En l’Alzheimer també es pot fer prevenció

La identificació de marcadors biològics, avançar el tractament dels símptomes i adoptar estils de vida saludables són la clau de volta contra la malaltia mentre no arribi una nova generació de fàrmacs

Xavier Pujol Gebellí
 
 
Sala d'espera del CAP Chafarinas / ROBERT BONET

Sala d'espera del CAP Chafarinas / ROBERT BONET

Per sort, no tot està escrit quan es parla de la malaltia d’Alzheimer. Ni tampoc, com han evidenciat investigadors de l’Hospital Clínic, quan es parla de demències, en plural. En el primer dels casos, l’establiment de noves estratègies de recerca i de nous plantejaments a l’àrea clínica, estan possibilitant que, per fi, es pugui parlar de com prevenir la malaltia. En el segon, queda ben palès que la genètica, lluny encara de poder oferir solucions terapèutiques, sí que obre les portes a què es puguin plantejar estratègies d’intervenció mèdica a formes tant minoritàries com il·lustratives de l’amplitud de les demències com és el cas de la fronto-temporal.

Es pot arribar a prevenir una demència? Hi ha realment mesures efectives per a evitar que l’Alzheimer o altres formes de demència es manifestin? A primer cop d’ull podria semblar que no. Però si ens fixem en el detall, la resposta no és ni tan clara ni tan rotunda. És ben cert que l’arsenal terapèutic disponible fa impossible, ara com ara, afirmar que aquest conjunt de malalties té cura, però també ho és que hi comença a haver estratègies que ens permeten ser optimistes.

Així ho pensa Jesús Ávila, director científic de la xarxa Ciberned dedicada a la recerca en malalties neurodegeneratives i un dels investigadors de renom internacional en la lluita contra l’Alzheimer. Ávila col·labora de forma regular tant amb centres de recerca catalans com amb hospitals. El seu objectiu, després d’haver contribuït de manera decisiva al descobriment del paper del pèptid amiloide, que forma les plaques senils, i els cabdells neurofibril·lars, formats per la proteïna Tau, tan característics de la malaltia, s’enfoca ara a trobar marcadors que permetin fer una “intervenció terapèutica precoç i eficaç”.

Bona part dels seus esforços, en línia amb el que s’està fent a tot el món, implica trobar marcadors biològics, aquells que, per dir-ho fàcil, sigui possible identificar amb una anàlisi de sang. Admet, però, que de moment són els únics contrastats i que, malauradament, es veuen un cop la malaltia ja ha progressat.

El problema, assegura, és que en l’Alzheimer “anem tard”. “La malaltia és silent i triga molts anys a manifestar-se”, diu. “Sovint passa que ni el malalt ni el seu entorn més proper se n’adonen i quan ho fan ja és massa tard per a fer-hi res”. La raó és que l’Alzheimer, tret de casos molt concrets, és de molt lenta evolució, d’anys o fins i tot de dècades. Durant el seu progrés el cervell es va deteriorant a poc a poc sense que es faci visible cap símptoma. Quan finalment n’apareix algun, “el cervell està massa deteriorat”.

Canvi d’estratègia

Les primeres investigacions exitoses sobre l’Alzheimer es basaven en la genètica. Es varen identificar alguns gens i es van veure els efectes de la seva mutació. Es va creure encertat desenvolupar fàrmacs contra aquests gens mutats i així mirar d’evitar la formació de les plaques senils i els cabdells neurofibril·lars. No va funcionar, però. La genètica només té sentit en els casos d’Alzheimer familiar, tot just l’1% de tots els casos.

La recerca, sense aturar-se mai del tot, sí que es va alentir i, sobretot, es va ressentir de la pèrdua d’interès de les grans companyies farmacèutiques que havien invertit ingents quantitats de diners en fàrmacs que donaven resultats escadussers. “Les teràpies s’estaven aplicant quan ja era massa tard”.

I es va tornar a començar. Ara, però, buscant com alentir la malaltia o aturar la seva progressió. De moment, només hi ha dos fàrmacs al mercat, però són de caràcter pal·liatiu, “no són modificadors”, és a dir, no aturen la malaltia. Mentrestant, es treballa arreu amb cèl·lules mare i rebuscant entre neurotransmissors i neuroreceptors. I sobretot, mirant de trobar possibles factors de risc i, si és possible, associar-los a variants genètiques. Ja s’ha identificat una proteïna, explica Ávila, “una variant d’un transportador de colesterol”, que podria estar-hi implicada.

Si es confirma aquesta dada, podria voler dir que els estils de vida podrien tenir alguna mena de relació amb el progrés de la malaltia i, per tant, podrien jugar un paper determinant en la seva prevenció. “S’està investigant quins són els estils de vida que propicien o no l’aparició d’una demència”, més enllà dels factors genètics. Així mateix, a diverses parts del món s’estan iniciant estudis sobre la transició de “no dement” a “dement senil”. Un cas és el Projecte Vallecas a Madrid, o el Projecte CITA a Bilbao, a més d’accions en la mateixa línia impulsades per la Fundació Pasqual Maragall a Barcelona. En tots els casos, l’objectiu és impulsar programes de prevenció a partir del reclutament i posterior seguiment de malalts. I en tot cas corroborar, com s’ha vist en alguns estudis als Estats Units i Gran Bretanya, que l’aplicació de mesures preventives per a malalties cardiovasculars endarrereix l’aparició de demències. “Avui sabem que la pràctica d’exercici moderat afavoreix la neurogènesi adulta”, és a dir, la formació de noves neurones o connexions neuronals.

Les demències genètiques

Com que els gens també hi tenen a veure, diferents recerques busquen com la mutació de la proteïna Tau es transmeten de pares a fills. En alguns casos, com el de l’Alzheimer familiar, que afecta l’1% del total, identificant la seva presència i establint mesures mèdiques per a evitar els símptomes de la malaltia com més aviat millor. Colòmbia, on hi ha un percentatge inusualment alt de casos, encapçala la recerca.

Però hi ha variants que ajuden a trobar pistes. És el cas de la demència fronto-temporal, una malaltia minoritària que en el 10% dels casos es transmet de pares a fills. La troballa ha estat possible gràcies a una col·laboració entre l’Hospital Clínic, l’Hospital de Bellvitge, la Fundació ACE, El centre de Salut mental Benito Meni de Sant Boi i la Universitat del País Basc en el marc d’un projecte europeu més ampli.

L’estudi genètic de donants de teixit cerebral està permetent investigar si hi ha marcadors que prediguin el progrés de la malaltia, ara com ara sense cura. L’objectiu és estudiar si hi ha canvis en el cervell dels malalts abans que apareguin els símptomes, senyals bioquímics que facin d’alerta i donar informació per al desenvolupament de fàrmacs específics. I, en el terreny més íntim i personal, oferir la possibilitat de saber si la malaltia es desenvoluparà o no, tot i saber-ne el desenllaç.

  • Pablo Azpilicueta

    El títol de l’article no es correspon amb el seu contingut perquè no s’apunta gairabé cap mesura preventiva contrastada.h