat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*