La IT nostra de cada dia

Veiem alguns exemples de situacions disfuncionals en l’abordatge de la incapacitat temporal a casa nostra, tot intentant oferir solucions alternatives molt més racionals i acurades

FoCAP (Fòrum Català de l'Atenció Primària)
 
 

La prescripció de repòs laboral, incapacitat temporal (IT) és una tasca quotidiana de les metgesses de família a casa nostra. Ningú millor que qui treballa a la capçalera dels pacients (metgesses i infermeres de família) per determinar quan, des del punt de vista clínic, convé que la persona descansi de les seves tasques laborals.

Però les seves implicacions socials i econòmiques i la forma actual de fer-ho, provoquen que les metgesses de família la visquin com una tasca desagradable.

Les metgesses de família que, juntament amb els pacients, haurien de ser les protagonistes d’aquesta prescripció de repòs, sovint són menystingudes.

Veiem alguns exemples de situacions disfuncionals en l’abordatge de la incapacitat temporal a casa nostra, tot intentant oferir solucions alternatives molt més racionals i acurades:

“M’he agafat la baixa”

Aquesta popular expressió denota la creença que la decisió d’estar o no de baixa laboral és pròpia del mateix pacient. De fet, mai és legalment així: és la seva metgessa de família qui la signa i se’n fa responsable.

Però, les dites populars sovint tenen la seva raó de ser…

Moltes baixes laborals, curtes, de pocs dies, són motivades per petits problemes de salut (refredat, grip no complicada, gastroenteritis, lumbàlgia mecànica aguda…) en els que l’atenció sanitària (i menys per part del metge) poc aporta. Són problemes de salut en els que l’autocura és essencial. Ni tan sols la valoració mèdica aporta objectivitat a la decisió d’anar o no a treballar: amb quin criteri clínic objectiu pot decidir la metgessa que una persona que diu tenir diarrea no està en condicions d’anar a treballar….? (heu vist mai a cap metgessa de família comptabilitzant les vegades que un pacient ha hagut d’anar de ventre?).

Seria molt raonable, estalviaria iatrogènia i visites innecessàries i promouria l’autocura i l’autoresponsabilització que el propi pacient, com ja es fa en altres països, fes una autodeclaració de baixa laboral en lloc d’obligar-lo a anar al seu centre d’atenció primària per a malestars o malalties banals i de curta durada (fins a 3-5 dies, per exemple). Aquesta senzilla mesura tindria un gran impacte en la disminució de demanda innecessària en els centres d’atenció primària i ajudaria a desaprendre un costum que la necessitat d’IT ha fet arrelar: que qualsevol problema de salut, per banal que sigui, necessita d’atenció sanitària.

En el sentit de fer desaparèixer l’obligatorietat de certificació mèdica per a ITs de curta durada, es va fer arribar al Congrés de Diputats la petició ”Descolapasar los centros de atención primaria”.

“Valori si el pacient podria ser donat d’alta”

Arribar a la consulta i trobar-se un avís d’aquest tipus (generat per les companyes de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) és una de les formes més agradables de començar una jornada laboral. Generalment, l’avís és provocat per una intervenció de la corresponent mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social (MATEPSS) que, veient que la baixa s’allarga, intenta aturar-la. Sovint els professionals de la MATEPSS no s’han dirigit mai prèviament per escrit a la metgessa de família; podria ser fins i tot que inicialment deneguessin assumir la incapacitat temporal com a secundària a un fet laboral i li hagin demanat (verbalment, a través del propi pacient) informes. La petició de valoració de l’alta de l’ICAM ve induïda pels informes que emet la MATEPSS i que la metgessa de família ni coneix.

És aquesta una de les situacions que impacten directament al cor i a l’orgull professional. Soc jo, metgessa de família, qui ha signat la prescripció d’incapacitat temporal i qui l’ha anat valorant (i fent-se responsable) en els diversos informes de confirmació que la llei m’obliga. I ara un professional extern (sovint mal identificat i que no ha vist mai el pacient), em deixa un missatge a la història clínica del pacient (!?) i em recomana (a instàncies d’un tercer amb evidents conflictes d’interès: MATEPSS) que valori donar l’alta… M’està dient que he fet una baixa laboral mal indicada? Em diu que no estic fent un acurat seguiment del pacient? I si així fos (o en els casos que això fos així) les actuacions haurien de ser d’altres tipus, no?

En aquesta situació es posen en evidència múltiples disfuncions en la gestió de la incapacitat temporal:

És un bon moment per replantejar-se moltes qüestions al respecte:

  • El paper de les MATEPSS en la salut laboral i en les incapacitats temporals en general. Cal un sol actor protagonista, proper, coneixedor de la realitat i sense conflictes d’interessos en el tema: la metgessa de família.
  • Evitar l’ús de la història clínica per part de l’ICAM: a més de ser insostenible des del punt de vista ètic i deontològic, s’ha demostrat inútil (com era d’esperar), ja que les companyes de l’ICAM segueixen reclamant informes a les metgesses de família. Una comunicació electrònica àgil entre l’atenció primària i l’ICAM seria una millor solució.
  • Cal confiar, com a principi, en la correcta actuació de les metgesses de família: no demanar-los informes sense justificació, no qüestionar sistemàticament les seves indicacions d’incapacitat temporal simplement perquè un tercer (MATEPSS) ho demana. I, en cap cas, convertir-les en “escrivents” de decisions (baixes o altes) que prenguin altres professionals (ICAM).

“A la mútua d’accidents diuen que això no és produït per la feina!”

L’altra cara de la moneda de l’actuació de les MATEPSS: pacient que pateix un accident laboral que empitjora una situació prèvia i es remet al seu capçalera, o aquell que porta anys treballant en un mateix tipus de feina i presenta lesions compatibles amb una malaltia laboral (per exemple un túnel carpià o una epicondilitis) i, sovint verbalment, se li indica que “li ha de fer la baixa el seu metge”. Situacions sobre les que ciutadans i professionals sovint no reclamen, coneixedors del calvari d’actuacions que caldria fer i de les poques possibilitats d’èxit. Aquesta situació és socialment injusta i, a més, sobrecàrrega de demandes innecessàries a l’atenció primària de salut.

Pertocaria una actuació més àgil i acurada en les determinacions de contingència, amb sancions a les MATEPSS que sistemàticament deneguin actuacions que els corresponguin. O, essent més agosarats…, pertocaria plantejar que tota l’atenció, laboral o no, i les indicacions d’incapacitat temporal, fos a càrrec del Sistema Nacional de Salut (rebent, és clar, els recursos que ara gestionen altres).

“Se’m fa feixuc seguir treballant amb aquesta panxa”

La manca d’informació de les dones i les professionals d’AP, les pressions empresarials, i també a treballadores de la mateixa administració (especialment del Departament d’Ensenyament) provoquen a la pràctica, encara ara, que el dret a permís retribuït per risc durant l’embaràs tingui moltes limitacions per a ser efectivament una realitat. D’aquest tema en vàrem parlar extensament en una altra ”Prestació de risc durant l’embaràs, un dret ocultat”.

La IT “nostra” de cada dia… dona per aquestes situacions rocambolesques i per a unes quantes més.

Totes elles carreguen innecessàriament la feixuga agenda de les metgesses de família i les fan sentir poc valorades professionalment.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*