La patronal de videojoc protesta per la inclusió de l’addicció als jocs en la llista de trastorns mentals de l’OMS

L'Organització Mundial de la Salut inclou el "trastorn per videojocs" dins de la seva llista de malalties mentals. Parlem amb AEVI, l'associació de videojocs a Espanya i una psiquiatra per a saber les possibles conseqüències de la decisió

David Sarabia
 
 
Un chico jugando a videojuegos en su habitación UNSPLASH / RHETT NOONAN

Un chico jugando a videojuegos en su habitación UNSPLASH / RHETT NOONAN

Encara que depèn del joc, els jugadors professionals d’esports dediquen de mitjana entre 10 i 12 hores al dia a entrenar. En aquest context la paraula entrenar és un eufemisme per a dir jugar i la veritat és que a partir de l’any 2022, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerarà que els jugadors tenen un problema de salut mental.

L’organisme acaba d’incloure el “trastorn per videojocs” en l’ICD-11, la pròxima revisió de la Classificació Internacional de Malalties que publica l’OMS i que entrarà en vigor dins de tres anys. Es troba dins de la categoria de “Desordres a causa de comportaments addictius”, en la qual també s’inclou la ludopatia.

Segons l’OMS, “el trastorn per videojocs es caracteritza per un patró de comportament de joc persistent o recurrent” i l’aplica tant a l’online com a l’offline. A més, assenyalen tres característiques per a identificar-ho:

  1. Un pobre autocontrol sobre el joc (per exemple, inici, freqüència, intensitat, durada, terminació i context).
  2. Un augment de la prioritat que se li dóna al joc en la mesura en la qual el joc es prefereix sobre altres interessos de vida i activitats diàries.
  3. El fet de continuar jugant malgrat les conseqüències negatives. El patró de comportament és prou sever per a resultar en una deterioració significativa en les àrees personals, familiars, socials, educatives, ocupacionals o altres àrees importants de funcionament.

“Estem en desacord amb aquesta consideració. Ja hi havia una categoria que recollia casos que necessitessin ajuda”, explica a eldiario.es José María Moreno, director general d’AEVI (Associació Espanyola de Videojocs), que representa a les principals empreses de desenvolupament de videojocs com Ubisoft, Sony, Nintendo, Blizzard o Activisión, entre altres. Moreno es refereix a la categoria Hazardous games (Jocs nocius), que fixa quan un joc és perillós fins al punt d’alterar la relació del jugador amb els seus éssers estimats, el seu treball o els seus hàbits d’alimentació.

L’OMS, encara que estima que els jocs nocius també estan relacionats amb l'”hàbit de joc” i que poden incrementar “de forma apreciable el risc de mal físic o les conseqüències dels trastorns mentals a l’individu o als individus pròxims”, no els considera un trastorn en si mateixos.

“Tenim la sensació que no hi ha consens”

“No hi ha cap informe d’experts, quan els hi hem demanat a l’OMS, que avali les conclusions que han pres com a evidència”, continua Moreno. Al nostre país, la indústria del videojoc va batre un rècord l’any passat: el sector va facturar 1.530 milions d’euros, un 12,6% més que el 2017; i s’estima que dins de les nostres fronteres existeixen més de 16,8 milions de jugadors que dediquen una mitjana de 6,2 hores al dia a jugar. Són dades de la mateixa AEVI, que va publicar el seu Anuari 2018 a principis de maig.

Enfront de l’última decisió duta a terme per l’OMS, sorgeixen diversos interrogants: Quant temps és necessari per a ser considerat un afectat? En quina mesura un jugador habitual passarà a tenir un trastorn per videojocs? Com ha mesurat l’organització el temps necessari per a passar de sa a malalt? “No ens estan sabent explicar molt bé per què estem aquí”, continuen des d’AEVI. “Tenim la sensació que no hi ha consens entre la comunitat científica respecte al problema ni les possibles solucions; i d’altra banda creiem que no ha estat un procés plenament transparent”, diu Moreno.

El 2017, quan va sonar per primera vegada que l’OMS planejava incloure el trastorn per videojocs dins de la llista de malalties mentals, un grup d’experts de diverses universitats del món va publicar un estudi en el qual concloïen que no es podia parlar d'”un nou trastorn”. Donaven a entendre que la base de la recerca era pobra i que la falta de consens entre la comunitat era evident. “No hi ha estudis epidemiològics perquè no era una malaltia”, recorda Marina Díaz Marsá, presidenta de la Societat de Psiquiatria de Madrid i directora mèdica de Blue Healthcare.

Amb la nova consideració, “ara ja es podran fer estudis de trastorns amb el diagnòstic prèviament fet”, continua la col·legiada, la qual cosa significa que a partir de 2022, el trastorn per videojocs podrà ser diagnosticat als hospitals de tot el món. “Si ets un adolescent i et passes tot el dia en les xarxes o jugant videojocs, perquè comences a tenir dificultats en les relacions interpersonals, et fas una miqueta més sorrut, el rendiment acadèmic va a pitjor, et pots convertir fins i tot en algú més impulsiu perquè no desenvolupes la capacitat cognitiva de posposar la gratificació… D’alguna manera, també es pot alterar el desenvolupament de personalitat”, explica Díaz.

La importància de posar límits (i d’explorar-los junts)

La psiquiatra considera “positiva” la inclusió en la ICD-11 del trastorn, ja que d’aquesta manera “s’alerta a la població”. “Els videojocs no són dolents en si mateixos, el que és dolent és l’abús”, continua Díaz. Des d’AEVI també alerten que el problema no està en els jocs en si, sinó en l’ús que es fa d’ells i per això criden els pares “a implicar-se i a conèixer el videojoc amb el qual juguen els seus fills”.

Tant Díaz com Moreno posen l’accent que han de ser els progenitors els qui posin límits: “En tenir una gratificació tan immediata, pot ser addictiu. Clar que no és dolent, però el que sí que cal alertar és de l’ús racional i moderat. Menjar pastís és bo, però si t’infles a pastissos és dolent”, explica la psiquiatra. D’igual forma, des d’AEVI recorden als pares “que juguin amb els seus fills per a entendre, d’una banda, per què els resulta tan atractiu i dos, per a entendre també quin tipus de límits els han de posar”.

Qui no recorda a un dels seus pares obrint la porta de l’habitació i cridant que “ja és suficient per avui”? Molts plors es van produir en apagar la consola a la meitat d’un partit de FIFA o en despenjar el telèfon fix de casa, que desconnectava Internet. Per això, des d’AEVI recorden que “a un nen li pots posar un límit de 10 minuts al dia i resulta que potser la partida li portarà 15 o 20 minuts, per la qual cosa li estàs fent una feina”. Perquè això no ocorri, advoquen perquè els pares “se sentin amb el seu fill, entenguin el joc i potser, a partir d’aquí, li podràs dir: ‘Et deixo jugar una partida cada dos dies’. I el noi estarà més content perquè així no li talles la partida a mig fer”.

“La primera cosa que demanem és aquesta: implica’t, coneix a què juguen perquè és fonamental per a després posar límits. I la segona és aquesta: posar límits”, conclou Moreno.

Aquest és un article original d’eldiario.es

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*