ENTREVISTA | Alberto Ortiz Lobo, psiquiatra del centre de salut mental Salamanca de Madrid

“La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”

Alberto Ortiz Lobo és psiquiatre al centre de salut mental Salamanca a Madrid. Des d'un activisme professional critica la psiquiatria actual i treballa per donar alternatives. Parlem amb ell sobre com afrontar diferents conflictes, per què es despersonalitzen o es medicalitzen. Ortiz parla sobre la falta de ganes d'aportar solucions. Opina que a l'àmbit laboral, "les baixes s'han convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals"

Carla Benito
 
 
 
Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

El Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) va presentar un document denominat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi’. En ell busquen incorporar els determinants socials tant en la comprensió del suïcidi com en la intervenció social i sanitària. Comenten que “el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden aconseguir i que poden conduir a la frustració”.

Alberto Lobo Ortiz, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, va participar d’aquesta presentació aportant les seves vivències i la seva opinió. La seva última novetat pel que fa a la psiquiatria la trobem en un llibre que reuneix crítiques a una perspectiva reduccionista i biologicista alhora que cerca alternatives que caminin cap a una “assistència més horitzontal, més participativa i més democràtica”. I tot amb la finalitat de transmetre la idea que “a les persones se les ha de mirar en el seu context, no com un cervell equivocat”.

Atribueix l’alta medicalització i l’alt ús dels serveis mentals a aquesta societat neoliberal que individualitza els problemes i conflictes, els despersonalitza i esborra les seves causes socials.

El document que es va presentar ahir denuncia la facilitat amb la qual s’atribueix malalties mentals a aquelles persones que tenen tendències suïcides. Com s’explica?

El plantejament de base és com el patiment psíquic que tots experimentem s’ha transformat en una malaltia mental. La metàfora de tot això és mèdica: hi ha un tipus d’alteració cerebral que necessita exclusivament un abordatge sanitari.

La psiquiatria no és el mateix que la nefrologia o la cardiologia. El cervell és el substrat biològic de la ment però la ment humana té a veure amb la cultura, amb el context, amb allò social, amb el significat, amb els valors… amb una sèrie de coses que són irreductibles al cervell. Des d’allí el patiment psíquic necessita un abordatge moltíssim més obert que no un purament sanitari. Es produeix llavors la medicalització i la transformació del patiment en una malaltia.

Això té a veure amb la hiperindividualització que hi ha en aquesta societat neoliberal d’aquests 40 anys i també amb el supremacisme del cientifisme. La idea que les ciències positives ens donaran la solució i la tecnologia per resoldre-ho tot… Això, a més, dins d’un mercat sanitari on s’ha desenvolupat d’una manera espectacular la venda farmacèutica i també el creixement de les empreses sanitàries, ja que tractar a les persones sanes és molt rendible. S’obre un camp on es medica i es posa en tractament a persones amb un patiment psíquic normal. Això succeeix amb la tristesa, amb la por i també amb les conductes suïcides: tot es converteix en una malaltia mental.

En aquesta societat cadascú també és amo del seu destí i si jo estic a l’atur és que no tinc la formació adequada o no busco apropiadament. Si em desnonen, no he reunit diners o no he conduït la meva vida d’una manera idònia per tenir una casa. Amb el patiment és el mateix: tot cau en l’individu i això obre la porta a individualitzar i medicalitzar qualsevol tipus de sofriment i de problemàtica social.

Què factors socials contribueixen al fet que es diagnostiqui ràpidament encara que, com dius, no sempre de manera correcta una malaltia mental?

Tots. L’ocupació precària i l’atur. En el sistema educatiu, la hipercompetitivitat. L’habitatge. La individualització dels conflictes… Sobre la desigualtat social sempre s’ha dit que a més desigualtat socioeconòmica, major prevalença de malaltia mental. Els condicionants socials són determinants en el nivell de salut de la població.

Existeix el discurs que el caràcter influeix a banda de o indiferentment dels condicionants socials.

No podem caure en un reduccionisme cerebral però tampoc en un sociològic. Una cosa que també és crucial és la biografia d’una persona. Si un té un entorn on és cuidat i atès des de sempre, això propicia que un es vinculi i s’adapti millor amb l’entorn i tingui més capacitats d’enfrontament. Els determinants socials són importants però també el desenvolupament psíquic. Tampoc cal menysprear evidentment allò biològic. Estem dins d’un cos que també ens pot condicionar molt… Realment sabem poc i llavors tendim a simplificar-ho. I que senzill que seria tot si es reduís a la dopamina i a la serotonina… no podem quedar-nos amb aquesta deriva biologicista.

La depressió és el que es relaciona més de pressa com a causa d’intent de suïcidi i es crea un estigma al voltant: “mai vol fer res”, “sempre està tirat al sofà”. Com trenquem amb aquesta relació, com fem valdre que potser la solitud en certes situacions no és dolenta i com gestiona l’entorn no comprendre les necessitats de l’altre?

La solitud és estupenda quan és buscada. El problema és quan és imposada: no tinc teixit, ni vincles. Un dels factors que protegeix a l’hora de tenir sofriment psíquic és tenir xarxa, família, amics, companys… un se sent més abrigallat i sofreix menys a tenir un espai on poder compartir i sentir-se comprès. Però si el meu patiment és només meu doncs és possible que la gent del meu entorn no em cuidi i em digui que m’apanyi, que no sigui gàndul. Moltes vegades hi ha aquest estigma de la discriminació que en comptes de cuidar i ajudar el que es fa és culpar i desatendre a aquesta persona que està patint.

Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

Hi ha l’estigma del desganat i el gandul però també hi ha, davant d’intents d’autolisis, la idea de voler cridar l’atenció i inclús de ser un egoista.

Un intent d’autolisis és una comunicació i sovint el que vol dir és “estic patint i necessito ajuda”. Un ho pot fer tancant-se o estant trist i si potser la gent del voltant no respon, llavors amb símbols autolítics es transmet un “fixa’t com de malament que estic que vull morir”. Això de vegades mobilitza la xarxa de cures. És lícit també.

Al final l’estigma i la discriminació tenen a veure amb l’etiqueta de malalt mental. Amb la idea que he tingut un ingrés, un diagnòstic, un tractament… això genera un autoestigma: sóc menys que els altres. Això pot suscitar vergonya i altres problemes com que si s’assabenta el meu cap no em renovi el contracte, els meus companys s’allunyin de mi… Els diagnosticats com a malalts mentals tenen menys oportunitats.

Ara mateix el suïcidi és una de les primeres causes de mortalitat a nivell mundial. Per què s’oculta?

Pel significat que té ara el suïcidi: és un fracàs de l’individu i és una cosa vergonyosa. Entenc que en l’època dels vikings quan es glorificava, no es jutjava. Ara avergonyeix tant a la persona com al seu entorn. Això danya a les persones que sobreviuen, als familiars de la gent que s’ha suïcidat.

En l’acte es va parlar de com ho viuen els professionals de l’Atenció Primària, la facilitat de diagnosticar depressió o ansietat i també el procés de donar baixes laborals. En què afavoreix que aquesta persona rebi una baixa laboral però no rebi per falta de recursos o altres factors altres ajudes?

La baixa laboral ara s’ha convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals. Un estudi suec va comparar els dies de baixa laboral per causa psiquiàtrica amb el nombre de dies perduts de treball per vaga laboral. Aquests estaven descendint a l’una que augmenten els altres. Això significa que abans els problemes es tractaven de manera col·lectiva a través del sindicat on hi havia el sentiment que el patró ens estava putejant i havíem d’unir-nos per batallar per això i ara els problemes s’individualitzen. Ja no tenim un conflicte de classe sinó que Carla o Alberto tenen un conflicte i la manera que un d’ells pugui manejar un conflicte individualment a la seva empresa de la qual depèn i que li dóna un sou a fi de mes és a través de la baixa laboral per allunyar-se d’aquest ambient que l’està pressionant i danyant.

La baixa és una forma d’enfrontar totes les dificultats i els conflictes laborals de moment. Per a què serveix? Doncs és pa per avui i gana demà. És interessant si durant aquest temps la persona contracta a un advocat, va al comitè d’empresa, contacta amb un sindicat i intenta resoldre un conflicte que està individualitzat.

Qui té la culpa?

No hi ha culpa. Culpa de què? Les baixes són el que tenim ara. Desafortunadament no tenim ni una consciència de classe ni uns sindicats poderosos. Tenim una legislació laboral horrible que propicia l’ocupació precària, que la gent sigui maltractada, que tingui règims de contracte de semiesclavitud. Si hi hagués una altra política laboral no es tolerarien aquests abusos i la gent, en tenir uns treballs més segurs, no tindria tant conflicte i no necessitaria les baixes. La culpa és del sistema. Conflictes laborals sempre hi ha hagut la forma de resoldre’ls es deu a la societat neoliberal on cadascun s’ha d’enfrontar només a les seves coses.

Què fem?

Doncs hem de crear teixit social que ens permeti enfrontar de manera col·lectiva tots els problemes socials que ens concerneixen a tots.

I mentrestant, com fem per desmedicalitzar?

Els professionals sanitaris som part del problema en el sentit que hem assumit aquest encàrrec de la societat de medicalitzar i mantenir individualitzat el patiment de les persones. Si em ve una persona desnonada jo com a psiquiatre li donaria un medicament. El que hauríem de fer és veure què podem fer amb el seu desnonament i el seu patiment: anar a la PAH, a serveis socials, intentar demanar una ajuda tal o un lloguer tal. Anar a les causes socials del que li està passant i no solament donar una resposta sanitària en veure què té la serotonina baixa o que té poques eines d’enfrontament i el millor és donar-li una teràpia.

Els professionals sanitaris hem d’ampliar el focus i no quedar-nos només amb el mèdic i psicològic. Veure que hi ha de social i orientar a aquestes persones a les agències que els puguin ajudar: advocat, comitè d’empresa, serveis socials, PAH… això és crucial. S’estan construint des de baix tot de moviments que estan propiciant que es construeixin un teixit de suport en el moment que l’estat ja no ho proveeix la ciutadania l’hi aquesta buscant.

Això al final és atenció comunitària.

Sí i hauria de propiciar-la l’estat però com no és així la gent s’organitza pel seu compte. La societat de benestar hauria de garantir unes ajudes socials perquè tothom tingués uns bàsics.

Haurien d’existir grups d’experts en salut comunitària que fessin acompanyaments?

Els professionals experts poden al principi propiciar la creació d’un grup però s’haurien de retirar immediatament. La PAH funciona sense psicòlegs ni psiquiatres que gestionin els grups. No necessiten a cap professional sanitari. La gent sap organitzar-se pel seu compte. Hem de des-sanitaritzar.

Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

Si es crea un grup amb gent de l’entorn d’algú que s’ha suïcidat, com es treballa el dol per exemple?

Depèn. Hi ha gent que no necessita treballar res. La mort, el suïcidi, forma part de l’ésser humà i hi ha gent que no té una vivència de fracàs o horror. Els que sí, doncs ja anirien a serveis de salut mental però si poden conviure amb el dolor millor que acudeixin a grups de suport mutu. Si a algú se li ha mort un fill i té un dolor extraordinari ja ho atendríem però no a tothom.

Però si tothom es pot autogestionar, quin és el vostre paper? Només en casos extrems?

Sí. Hi ha persones que tenen un patiment psíquic brutal i que solament el suport mutu no els funciona. Si necessiten una intervenció sanitària tenim un paper però això passa en casos explicats.

Als psicòlegs i els psiquiatres se’ns està col·locant en una posició idealitzada en la societat estenent la idea que tots hauríem d’acudir a serveis de salut mental perquè la tristesa ja no és tristesa, és depressió.

Què ha canviat perquè ara, al mínim sentiment, amics et recomanin anar al psicòleg o al psiquiatre?

L’individu, a part de ser responsable del què li passa i haver de buscar un gestor de les seves emocions en un psicòleg o en un psiquiatre, sap que està sempre en risc i que a qualsevol moment li pot passar alguna cosa. En comptes de pensar en la nostra resiliència i en la nostra capacitat d’enfrontament i d’aixecar-nos, vivim en risc i hi ha uns professionals que d’alguna manera et poden conduir i aconsellar però això és mentida.

Explicant que l’atenció primària no té suficients recursos per atendre a tota la població i les visites queden molt reduïdes, s’acudeix a serveis de salut mental pagant. Existeix risc d’addicció?

De vegades enganxa perquè si jo vaig al psicòleg ja no l’hi haig d’explicar als meus amics, familiars, parella. L’anar al psicòleg moltes vegades fa desaparèixer xarxes tradicionals de contenció i de suport perquè ja tinc unes orelles professionals que es fan càrrec del meu sofriment i això és dolent, és nociu.

Despersonalitza.

Clar. Els professionals de la salut tenim molta fe en els nostres coneixements i eines i per això considerem que podem atendre a tothom. Primer perquè així també arribem a fi de mes cobrant de 60 a 100 euros però també per tenir una fe cega. Hi ha molt poca actitud escèptica sobre la nostra disciplina.

Això passa amb totes les especialitats per això?

Bé, aquesta idolatria que tenim amb la ciència i amb els experts ha fet també que els experts ens ho vam crear, que podem salvar a tothom. Per això no tenim cap objecció a posar en tractament a tothom, a prendre antidepressius i fer psicoteràpia. També ho fem de manera benintencionada, per cuidar a l’altre. Però hi ha un conflicte amb el ‘és que jo sé’ perquè realment sabem poc.

També donats els temps limitats que teniu per conèixer a les persones que acudeixen a vosaltres per tractar-se.

La falta de recursos és un problema però també el nostre optimisme terapèutic, pensar que som capaços de fer-nos càrrec de més coses de les quals en realitat ho som. No veiem límit tampoc a intervenir si ens demanen antidepressius. No veiem que potser fem més mal que bé si els posem en tractament.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*