La Síndrome Benjamin Button

És el que pateix la generació que va començar la seva carrera liderant la reforma de l'atenció primària i que ara es troba tancada a la consulta i tractada com estudiants de medicina. Els ciutadans guanyarien si el sistema sabés aprofitar el seu coneixement

Joan Gené
 
 
 

Molts dels que als anys vuitanta vàrem impulsar la reforma de l’atenció primària i que actualment ens trobem al tram final de la vida professional hem experimentat una carrera que podria batejar-se com la Síndrome de Benjamin Button pel paral·lelisme amb la pel·lícula protagonitzada per Brat Pitt: “El Curioso Caso de Benjamin Button”. És una obra basada en un relat de Scott Fitzgerald que descriu la vida d’un home que neix amb cos de persona de 80 anys i que es va rejovenint al llarg del temps.

Els de la meva generació vam caure a la residència de medicina de família quan només hi havia el nom. Vam haver de lluitar perquè existís un decret de les unitats docents, un programa docent i uns centres docents d’atenció primària. En acabar vam seguir batallant perquè es reconegués científicament i acadèmicament la disciplina i perquè es creessin uns centres on poder desenvolupar adequadament l’activitat professional.

En aquest procés de transformació i de creació vam liderar el canvi. Quan érem residents estàvem cada dia al ministeri i a la generalitat negociant la reforma amb els alts càrrecs. Molt joves vam ser membres de les juntes de les societats científiques nacionals i internacions que acabàvem de crear. L’any 1989, per exemple vam organitzar a Barcelona el primer congrés europeu de WONCA (la societat internacional de metges de família). Molts vam assumir alts càrrecs dins de l’administració. Es van produir casos tan sonats com el d’uns companys que l’arribada del PSOE els va catapultar de residents a directors dels serveis de salut del País Basc, Navarra o Andalusia. Fins i tot l’OMS va aprofitar la nostra experiència transformadora per impulsar reformes d’atenció primària als països del Centre i l’Est d’Europa que acabaven d’independitzar-se de l’antiga Unió Soviètica.

Però en els darrers anys la situació ha canviat radicalment. Hem desaparegut d’aquests entorns d’influència i la majoria estem tancats a la consulta visitant pacients com si fóssim residents. Els especialistes hospitalaris que acaben d’arribar a l’atenció primària ens diuen paternalistament com hem de tractar els pacients aprofitant els Powerpoints que passen als estudiants de medicina. Podem atribuir aquest fet a moltes raons, sovint vinculades a nosaltres mateixos i als valors del nostre projecte transformador.

Com que volíem uns serveis d’atenció primària democràtics i dinàmics vam crear un sistema àgil i igualitari. No desitjàvem reproduir la gerontocràcia conservadora que existia en els comandaments hospitalaris. El menyspreu a l’experiència el vam començar nosaltres mateixos vencent les resistències dels companys de més edat que no volien reformar-se. Per tant, és lògic que els joves metges de família d’avui actuïn de la mateixa manera.

La progressiva acceptació social de la medicina de família també ha portat a una normalització de l’especialitat. Les societats científiques d’atenció primària s’han tornat més conservadores i han acabat adoptant un rol més similar al de la resta d’especialitats mèdiques. Ja no són tan combatives en la defensa del canvi del sistema sanitari. De la mateixa manera, els metges de família que avui ocupen llocs de responsabilitat es senten més interessats a desenvolupar la seva funció buscant una promoció que en tirar endavant projectes de canvi basats en els valors de l’atenció primària.

També és possible que es produeixi la síndrome de Benjamin Button perquè els grups que avui governen oficialment i extraoficialment el sistema sanitari no volen reformes. Ja no els cal aprofitar l’entusiasme d’uns professionals per tirar endavant un canvi que als anys vuitanta i noranta va beneficiar la ciutadania.

Potser no som més que uns vells rockers que segueixen tocant una música passada de moda o uns nostàlgics que enyoren els dies que surfejàvem a la cresta de l’ona. Però al meu entendre, com en Benjamin Button, tot i els anys transcorreguts estem amb molta energia, no hem perdut l’entusiasme ni les ganes de canvi i amb l’experiència hem adquirit un coneixement molt valuós. Veiem amb sorpresa com el sistema reinventa diàriament la roda i penso que el país no s’ho pot permetre. No volem càrrecs directius perquè gaudim visitant els nostres pacients i valorem molt el temps personal que ara disposem, però sembla un malbaratament de recursos que el sistema desaprofiti aquest coneixement i experiència.

Joan Gené
Sobre Joan Gené

Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles

2 Comments en La Síndrome Benjamin Button

  1. En el principi l’APS era tota de l’ICS. Al crear el SCS van començar a apereixer empreses “concertades” i “EBAs” que (ai-las!) gestionarien de forma més eficient i amb millors resultats. 30 anys després, encara està per demostrar. Peró la febre per la “gestió privada” fa furor entre els directius de l’ICS. Tots volen que es converteixi en empresa pública per gestionar com les concertades. Els directius honestos que no hi estan d’acord tornen a fer de metge. Bo pels pacients, nefast per la comunitat. La salut concebuda com a negoci subjecte de mercadeig políticament intervingut guanya. Així ens va.

  2. Imma Ricart // 25/07/2018 en 13:44 // Respon

    Entenc que els metges de familia estiguin decebuts. Es sistema empitjora. Potser quan van tenir el poder van deixar-se un “serrell” per treballar: la participacio de la comunitat. Tant de bo moviments actuals com Marea Blanca aconsegueixin aquesta participacio.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*