L’assistència a la salut mental es perpetua com a luxe a Espanya davant els escassos recursos del sistema públic

La ràtio estatal de psiquiatres i psicòlegs a Espanya no arriba als 10 per 100.000 habitants i l'europea està en 18 el que es tradueix en llestes d'espera prolongades. La situació global "revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat el ho paga", diuen en el Col·legi de Psicòlegs de Madrid. "Estem veient l'augment de suïcidis, sobretot entre adolescents. No pot ser que girem l'esquena: la societat ha de prendre-li-ho com a salut pública"

Belén Remacha
 
 
/ iStock

/ iStock

L’atenció a la salut mental a Espanya ha estat i continua sent oblidada. La mitjana europea està en 18 professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Les mitjanes espanyoles estan en 2,19 psicòlegs clínics o 1,96 infermers especialitzats, segons les dades que maneja l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN) i la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP) que són de 2011. Els recursos varien per comunitats, però totes quedaven lluny de la ràtio comunitària. Al seu torn, la Organització Mundial de la Salut recomana 8 psiquiatres per 100.000 habitants.

Aquest panorama deriva en problemes concrets d’assistència sanitària com les llargues esperes per a obtenir una cita en el sistema públic el que redunda en un transvasament de pacients als serveis privats dels pacients que tingui renda suficient per a afrontar-lo.

La situació actual és “greu no, molt greu”, qualifica Fernando Chacón, Degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid. No ha canviat –les places PIR i MIR per a psiquiatria romanen estables– i és “de sempre. La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, li ho paga en el privat. Qui no els té, no. Tenint en compte, a més, que molts problemes de salut mental estan relacionats amb aspectes socioeconòmics”.

La falta de dades accessibles i actualitzades és un dels motius pels quals es va crear un Observatori en la AEN, que ara es troba en procés d’actualització. El Defensor del Poble també va demanar el juny de 2018 xifres a les comunitats autònomes per a conèixer al detall la falta de recursos en la matèria, però continuen “recaptant dades”. “S’haurien de conèixer, però és un treball molt difícil i la diferència estructural entre comunitats el dificulta molt”, explica Mikel Munarriz membre de la AEN.

Tant ell com Nel González, president de la Confederació de Salut Mental Espanya, assenyalen aquesta falta de transparència com un problema en si mateix: “Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què”. Mentrestant, l’Estratègia de Salut Mental continua sense ser renovada des de 2013.

“Amb un trastorn, comença un pelegrinatge”

La falta de recursos humans opera directament sobre el calendari de cites: fa unes setmanes, El País es feia ressò d’una resposta parlamentària del Govern de la Comunitat de Madrid en el qual es reconeixia que la mitjana per a la primera consulta en els centres de salut del territori estava en els tres mesos. Centenars d’adults havien arribat a esperar un any per a ser atesos i en nens i adolescents la situació és encara pitjor, entre altres motius perquè encara no existeixen especialistes.

“El problema no és sol que trigui la primera visita des de la derivació en Atenció Primària, és que, per a una segona, el normal és esperar entre dos o tres mesos. Tot professional sap que perquè un tractament psicològic sigui eficaç s’ha de produir una visita per setmana. En els casos més greus, dos. Amb aquests temps d’espera, l’ansietat, la depressió i altres trastorns es cronifiquen o aguditzen”, explica Chacón.

Ho il·lustra Nel González, que des de la Confederació rep a pacients i famílies: “Quan un trastorn mental entra en una casa, en una família, s’inicia un pelegrinatge. Falta d’informació, derivacions, cridar a milers de portes… Sembla que això no existeix fins que et passa a tu”.

I, no obstant això, l’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada quatre persones sofrirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. “Quan ho vivim, ens adonem que a Espanya no hi ha cultura ni de la prevenció, ni de l’atenció, ni mitjans. Pensem que la salut mental és alguna cosa que es resol en un despatx d’un metge i no: requereix d’una atenció continuada, que moltes vegades comença en etapes primerenques de la vida”, remata González.

“Veiem un consum desorbitat de psicofàrmacs”

En l’informe de 2017 de la Confederació sobre els Drets Humans de les persones amb trastorn de Salut Mental a Espanya destacaven que Espanya incompleix la Declaració Europea que va signar en 2005 i deixa “desproveïts de drets a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat”. En aquest document es posa de manifest que la falta de recursos generals es tradueix en problemes específics: falta, per exemple, perspectiva de gènere en víctimes d’abusos sexuals, o tractaments per a salut maternoinfantil. “El creixement que s’ha donat en demanda d’assistència en salut mental no s’ha acompanyat en la dotació de plantilla, ni en psiquiatres ni en psicòlegs clínics ni en infermeria de salut mental”, reproduïen de paraules de la Societat Espanyola de Psiquiatria.

“La incidència de la depressió, de l’ansietat, dels trastorns de somni, ha anat augmentant els últims anys per aspectes com que les xarxes de suports familiars són més febles o per la pressió laboral”, explica sobre això Chacón, “i estem veient l’augment de suïcidis, també entre adolescents. No podem donar-li l’esquena: cal prendre-li-ho com a salut pública”. Una altra anotació que donava Mikel Munarriz, de l’AEN, és que els pocs mitjans “no es reparteixen equitativament. On hi ha més precarietat també augmenta la incidència i el nombre de persones que necessiten atenció i que no tenen recursos, i això no se sol tenir en compte”.

L’ideal, recalquen des del Col·legi de Psicòlegs i coincideixen des de la Federació, és que es posin esforços en què es pugui combinar el tractament psiquiàtric i les consultes psicològiques: “I el que estem veient és que una conseqüència és el consum desorbitat de psicofàrmarcs a Espanya. És lògic: si un metge de capçalera no té recursos per a remetre’t a l’especialista de salut mental, o trigarà molt, l’única cosa que té al seu abast per a remetre alguns símptomes és receptar, per exemple, un ansiolític”.

“Que no existeixin recursos suficients implica, clar, que no existeixin un altre tipus de tractaments que es podrien provar i alternar amb l’atenció farmacològica i clínica habitual”, afegeix Nel González. Per exemple: que s’integri la psicoteràpia en atenció primària perquè “moltes malalties que arriben aquí tenen tints mentals”. En la mateixa línia opina Chacón: “A més d’augmentar recursos, hi ha fórmules que es podrien incorporar ja mateix i que són eficients, que és alguna cosa que als economistes els agrada molt. Els tractaments grupals en segons quins processos poden ser molt beneficiosos. La reflexió és que incrementem els mitjans, però, encara que no fos possible, que revisem les nostres prioritats i a on va els diners”.

Aquest és un article de eldiario.es

1 Comentari en L’assistència a la salut mental es perpetua com a luxe a Espanya davant els escassos recursos del sistema públic

  1. Remei Tarrago // 25/03/2019 en 9:28 // Respon

    Sóc psiquiatre infant juvenil i estic totalment d’acord amb l’article. Veiem cada cop n’és gravetat perquè no podem atendre a tems.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*