ENTREVISTA | Miquel Fernández, antropòleg i autor de 'Matar el chino'

“Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut?”

Fa més de 25 anys que el que abans era el barri del Xino és emmig d'una remodelació urbanística que prioritza una “cultura salvífica” per davant de serveis bàsics com són tenir el CAP Raval Nord en condicions. En parlem amb Miquel Fernández, antropòleg i autor del llibre 'Matar al Chino'

Sandra Vicente
 
 
 
Plaça Terenci Moix, on actualment s'emplaça el CAP Raval Nord | Sandra Vicente

Plaça Terenci Moix, on actualment s'emplaça el CAP Raval Nord | Sandra Vicente

Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.

La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.

Així parla Miquel Fernández, sociòleg i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.

CAP Raval Nord | Sandra Vicente

En què consistia el Pla del Seminiari?

Era fer un corredor cultural basat en la idea de la metàstasi benigna, que anés purificant el barri. Des dels anys 90 hem anat veient com s’han anat substituint els equipaments religiosos, sanitaris o caritatius per culturals. Però aquesta conversió és molt interessant des del punt de vista antropològic, perquè la intenció de tots aquests equipaments és la mateixa: purgar, descontaminar i purificar l’espai, ja sigui des de la religió o des de la cultura.

La Misericòrdia era un centre de reclusió per a persones sense recursos on es passava molt malament. Era un lloc terrorífic que s’ha anat desplaçant poc a poc cap a funcions culturals però amb la mateixa voluntat redemptora. Purificar l’espai respon a la voluntat de fer-lo més homogeni, més fàcil de controlar i dominar, per a atraure a la població amb més recursos.

Les reivindicacions del CAP Nord són paradigmàtiques de la confrontació típica del Raval: és com si fos un barri de tothom menys dels veïns. Una qüestió tan bàsica com facilitar que els equipaments culturals estiguin a disposició i prioritzin el benefici als veïns ni tan sols s’ha contemplat. Així, el veritable problema del menysteniment dels habitants del Raval ve de l’esquerra, la gauche divine, típica de Barcelona, que vi allunyada del Raval i no comprenen què hi passa.

Tenim la Filmoteca, que va costar una pasta que encara no s’ha pagat, al costat del carrer Robadors, un dels més maltrets del barri. Per què no reformem el barri, garantim habitatge per a tothom, abans de crear aquests productes culturals que no seran mai pels veïns? Perquè al Raval hi regna un inconscient col·lectiu que té una relació esquizofrènica amb el Raval: necessiten purgar-lo, però també desitgen posseir-lo, per tota la llegenda que té. Perquè si Barcelona és al mapa és pel Raval: la millor literatura del segle XX europea s’ha escrit allà, tot el que hi passava era bon material. Era la vida despullada…

Però és una adoració des del fetitxisme elitista, amb un punt de paternalisme…

I un sentiment calvinista religiós. Les mateixes persones que muntaven les festes boges eren els mateixos que als vespres escrivien articles deixant anant la mala llet, una manera d’expressar que, moralment, no podien acceptar allò que havien viscut al Raval, perquè en cas contrari la seva vida burgesa no tindria sentit. Encara no hem superat això.

La cultura amb la que intenten netejar el Raval té la forma de l’inconscient col·lectiu que vol generar un bé per a tothom però que exclou els veïns, que ja tenen la seva pròpia cultura però no els la deixen exercir. El mercadeig, estar al carrer, la creativitat artístico-musical alternativa, la rumba…en lloc de posar-la en valor, el canvi que es vol imposar al Raval parteix de la idea del barri com a gueto i el lideren mamuts culturals.

Aquesta destrucció del Raval no s’ha fet de la mà de la dreta reaccionària, sinó d’aquesta cultura, que s’interpreta com a progressista però deixa a la cuneta la població més vulnerable. Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut? Aquest tipus de gent, que ho té tot cobert, ni es planteja no poder posar-se malalt. El que està passant amb el CAP del Raval Nord és un nou capítol de la consciència (o inconsciència) col·lectiva de les elits en relació al Raval: per a ells, el que caldria és fer fora a la gent pobra i convertir el barri en una espècie de Soho.

Plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA i la capella de La Misericòrdia | Sandra Vicente

Aquesta cultura alternativa, com a element elititzador, acaba sent una excusa per a fer fora els veïns i veïnes pobres

Qui està en contra de la cultura? És un estilet per a obrir el barri i que té vàries funcions. Una és moralitzant, redimir les persones responsables d’aquestes gestions pensant que fan un bé pel Raval. L’altra és atraure gent que forci una pujada dels preus, amb un efecte crida per a l’especulació i, conseqüentment, fent fora a persones vulnerables. Qualsevol renovació urbanística sense pensar en la preservació del teixit, cultura i particularitats de la zona és fa per a salvar una inversió o un negoci. Així que aquest discurs salvífic se l’haurien de menjar.

El turisme porta llocs de feina, però per a qui? Pels veïns no. I és l’àurea del Xino la que ha permès que es puguin fer totes aquestes inversions al Raval. Tot i així, hem de celebrar que el CAP del Raval estigui sent controvertit i que el MACBA no s’ho pugui menjar tot sense que ningú no es queixi.

Era quelcom que es podia preveure: si signifiques tant el Raval com a barri de moda el poses al mapa, per tant, no es pot esperar que les reivindicacions dels veïns quedin silenciades.

Ho han fet molt bé a més. Per una banda tens el joc caspós dels de l’alta cultura, els gestors culturals, gent molt fina, que parla de coses molt abstracta. I per l’altra tens la gent de sempre, els del carrer, però que s’han reforçat amb un grup cultural alternatiu, crític i jove que els recolza. Però compte, perquè això també podria tenir conseqüències perverses, hem de vigilar que no sigui de nou la cultura (encara que alternativa) tutelant els veïns.

Hi ha diverses batalles; la de sempre és la de la gauche divine contra la ‘putrefacció’ del Raval, on hi ha des dels columnistes fins a catedràtics de ciències polítiques o filòsofs. Però ara hi ha aquests nous creadors, que viuen i treballen al Raval, que tenen sensibilitat social, però que no deixen de ser una mena de colonitzadors soft. Haurem de veure les complexitats i complicitats, però ara per ara el que cal destacar és aquesta oposició a l’aristocràcia cultural.

Un skater assegut a la Plaça dels Àngels, al Raval | Sandra Vicente

Ara que venen eleccions municipals, com s’instrumentalitzarà aquest conflicte?

Reitero que no em preocupa el bloc conservador. El problema del Raval són ICV i PSC, perquè són els qui han inflat la retòrica salvífica que considera que hi ha cert tipus de gent que sobra. La prioritat mai no són els veïns, és la impossibilitat de deixar de veure el barri com un bé de consum on hi viu gent amb necessitats bàsiques.

S’ha arribat a veure els i les veïnes del Raval com un atrezzo del show en que s’ha convertit el barri?

Oblidem que hi viuen. Per què aquests equipaments culturals necessiten més espai? Per què no comencem a fer tasca de reconeixement de la població del barri, de les seves formes de subsistència, cultura, reivindicació o celebració i fem l’ampliació del MACBA a Pedralbes, per exemple? Estem empatxats del model de turisme que s’imposa al Raval que encara ara continua amb la cantarella d’arrassar-lo.

Fins on pot arribar aquesta voluntat? Imposant un model de turisme gentrificador s’expulsarà del barri les veïnes que el fan atractiu i formen aquest paisatge exòtic, però controlat, que ha creat la Marca Barcelona.

Aquestes són les contradiccions del capitalisme especulatiu que deia David Harbey. Volem fer ciutats que aportin capital financer i acabes construint rèpliques. Espais clonats. Això encara no ha passat a Barcelona gràcies a lluites veïnals com les del Raval. Poc a poc el barri s’anirà revaloritzant, però els especuladors no funcionen amb tempos tan llargs, sinó que treballen en la immediatesa. Per això expulsen veïns pobres, col·lectius exclosos com prostitutes o drogadictes. Una de les imatges més eloqüents d’aquesta especulació accelerada està en el mític bar d’altern l’Alegria, situat al carrer Robadors [conegut per la prostitució i venta de drogues]. S’ha convertit en una oficina immobiliària!

Per a la majoria de gent és de sentit comú que a un espai que és atractiu no hi poden viure els pobres. La gentrificació es converteix en una reacció absolutament natural. Han arribat a un barri, pagant una morterada de calers, i ‘tenen el dret’ a viure sense estar rodejats de cert tipus de gent. Aquesta idea tan horrorosa acaba esdevenint coherent amb el temps. No cal ser racista ni aporòfob per a no voler pobres ni mesquites al teu barri. És perquè no quadra amb la concepció del valor que tens de la teva finca.

És un problema de mercat en una lògica global que explica per què deixem morir els refugiats al mar o per què Trump vol construir el mur. És la mateixa gent que et diria que no hi cabem tots a Europa la que no vol que hi hagi prostitutes al Raval. Aquestes dinàmiques micro ens ajuden a entendre problemes del sistema globals.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*