COLUMNA ILLICH

La increïble història de Paolo Macchiarini

Avui el periodisme mèdic està, en general, mal informat sobre què és i què aconsegueix la investigació biomèdica i a més no disposa ni creu necessari cap suport crític per ponderar la seva informació.

Antoni Sitges
 
 

Fa alguns mesos els mitjans van cobrir el “Cas Macchiarini” i és possible que el lector que s’apropi a aquesta columna Illich conegui ja la trama. De totes maneres, deixin que la resumeixi a la meva manera, especialment per a aquells als quals aquest succés no els digui res. Paolo Macchiarini és un cirurgià toràcic que ha dedicat la seva vida a la construcció fabulatòria d’un currículum vitae de caure assegut a base de mitges veritats i absolutes mentides. La seva història permet confirmar-lo com el petit Nicolás de la cirurgia, ja que totes dues històries són en, molts sentits, paral·leles.

Macchiarini va forjar la seva fama a Itàlia i posteriorment en suposats estudis i estades realitzades en diversos centres d’Estats Units. El seu tema principal va consistir en l’intent d’introduir una nova tècnica mixta quirúrgica i biològica per reemplaçar la tràquea en casos en què la via respiratòria hagués de ser extirpada per un tumor o bé estigués tancada per qualsevol altre procés irreversible. El seu argument principal i la base del suposat èxit de la seva innovació es basava en la capacitat de certes cèl·lules mare de fer possible el trasplantament d’aquesta important estructura anatòmica que fins a la data s’ha mostrat molt esquiva als cirurgians.

El que resulta difícil de comprendre és com tot i inflar artificiosament el seu ego científic va acabar convertint-se en una primadonna de la cirurgia. Sempre àvid de ser el primer en tot i de no perdre la seva quota de presència en els mitjans, l’Hospital Clínic de Barcelona el va contractar com a Cap de Servei de Cirurgia Toràcica anunciant a so de bombo i platerets poc menys que una revolució en una especialitat no especialment glamurosa com la gran majoria de les especialitats mèdiques. Els italians, gelosos, es van posar les mans al cap i van intentar recuperar-lo per la seva olimp però l’operació tornada no va arribar a quallar i, mentrestant, il professore viatjava i viatjava exposant les seves teories i la seva més aviat escassa i menys convincent experiència en el trasplantament traqueal. Alguns casos operats per ell als Estats Units van cridar l’atenció del periodisme d’aquell país i allí va ser quan la seva estrella va començar a declinar.

La història del seu ocàs és si es pot encara més rocambolesca que la del seu ascens. Tot comença amb una cita del supercirurgià amb Benita Alexander, significada periodista de la cadena NBC, desitjosa d’oferir una primícia i donar a conèixer al gran públic una nova rising star de la tecnocirugia. Benita venia d’un divorci i d’un segon matrimoni en dificultats. Durant les seves primeres cites, Macchiarini va desplegar tals habilitats seductores que la dona va caure aviat a les seves xarxes. Tant és així que ell la va passejar per mig món arribant-li a proposar matrimoni tot i estar ell casat i ser pare de dos fills i domiciliat, per cert, a Barcelona. No tan sols li va prometre casament (Benita va arribar a comprar-se un bell vestit de núvia i a imprimir els luxosos targetons d’invitació) sinó que fins i tot va inventar per a ella una cerimònia celebrada pel mateix Papa Francesc i una festa amb magnificència amb assistència de Putin, Obama, Andrea Bocelli, Elton John i moltes celebrities més. Aquí és on a la nostra periodista se li va pujar per fi la mosca al nas i, és clar, quan les sospites cobren fonament, la vigilància es multiplica. I així va ser com la senyora Alexander va saber que el suposat dia del seu casament a Roma, el Papa Francesc es trobaria de viatge per Llatinoamèrica. Tirant de la corda, és a dir, trucant al Vaticà, la periodista investigadora va donar amb el frau. Ni el Papa tenia previst casar-la, ni ningú a la capital catòlica coneixia al tal Macchiarini.

Però, no s’ho perdin, mentrestant, el nostre encantador de serps seguia a la seva. Així que van els caçatalents del Karolinska Institutet d’Estocolm i el 2011 se l’emporten a Suècia i l’incorporen -cordint-se el cinturó de seguretat- com a professor de Medicina Regenerativa al comitè del Premi Nobel de Medicina. Poc després, després de diversos fracassos clínics i després del destapi del pastís de les seves publicacions fraudulentes i de la seva no menys fraudulenta vida privada, l’escàndol es va emportar a diversos notables relacionats amb el celebrat comitè. Per tancar el cas, el comitè disciplinari del Karolinska, el vaixell insígnia de la sanitat sueca, li va deixar anar una reprimenda de campanetes i va disposar no renovar el seu contracte, que expira a finals d’aquest any.

Al que anàvem: quan l’ara ex-amant de Macchiarini va indagar en l’historial del seu “nuvi”, no donava crèdit a l’envergadura espacial i temporal de les mentides acumulades. Com tota dona despitada (pot algú odiar més?), es va venjar del gosat entabanador col·laborant en un documentat reportatge a Vanity Fair, que més que una crònica periodística semblen unes memòries per a l’oblit que ofereixen mil detalls sobre l’il·limitat cinisme del doctor italià.

Més enllà de resumir la història de ficció i mentides que va protagonitzar Macchiarini, la intenció de la present columna és convidar a la reflexió sobre què és el que va fer possible el frau. La resposta no és fàcil però hi ha alguns elements que em semblen indiscutibles. El primer és el papanatisme de les institucions sanitàries enlluernades pels currículums espectaculars que ni es molesten a comprovar. Pot més el fitxatge-espectacle que els CV basats en la tasca callada dels professionals que desenvolupen la seva carrera amb la modèstia que exigeix ​​la dedicació a l’assistència i la recerca clínica de qualitat. En segon lloc, semblant anècdota sembla avui més plausible donat l’enlluernament de la nostra societat per tot allò nou que, per força, ha de portar-nos més seguretat, més longevitat, més qualitat de vida. Aquesta ingènua predisposició és causa avui de bona part de la iatrogènia que es produeix en els nostres hospitals de la qual vaig tractar en aquesta mateixa columna fa unes setmanes. Tres: no menys rellevant és la predilecció patològica de les revistes de marca per publicar la novetat per sobre del que és raonable. Cal ser els primers. Així va ser com The Lancet va picar l’ham que va llançar-li Macchiarini i va publicar “el primer trasplantament traqueal del món”. Tres dels coautors han retirat la seva autoria. Finalment vull destacar la posició acrítica dels mitjans de comunicació davant dels suposats avenços de la medicina i, més en general, de la ciència. Avui el periodisme mèdic està, en general, mal informat sobre què és i què aconsegueix la investigació biomèdica i a més no disposa ni creu necessari cap suport crític per ponderar la seva informació. D’aquesta manera, acaben sent mers altaveus dels departaments de comunicació dels centres sanitaris i de recerca sempre darrere d’alguna columna a la premsa de més difusió. Perdonin, però un té la impressió que en els temps que corren els casos Nicolás i Macchiarini podrien ser tan sols la punta de l’iceberg.

Antoni Sitges
Sobre Antoni Sitges

És Doctor en Medicina (UAB 1979), Cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar i Catedràtic de Cirurgia (UAB). És autor de més de 400 articles i capítols de llibres fruit de la seva recerca clínica. Ha estat distingit per l’Académie Française de Cirurgia, la Association of Surgeons of Britain and Ireland i és Honorary Fellow del Royal College of Surgeons. Ha rebut el premi de poesia UAB 1998 (Amor Roig), i és autor d’un llibre de relats al voltant dels congressos mèdics (El perímetro del congreso, Ed. MIlenio). Col.labora assiduament en premsa amb articles sobre crítica cultural de la medicina i d’opinió. Més articles