La rebel·lió de la primària

El moviment Rebel·lió Primària tradueix el malestar d'aquest àmbit assistencial que està patint especialment les conseqüències de la crisi econòmica. L'absència d'un lideratge formal clar i la manca de projecte assistencial estan agreujant la situació

Joan Gené
 
 
 

L’atenció primària està en peu de guerra. Els companys de Can Vidalet van posar sobre la taula el problema que patim a diari a les consultes. Per això milers de professionals donem suport al seu manifest, així com ho fan molts equips d’atenció primària en bloc i moltes associacions com el FOCAP, COMB TU, la Marea Blanca o la CAMFiC. Malauradament des dels anys vuitanta l’atenció primària catalana no ha parat de lluitar per defensar el seu paper dins del sistema sanitari. Es va batallar per reformar els antics ambulatoris, per defensar la disciplina dins la formació pre i post-graduada, per aconseguir fons i recursos per fer recerca pròpia, per crear l’especialitat d’infermeria de família i per ser respectats pels companys hospitalaris, el Departament de Salut i la població. Malgrat que moltes d’aquestes lluites no estan acabades, la crisi actual les ha deixat en segon terme.

Per què està disgustada l’atenció primària? És molt senzill: L’atenció primària ha rebut, més que ningú les conseqüències de l’actual crisi econòmica. El manifest de Can Vidalet ho deixa ben clar, s’ha convertit en l’embornal de les deficiències del sistema. Visitem els que no tenen dret d’assistència, els que esperen ser atesos per un especialista o ser operats en un hospital. Consolem a un nombre creixent de pacients amb problemes depressius i trastorns adaptatius i cuidem a pacients envellits amb malalties cròniques que tenen poc suport social. Apliquem les mesures de reducció de la cartera de serveis que va introduir el Decret de mesures extraordinàries del 2012 i les estrictes directrius de prescripció farmacèutica que fixa el CatSalut. En definitiva, som la interfase entre la població amb més necessitats i un sistema social i de salut que no els pot atendre plenament.

La situació afecta especialment als professionals. Tenim un present molt dur i poques expectatives de què el futur sigui millor. Com els nostres companys hospitalaris hem patit les retallades de nòmina, plantilla i recursos, però sabem que nosaltres ens jubilarem en la mateixa situació. No hi ha carrera directiva, ja que els directius s’anomenen arbitràriament. Tampoc farem una carrera acadèmica, ja que la universitat catalana no considera a la medicina de família com una disciplina acadèmica. Ni tan sols podem aspirar formalment a revertir el caos organitzatiu, ja que no existeixen mecanismes efectius de participació en la gestió i el govern dels nostres centres.

Els diferents manifestos reclamen millores en la nòmina, recursos i reconeixement, però jo em queixo de què el Departament de Salut no té un projecte assistencial d’atenció primària. L’absència d’un lideratge clar en aquest àmbit ha fet emergir els líders naturals del col·lectiu. Quin paper ha de fer l’atenció primària dins del sistema sanitari? Ha de limitar-se a ser accessible i seguir atenent el que no pot absorbir l’hospital? Ha de ser una contenció de la demanda de serveis socials i sanitaris? O bé es vol aprofitar la seva proximitat a la població i el seu coneixement de les necessitats específiques de cada ciutadà per atorgar-li un paper central d’atenció a les necessitats bàsiques de les persones i una funció de coordinació assistencial de la resta de serveis? L’atenció primària dels països desenvolupats avança en aquesta darrera línia i pretén implantar un model que es coneix com l’atenció centrada en la persona perquè a més de reportar més salut i satisfacció és més cost-efectiu. Penso que caldria pensar en com podem avançar en aquesta línia.

Cal definir clarament un projecte engrescador escoltant als que coneixen de debò l’àmbit d’atenció primària. Potser es podria començar anomenant líders formals d’atenció primària a les cúpules del CatSalut i de l’Institut Català de la Salut. L’experiència recent ens diu que millorar l’atenció primària pot servir per modernitzar un Sistema Sanitari en crisi que ha començat a grinyolar precisament per la mateixa atenció primària.




Joan Gené
Sobre Joan Gené

Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles