ENTREVISTA | Raquel Reynoso

“Hi ha supervivents d’esterilitzacions forçades que encara pregunten si es poden operar per tenir fills”

Entrevista a Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a les dones que van ser víctimes d'esterilització forçada durant el govern d'Alberto Fujimori

Icíar Gutiérrez
 
 
 
Raquel Reynoso. Imatge cedida a eldiario.es

Raquel Reynoso. Imatge cedida a eldiario.es

Les històries són idèntiques des de Piura, al nord del Perú, fins a Cuzco, al sud. I cada vegada més dones decideixen parlar. Ho narren amb dolor i amb ràbia, acuradament, com si hagués succeït ahir. “La infermera em va portar amb ella. No em va deixar sortir. Em va donar alguna cosa. Vaig despertar. Em em feia molt mal el ventre. No sabia què havia passat. Em van donar una pastilleta i em van enviar cap a casa. Se’m van infectar les ferides. M’havien lligat”.

“Al Perú hi ha qui defensa que les hem ensinistrat per dir això. És de bojos”, assenyala Raquel Reynoso, coordinadora del Grup de Seguiment a les Reparacions a Víctimes d’Esterilització Forçada. Els relats sumen: més de 100.000 dones, en la seva majoria indígenes, van ser esterilitzades sense el seu consentiment durant el govern d’Alberto Fujimori. Més de 20 anys després, segueixen exigint justícia i una reparació que no arriba.

Ho cridaran als carrers de Lima, durant la marxa que el moviment feminista ha convocat per al pròxim 8 de març. Una setmana després, la capital serà escenari d’una trobada de supervivents d’esterilitzacions forçades de diferents regions del país. “Aquestes dones se senten abandonades, marginades i oblidades. Una vegada i una altra s’han atropellat els seus drets”, critica Reynoso.

L’associació que presideix, Serveis Educatius Rurals (SER), brinda suport a dones indígenes en la lluita per les seves reivindicacions. Reynoso ha visitat Espanya amb motiu del llançament de la campanya anual de Mans Unides, ONG sòcia amb la qual treballa.

Les traves en el registre de víctimes

El primer pas perquè aquestes dones siguin reconegudes com a víctimes d’esterilització forçada és obtenir el paper que les reconeix com a tal. A la fi de 2015, el Govern peruà va crear un registre, el Reviesfo, on fins a octubre amb prou feines s’havien inscrit 8.000 víctimes. Això es deu en part, al seu judici, a les traves que han de superar les dones per registrar-se, ja que han de baixar a les oficines de les capitals des de la muntanya.

“Són dones amb pocs recursos i han de gastar-se diners per anar. Això, les que ho saben, perquè l’Estat no va invertir diners a difondre que aquest registre existeix. És una labor que fem nosaltres”. Així, explica, algunes decideixen recórrer el camí a peu o en mula per denunciar que elles també van ser esterilitzades contra la seva voluntat.

“L’Estat va exigir al personal mèdic quotes d’esterilització i se’ls deia que anessin a buscar-les al més profund de les comunitats andines. No obstant això, ara, les dones han d’anar a les ciutats”, denúncia Reynoso. “És com si s’hagués creat per sortir del pas, no es dota de recursos suficients i s’encarrega a funcionaris que no estan acostumats a atendre aquests casos”.

Sense fons per a atenció psicològica

Un dels cops més durs per a les supervivents va venir el desembre passat, quan el Ministeri de la Dona (MIMP) va suspendre l’assessoria psicològica argumentant falta de pressupost. “En les clíniques mèdiques els donen per a tot paracetamol, ibuprofèn… Quan el que elles necessiten és una atenció psicològica. Començaven a donar-se, però ja ho han tallat. I els impedeix seguir avançant”.

Aquesta és una de les reclamacions clau quan les dones esterilitzades per la força demanden una “reparació integral”. Per exemple, a Lima, sosté Reynoso, hi ha moltes desplaçades pel conflicte intern que “han perdut la seva vida” per haver estat sotmeses a aquestes intervencions quirúrgiques.

“Han estat molt estigmatitzades en les seves pròpies comunitats. Els deien de tot, les anomenaven ‘caponas’ [animals castrats], ‘machonas’, les agredien verbalment. Hi ha dones que van ser abandonades pels seus marits, a unes altres les van maltractar físicament”.

En molts casos, aquestes dones també han quedat incapacitades per poder guanyar-se la vida com sempre ho havien fet, sobretot en el camp o brodant teixits tradicionals. “Hi ha dones amb inflamacions, dolors a la cintura o a les quals se’ls infla el peu. Segueixen amb aquest trauma per tot el que van perdre i van deixar de fer. Algunes segueixen plorant quan ho recorden. Moltes es van tancar en si mateixes i volen oblidar-se del que va ocórrer. Ha trencat amb totes les seves formes de vida i no se’ls repara. Tampoc econòmicament. Res. No és just”, recalca.

A vegades, els dolors físics són la seqüela principal de la falta d’informació després de les operacions: “Moltes eren analfabetes i, enfront dels xantatges, no els quedava més remei que cedir. Però no els van explicar com havien de cuidar-se després de la cirurgia i en cap moment els van dir que era permanent”.

És el cas de María (nom fictici), qui anava acompanyant a la seva tia a un control després de l’embaràs i es va trobar amb una operació de lligadura de trompes, segons relata l’activista. “Mentre sostenia al bebè, la va captar una infermera i la va esterilitzar. Era soltera i jove. Ara té 35 anys, s’ha casat, però no pot tenir fills. Té un dolor i una pena… Pregunta si la poden operar per poder tenir fills i vol anar a judici, però no té recursos suficients”. Aquesta falta de recursos econòmics, assegura Reynoso, impedeix que moltes puguin portar el seu cas a judici.

L’indult a Fujimori, l’últim cop de maça

Les supervivents segueixen batallant per un “judici just” contra Fujimori i els ex alts càrrecs responsables d’aquestes pràctiques. El cas de les esterilitzacions forçades ha estat arxivat en diverses ocasions. L’últim cop de maça va arribar la passada nit de Nadal, amb l’indult a l’expresident que li eximeix de complir la resta de la seva condemna de 25 anys de presó per delictes a la humanitat, encara que no per les esterilitzacions. També va rebre el dret de gràcia, que impedeix que sigui jutjat en un futur.

“Estem molt indignats i convençuts que va ser negociat pels casos de corrupció del Govern. Hem estat enganyats vilment i no es pot tolerar, sortim marxa rere marxa, perquè denunciem que això va ser una política d’Estat que es va aplicar de forma sistemàtica”, comenta Reynoso.

Les víctimes d’esterilitzacions han demanat una audiència aquests dies a la Comissió Interamericana de Drets Humans perquè el Perú “compleixi” amb jutjar a Fujimori per aquests casos.

Però no desisteixen. Cada vegada són més, estan més organitzades i sumen forces en trobades estatals com la que se celebrarà el 15 i 16 de març a Lima. Mentrestant, en les comunitats dels Andes on treballa Reynoso, les dones organitzen tallers per arribar a les que estan més lluny i aconseguir que es registrin. Unes altres fan de traductores entre els advocats i les víctimes, que solament parlen quítxua, perquè es conegui el seu testimoniatge.

Creien que no anaven a parlar i ho van fer. “Moltes han despertat i reclamen no solament els seus drets, sinó els de la resta”. En una setmana, moltes dones pararan i es manifestaran al Perú amb un llistat de reivindicacions amb motiu del 8M. Entre elles, que es faci justícia i es repari tot el dolor causat a aquestes dones. I que mai es torni a repetir.

El pla de Fujimori

Durant la dècada dels noranta, Alberto Fujimori va engegar un Programa de Planificació Familiar que va acabar amb l’esterilització de 314.605 dones entre 1995 i 2000, segons va concloure el mateix congrés peruà en una recerca l’any 2002. D’aquestes, solament el 10% van donar el seu “consentiment genuí”, segons el Comitè Llatinoamericà i del Carib dels Drets de la Dona (Cladem). Al voltant de 20.000 homes també van ser sotmesos a aquestes operacions.

Almenys 18 dones van morir com a fruit de les esterilitzacions forçades, entre elles, Mamérita Mestanza, una dona camperola que va ser sotmesa a una lligadura de trompes en males condicions el cas de la qual va arribar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) i va finalitzar amb un acord de solució amistosa.

Diverses organitzacions nacionals i internacionals com Amnistia Internacional denuncien que existeixen indicis que el personal mèdic que va aplicar aquest programa rebia pressions de les autoritats governamentals per aconseguir quotes d’esterilització i que, en la majoria dels casos, les dones no van donar el seu consentiment lliure i informat.

Les afectades procedien en la seva majoria de comunitats indígenes en zones rurals del Perú amb escassos recursos econòmics i en un context de conflicte armat intern, la qual cosa porta a activistes i organitzacions a denunciar que es tractava d'”una política de control demogràfic” dirigida a les persones més empobrides.

Aquest és un article de eldiario.es

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*