ENTREVISTA | CARLES ARIZA

“On es juga de veritat la salut no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones”

El doctor i professor Carles Ariza defensa la idea que "darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt". És aquí quan entren en joc els professionals socials, una peça més, encara que menys visible, de tot l'engranatge sanitari

Sònia Calvó
 
 
 
Carles Ariza és l'autor de 'La mirada psicosocial a la salut i la malaltia' / ©SANDRA LÁZARO

Carles Ariza és l'autor de 'La mirada psicosocial a la salut i la malaltia' / ©SANDRA LÁZARO

Carles Ariza és doctor especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona com a cap del Servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció. A més, és professor a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull. Acaba d’escriure el llibre ‘Una mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, una publicació que, explica, ha anat fent juntament amb els seus alumnes al llarg dels anys.

Com es correlaciona la funció del professional social en el món de la salut?

El treball social ha de tenir una contribució en el dia a dia del pacient. El metge fa la valoració més sanitària i el treballador social fa una valoració de l’entorn, si es necessiten prestacions de tipus social, etc. Cal tenir en compte que hi ha treballadors socials i educadors socials. El treballador social és una figura molt antiga, molt ben establerta, el que abans es deia un assistent social. En canvi, la d’educador social és una professió relativament moderna, dels anys 90 cap aquí. L’educació per a la salut no té una especialitat específica de salut. Treball social sí, té treball social sanitari. Per exemple, un treballador social en un CAP té funcions diferents i té la seva pròpia consulta. Tots aquests casos en els quals es generen processos diferents vinculats a una malaltia, aquests passen directament a la consulta del treballador social. Després també donen ajuda i s’integren en equips multidisciplinaris amb metges i amb infermeria. Hi ha un servei sociosanitari anomenat PADES, que és el servei d’atenció domiciliaria a totes les persones que estan amb malalties no terminals però que no poden desplaçar-se. En aquest equip hi va un metge, una infermera i també un treballador social.

El que planteja el llibre, amb el títol de ‘La mirada psicosocial a la salut i la malaltia’, és que, així com els professionals de la salut (metges, infermers, psicòlegs, psiquiatres…), tenen molt definit, cadascú en el seu àmbit, què és el que li pertoca, el professional social comença a trobar el seu espai justament allà on acaba aquesta atenció directa. També té a veure amb les conseqüències que provoquen els problemes de salut, com això afecta la vida quotidiana de les persones i com afecta el fet de no portar uns hàbits de vida saludables.

Com per exemple?

Imagina una noia de 22 anys que li diagnostiquen una diabetis, una malaltia crònica. Els professionals de la salut està claríssim que intervenen en el moment en què es fa el diagnòstic, en el moment que ho comuniquen. Però què suposa i com s’adapta aquesta diabetis en la vida d’una persona jove, com s’incorpora tot això, és el que anomenem els efectes psicosocials. Moltes vegades són molt més importants aquests efectes que no pas el fet concret del diagnòstic. Aquesta articulació de la malaltia en el dia a dia és precisament el que només poden fer aquelles persones que estan en l’entorn social, familiar i relacional de la persona. Aquest és el món social.

Per tant, l’empatia i l’escolta activa són factors claus?

Exacte. L’educació social és diferent perquè entra al món de la salut per espais diferents, per exemple a través de l’animació sociocultural. Aquí hi ha un camí intens en tot el que fa la prevenció de moltes de les conductes de risc dels joves i els adolescents. Aquí hi ha tot el camp de la prevenció del consum de drogues, de la sexualitat, etc. L’educador social té un gran paper perquè dins de les seves tasques hi ha la de ser educador de la salut. Altres vegades és diferent, perquè l’educador social treballa a través de l’atenció a centres oberts, d’acollida, on s’atén a col·lectius en risc. Aquí professional social torna a tenir un paper important. Cada vegada necessiten més tenir formació en aquests àmbits que estan lligats a les conductes de risc dels joves i infants, perquè són conductes que després repercutiran en malalties.

Ariza opina que molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials també estan vinculats / ©SANDRA LÁZARO

Al llibre apuntes que, sovint, “el dolor i les molèsties provocades per un procés cancerós passen a un segon pla, darrere del trencament que suposa el càncer en la vida quotidiana”.

El càncer, avui en dia, l’estem convertint, com la sida, unes malalties que produïen un nivell de mortalitat molt important, en malalties cròniques. Una malaltia crònica és una malaltia que conviu, d’una manera o altra, en el dia a dia de la persona malalta. Per tant, repercuteix en els hàbits, els costums, en l’organització, en l’estructura familiar, en la vida laboral si ha de fer baixes continuades… Darrere del diagnòstic hi ha molta història en el dia a dia del malalt. Aquí és on està l’espai del professional social, perquè va acompanyant tot aquest procés en el reajustament el procés laboral i familiar, ajudant en l’entorn del malalt. Són temes poc coneguts i tractats de la malaltia. La malaltia té una visió més diàfana del diagnòstic i el tractament i què passa específicament en un àmbit i un escenari sanitari. El món social està present en el dia a dia de moltes d’aquestes persones. És una feina poc visible però molt important.

Els professionals socials haurien de fer més prevenció o actuar únicament una vegada ja s’ha detectat la malaltia?

El professional social té dues accions: prevenció i tractament. Imagina una persona a qui li repercuteix una malaltia en el seu món laboral… Són els professionals els qui s’han d’encarregar de reinsertar aquesta persona, com ajudar-lo amb les baixes laborals, etc. La prevenció és l’altre gran camp. Al segon capítol del llibre parlem del que s’anomena els determinants socials de la salut. Per exemple, hi ha molts problemes de salut que depenen de la pròpia biologia humana: problemes genètics o específics de l’organisme. Hi ha altres problemes de salut que depenen moltes vegades de com vivim i del que fem. En canvi, és menys conegut, que moltes d’aquestes coses estan influïdes per capes superiors de com es viu socialment. Les condicions de vida determinen algunes conductes individuals i socials. En aquest moment assistim al desprestigi del consum de tabac, per què? Perquè hi ha hagut una sèrie de normes, en el món social, en la decisió política que han posat en relleu que és dolent fumar. Però no oblidem que fa 30 anys que qui fumava eren les classes altes i, per tant, les classes socials desafavorides no fumaven. Això indica que la salut depèn molt més del que es creu de com està articulada la societat. Això són els determinants socials de la salut.

Per tant, aquests determinants socials, poden afectar a l’aparició de desigualtats socials en la salut?

Acabem de viure una crisi econòmica molt important l’any 2008. Però això no afectarà igual a les persones segons a quina etapa de la vida l’hagi agafat. Hi ha infants a qui els ha afectat quan tenien de 2 a 5 anys, i que per tant s’han vist privats, en un moment clau, de manca de consum de proteïnes i consum nutricional bàsic. A aquests nanos aquest problema els acompanyarà tota la vida. Fins i tot pot condicionar els problemes que tindran de salut en la seva vida adulta. S’ha arribat a relacionar la manca de nutrició en la infantesa amb la malaltia d’alzheimer. Estem parlant que els problemes de salut en unes fases de la vida repercuteixen en unes altres. És per això que hem d’assegurar que hi ha elements de justícia social que eliminin aquestes desigualtats.

“L’educador social té un gran paper perquè també és educador de la salut” explica Ariza / ©SANDRA LÁZARO

Assegures que la importància dels determinants socials per explicar els processos de salut i la malaltia s’ha anat eixamplant. Per què?

Sí, en el sentit de perspectiva més àmplia d’aquestes influències del medi social. Fins ara el món de la salut pública ha estat presentat d’una manera molt medicalitzada. Durant anys el món de la salut s’ha vist vinculat al sistema sanitari i als centres sanitaris. Però la salut, on es juga de veritat, no és en els centres sanitaris, sinó en el dia a dia de les persones. La salut es va creant allà on una persona juga, s’educa, es relaciona, treballa… Als centres sanitaris vas quan perds la salut. L’atenció de la salut s’ha menjat el que significava abans l’atenció de la salut. És un camp que entronca perfectament amb el treball dels professionals socials. Cal que la salut figuri en tot el que és l’àmbit de l’acció política. Molts problemes de salut només es poden corregir si altres factors socials estan també vinculats.

Per exemple, les persones sense llar. Veiem el deteriorament d’aquestes persones, la detecció de malalties cròniques, addiccions, etc. Però el problema central d’aquestes persones, i és el que ho solucionaria tot, seria tenir un habitatge. La salut necessita intersectorialitat. Quan anem als barris a treballar, tan important és l’educació com que en un barri que té uns problemes urbanístics i arquitectònics a la gent li posin un ascensor perquè sinó la gent gran no pot accedir-hi. Aquí es veu la correlació immensa entre política i les polítiques de salut.

El professional social també té la capacitat de dinamitzar la comunitat i fer que la mateixa comunitat s’organitzi davant de determinats problemes de salut. Això és el que anomenem en el camp social l’ajuda mútua: associacions de persones que estan afectades per un mateix problema i que, en donar-se suport unes a altres, acaba tenint un efecte terapèutic. El primer cas que hi va haver va ser alcohòlics anònims. L’ajuda mútua, en una ciutat com Barcelona, és molt important. L’ajuda del grup, les persones que no són professionals, ajuda a determinar necessitats, a donar-se ajuda d’uns a altres. És un canvi immens per la salut. Això depèn del desenvolupament comunitari. És la gran diferencia que té la nostra societat actual. Fa 20 anys la xarxa comunitària de Barcelona, o de Catalunya, era molt pobre, en canvi ara s’ha desenvolupat molt més.

Per acabar, què recomanes als alumnes?

Són persones enormement entregades, però que no estan encara en el dia a dia de la problemàtica social. Intento que s’adonin que tan important és que s’hi llancin com la reflexió. Cal que aprenguin a aturar-se, analitzar, pensar i veure. Així, la seva acció serà doblement important. Parar dos minuts a veure què passa significarà que després pots ser molt més eficaç. Cal cridar a la reflexió i a l’anàlisi.