La sanitat pública: voldrem realment mantenir-la?

La qualitat professional ha fet un salt espectacular al país, mentre que el sistema públic està amenaçat per moltes bandes i deliberadament empobrit

Gaietà Permanyer Miralda
 
 

La lectura del llibre ‘La construcción de un éxito’, on Juli de Nadal descriu, en termes autobiogràfics i alhora amb el rigor d’una crònica, com es va elaborar a Espanya el sistema de sanitat pública, em planteja diferents consideracions com a lector i també com a metge veterà.

L’autor dóna a entendre com la construcció de la sanitat pública va respondre a una consciència difusa en nombrosos sectors de la societat espanyola (del món mèdic o no). Calia canviar per millorar, amb objectius diversos, no necessàriament altruistes: qualitat professional, rendiment tècnic, coneixement científic, bé públic, organització social, interessos polítics… També fins i tot poder o estatus personals. Probablement, en un nombre suficient de persones, hi havia una consciència comuna que érem “una societat endarrerida” i que “calia fer alguna cosa” per millorar més enllà del lucre individual, en benefici d’una col·lectivitat no sempre ben definida.

Eren altres temps. Ara la qualitat professional ha fet un salt espectacular al país mentre que el sistema públic està amenaçat per moltes bandes i deliberadament empobrit; però Espanya ja no és una “societat endarrerida”. Nadal descriu molt bé com els professionals sanitaris estan actualment molt més informats i preparats tècnicament del que ho estaven quan els esperonava el desig de canvi. Les opcions professionals són molt més riques, però la sostenibilitat del sistema públic és molt més complexa.

Em pregunto si la consciència de la necessitat i rellevància d’un sistema públic potent és prou estesa com per a promoure els importants canvis necessaris per consolidar-lo i enfortir-lo. No sé en quina mesura la consciència d’endarreriment i de necessitat de millora han estat substituïdes per la satisfacció més o menys justificada d’alguns, l’afany de lucre i promoció d’altres i la frustració individual de molts. L’esquer del lucre, la brillantor o el prestigi en una societat amb poderosos incentius individualistes poden haver esmorteït en molts l’estímul per al bé comú i l’equitat. La necessitat d’un sistema sanitari públic es percebia més fàcilment en un país endarrerit com el que evoca Juli de Nadal.

El seu llibre, que déu molt de la seva força narrativa al rerefons de convicció personal, permet posar en perspectiva el món de la sanitat actual, d’on ve i com s’ha fet. Té, latent, la inquietud que el present i el futur plantegen. Pot ser, per tant, un instrument valuós per ajudar les generacions actuals, joves i no tan joves, a entendre el paper central que ha de conservar la sanitat pública en un país modern.

Gaietà Permanyer Miralda
Sobre Gaietà Permanyer Miralda

Nascut el 2 d’abril del 1942 a Barcelona. Metge clínic, actiu ininterrompudament des del juny del 1967 fins a l’abril del 2007 a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, primerament al Servei de Medicina Interna i, des del 1972, al Servei de Cardiologia. Després de la seva jubilació va ser nomenat Metge Emèrit de la institució. Va contribuir a estudis de recerca clínica (bàsicament sobre malalties del pericardi i valvulopatia aòrtica) de rellevància local i internacional. El 1996 va ser un dels fundadors d’una Unitat d’Epidemiologia (ara grup CIBER d’Epidemiologia Clínica), orientada cap a la recerca de resultats clínics i en qualitat de vida en malalties cardiovasculars. Allà s’han coordinat diferents estudis d’àmbit local i estatal sobre l’efectivitat terapèutica en síndromes cardiovasculars. Entre 2007 i 2016 ha estat col·laborador extern de l’Agència d’Avaluació de Tecnologies de Catalunya (ara Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries, AQuAS), on ha contribuït a impulsar el projecte ISOR, dedicat a l’avaluació de l’impacte social de la recerca biomèdica. Més articles