La troncalitat del MIR: Una història interminable?

El projecte de troncalitat del MIR va néixer en un context farcit de polèmiques. Molts estan d'acord amb la filosofia de la troncalitat però discrepen de la forma en què s'ha pretès aplicar-la

Amando Martín Zurro
 
 
 

La reforma més important del sistema de Metge Intern Resident (MIR) espanyol des de la seva creació, la troncalitat formativa, sembla que no acaba d’arrencar. El Tribunal Suprem ha anul·lat el Reial Decret en què es fonamenta en considerar molt insuficient la memòria econòmica del projecte. Des del moment de la seva promulgació, ara fa més de dos anys, diverses societats científiques i sindicats van presentar recursos davant d’aquest tribunal per diferents motius, la majoria relacionats amb la ubicació de l’especialitat en els troncs formatius o amb la manca de reconeixement d’alguna d’elles. És el cas de l’àmbit assistencial d’urgències. Els estudiants de medicina també han manifestat la seva oposició a un dels punts nuclears del projecte: l’elecció inicial de tronc i, després de la finalització d’aquest, de l’especialitat, reclamant que es pugui escollir a l’inici de la formació.

En definitiva, es pot afirmar sense por a equivocar-se, que el projecte de troncalitat del MIR va néixer en un context farcit de polèmiques. Molts estan d’acord amb la filosofia de la troncalitat, però discrepen de la forma en què s’ha pretès aplicar-la, amb una suposada manca de consens entre tots els actors implicats.

La història de la troncalització del sistema MIR és molt antiga: Al voltant dels anys 1986-87 ja es va elaborar un primer projecte en el marc del Consejo Nacional de Especialidades, quan era president el Dr. Luís Hernando i jo el seu secretari. Aquesta iniciativa va dormir durant molt de temps en els calaixos del Ministeri de Sanitat fins fa uns pocs anys en què es va tornar a posar sobre la taula.

La troncalitat del sistema MIR té com a objectiu principal dotar d’una base més àmplia i transversal el perfil competencial dels metges, infermers, psicòlegs i altres professionals per aconseguir que puguin desenvolupar la seva activitat amb una visió i capacitat tècnica més efectiva i eficient en la resolució dels nous problemes. L’atenció sanitària planteja problemes cada vegada més complexes i que requereixen l’actuació d’equips multi i interdisciplinaris i en contextos assistencials amb una important variabilitat en la seva sofisticació tecnològica i organitzativa. Per tant, sembla evident que cal introduir precoçment en la formació dels professionals, des del mateix període de formació graduada, aquestes perspectives competencials al mateix temps que s’incorporen, donant-les una importància que se les ha negat fins ara, altres bàsiques o comunes a totes les branques d’especialització com, per exemple, ètica o comunicació.

Ara, amb l’anul·lació del Decret pel Tribunal Suprem, caldrà reconsiderar el calendari d’aplicació de la troncalitat i, per tant, es produirà un retard significatiu que esperem no sigui massa llarg. Penso que seria necessari aprofitar aquest parèntesi per reflexionar sobre els possibles errors comesos, per posar més èmfasi en la flexibilitat del disseny, continguts i durada dels períodes comú i específic de la formació, per tancar definitivament el tema del reconeixement i capacitació dels tutors i incorporar totes les especialitats, sense excepcions, al nou sistema.

La troncalitat del MIR és una iniciativa que permet avançar en la millora de l’adaptació de les competències dels professionals a les necessitats d’un sistema sanitari modern i, sense cap dubte, potenciarà el merescut prestigi internacional de la formació especialitzada espanyola. El que cal ara és que els responsables del seu disseny i aplicació siguin capaços d’aglutinar, si no totes, la majoria absoluta de les visions i interessos que envolten aquest procés de canvi. A més, cal fer-lo en uns terminis de temps raonables per evitar que el projecte de troncalitat torni a la foscor dels calaixos ministerials o que es transformi en una desgraciada història interminable.

Amando Martín Zurro
Sobre Amando Martín Zurro

Amando Martín Zurro (Valladolid 1945). Doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*