El futur hospital Trueta: enfortim la sanitat pública sense complexos

El complex d'inferioritat que el cardiòleg Ramon Brugada diagnostica als polítics gironins i a qui s'oposa a la creació d'un gran pol hospitalari a Girona és igualment diagnosticable a qui no proposa, ni tan sols pensa, en un canvi de model sanitari, participatiu, sindical...

Ramon Serna
 
 
 

En els meus dos anteriors escrits, vaig entrar tangencialment a l’actual debat (enllaç on trobareu els diferents documents que després cito) sobre la ubicació del futur Hospital Josep Trueta de Girona, de l’Institut Català de la Salut. Quan hi explicava la senzillesa dels mecanismes que ens permetrien portar a terme el necessari canvi de model sanitari, venia a dir que la possible construcció del nou Trueta al costat de l’Hospital Santa Caterina (a Salt), ara gestionat per l’empresa pública IAS, seria un repte interessant i assolible pel que fa a la unificació dels règims laborals, evidentment a l’alça. I quan prenia la pressió al canvi de model, considerava molt greu que la representant de CCOO hagués declarat als mitjans que el personal estatutari del Trueta havia de continuar essent estatutari i el laboral del Santa Caterina havia de continuar com a laboral. No anem gens bé si un sindicat que forma part de la Marea Blanca no està per una sanitat 100% pública. No es pot dir una cosa i practicar la contrària.

Les altes dosis d’irracionalitat darrerament assolides en les argumentacions contra la unificació dels dos centres demostren fins a quin punt no tothom té ànim de debatre, sense insultar, sense mentir, al voltant del nostre futur. Fins a quin punt es degrada la idea del que és la participació professional i ciutadana, o simplement hi ha qui no vol que aquesta sigui coherent i efectiva.

El full catastrofista de recollida de signatures elaborat unilateralment per CCOO per evitar que el Trueta es traslladi a Salt comet aquest pecat. Qualsevol pot signar un escrit per evitar una catàstrofe, però equiparar la unificació dels dos hospitals (el futur Trueta i el Santa Caterina) al projecte CIMS o a l’intent de Consorci de Lleida és un veritable disbarat. En aquests dos casos, el rebuig va ser unànim perquè anaven lligats a processos privatitzadors. Contràriament, el projecte de creació d’un Parc Hospitalari unificat a Girona en què s’incloguessin els dos hospitals l’hauríem d’entendre com a procés desprivatitzador, hauria d’anar lligat a la desaparició de l’empresa pública IAS, mitjançant la integració a l’ICS, si aquest encara no s’ha disolt, si encara no hem aconseguit la gestió directa per part d’un nou Servei Nacional de la Salut o del propi Departament de Salut, que és el que hem signat tota la gent que aspirem a una sanitat 100% pública.

Què passa? Que defensem una cosa que no ens creiem? Que els sindicats ja no serveixen per fer propostes i posar condicions? Que esperem que Rajoy o qui sigui ens doni permís per fer un projecte? O que hi ha sindicats que diuen una cosa però en realitat ja els va bé continuar com estem i se sumen a la política de transmetre la por? Com diu el company Lluís Ciprés, si volen privatitzar i no ens hi sabem oposar, privatitzaran ni que facin el nou hospital a les Illes Medes. En les actuals circumstàncies, ningú pot donar garanties de res però, com sempre, si lluitem podem guanyar, però si no lluitem estem perduts.

La convocatòria de l’únic debat públic obert sobre un tema tan trascendent ha anat a càrrec de la CUP local, escandalitzada per l’actuació de la major part dels grups municipals que han constituït un grup de pressió, al qual s’ha sumat l’esmentat sindicat, per aconseguir que el Trueta “es quedi a Girona” deixant patent que els motius de pes ja els trobaran quan hagin aconseguit l’objectiu. Patètic, perquè els que han donat fins ara pesen ben poc.

És de baix nivell dir que Girona es quedarà sense cap hospital públic quan els terrenys de la unificació estan tallats pel límit entre Girona i Salt, quan Girona té experiència en la modificació dels límits territorials i quan, ja des dels temps del Tripartit, s’han deixat de propagar els valors de la competència substituint-los pels de la col·laboració. Poc creïble és també, com suggereix el cap del servei de cardiologia del Trueta Ramon Brugada, el més destacat defensor de l’opció de la unificació, que la nova Clínica Girona estigui interessada a tenir un parc hospitalari de categoria relativament a prop. I és del més baix nivell assimilar qui defensa el parc a qui té interessos en aquesta clínica, una pedra que es llença sense dir noms perquè entre aquests més aviat trobaríem qui defensa el contrari.

El relat de Ramon Brugada és força més contundent i rebat de manera raonada tots els obstacles plantejats. L’exbatlle de Girona i exconseller del Tripartit Joaquim Nadal, apuntant el que hauria de ser l’eix central del debat, posa en dubte els beneficis de la concentració. Però ho fa d’una manera un tant gratuïta. Per una part, s’acull a la fàcil desqualificació en base a la suposada procedència nordamericana de la idea, en uns moments en què alguns ninots de les xarxes socials conviden a Brugada a tornar als EUA mentre que altres, com un troll maleducat anomenat @Metatron19, complementen la campanya de descarat assetjament que aquell està patint injustament, potser perquè ha apuntat la possibilitat que la proposta de situar el Trueta als terrenys de Domeny -a Girona, més a prop de l’actual Trueta- amagui el salvament d’interessos especulatius frustrats. Per una altra banda, Nadal fa pronòstics futuristes basats en suposats avenços tecnològics, però oblida la influència de les sinèrgies citades pel científic en una millor atenció a l’usuari i, oh Salomó!, proposa que si el Trueta “va a Salt”, sigui a canvi de l’Ikea per qüestions d’equilibri territorial.

Sens dubte, el més encertat del relat de Brugada és el diagnòstic de complex d’inferioritat que fa als polítics gironins pel que s’arronsen en arribar a la casa gran i són incapaços de defensar el que la població de les comarques gironines es mereix. Es mereix o li correpondria si a Catalunya no hi hagués centralisme barceloní ni, per extensió, provincialisme en la perifèria. Perquè el complex d’inferioritat impedeix el reconeixement del mèrit i necessitats pròpies.

Jo crec que el personal del Trueta, si més no el que té un mínim de memòria històrica, fa molts i molts anys que es va guarir d’aquest complex quan, l’any 1986, va aconseguir aturar la reducció del 10% de la plantilla, impedint que es rebaixés el nivell del seu hospital que altrament no hagués estat l’hospital de referència que ha estat. Una lluita exemplar que potser ara cal repetir per aconseguir el nivell que toca. Si llavors va ser capdavantera en la lluita contra el Pla de Reordenació Hospitalària de Catalunya, ara ho seria en la lluita per aconseguir un model sanitari 100% públic, lliure d’interessos mercantils i més equitatiu també territorialment.




Ramon Serna
Sobre Ramon Serna

Ramon Serna Ros va néixer a València l'any 1950, es va criar a Barcelona i va despertar amb el Maig del 68. No va assimilar la transició, però l'any 1981 es va reincoporar a la seva feina d'infermer al Trueta de Girona on va continuar legalment la mateixa lluita que havia portat de manera il·legal als hospitals de Sant Pau i de Bellvitge durant el franquisme i la transició. Va representar el seu sindicat CATAC-CTS/IAC, del qual se sent orgullós, en la gestació de la Marea Blanca catalana i ara, jubilat, ni que no de l'activisme, és membre del Grup de Treball de Salut de la CUP. Defensa una sanitat 100% pública. Contacte: Twitter | Més articles

  • Angel GuevaraCa

    Cal continuar el debat, incloent-hi tots els ciutadans de les comarques. Cal explicar que el model d’un hospital a tiro de pedra és obsolet, que cal augmentar les especialitzacions i actuar de manera diferent