La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

Davant les previsions de sobreenvelliment de la població, i en conseqüència, de la prevalença de malalties cròniques, diversos experts coincideixen a destacar que el sistema "no pot esperar gaire a donar una bona resposta" i que aquesta ha de ser global i incloure tant recursos sanitaris com socials.

Blanca Blay
 
 
 
Una persona gran al carrer / ROBERT BONET

Una persona gran al carrer / ROBERT BONET

L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

“Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

Un canvi més enllà del sistema sanitari

Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

“La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

Témer la dependència

L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

“És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*