L’Atenció Primària i Comunitària i les Urgències

El col·lapse hivernal dels serveis d'urgències hospitalaris no és independent de les mancances generals del sistema, de manera que la seva solució requereix alguna cosa més que mesures parcials i temporals

Andreu Segura i Amando Martín Zurro
 
 

Aquestes darreres setmanes no hi ha dia que els mitjans de comunicació no es facin ressò de la saturació de les urgències (hospitalàries) i de la reivindicació d’un major paper de l’atenció primària en l’atenció dels malalts amb processos respiratoris, particularment grip. Els “primaristes”, queixosos per les retallades que de forma inclement ha patit aquest nivell del sistema sanitari, insisteixen en la necessitat de més recursos per a l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per solucionar el col·lapse de les urgències hospitalàries. Tothom (professionals assistencials d’APiC, hospitalaris, gestors, polítics…) coincideix en afirmar que a aquells serveis acudeixen molts pacients amb patologies lleus que s’haurien d’haver resolt en l’àmbit de l’APiC.

Aquesta situació es repeteix any rere any des de fa més de 40. Quan un de nosaltres –Amando Martín Zurro– va començar a fer guàrdies com a metge resident a l’hospital de La Paz a Madrid, l’any 1969, la sobresaturació esporàdica de les urgències era habitual durant les epidèmies de grip. Els arguments i les queixes d’aleshores eren, si fa no fa, els mateixos que els d’avui: molts dels malalts que arribaven haurien d’haver estat atesos per una medicina ambulatòria que no funcionava bé, inclosos els serveis especials d’urgència que actuaven entre les 8 del vespre i les 8 del matí. Es deia, com avui, que si aquests darrers serveis actuessin de forma efectiva, el problema estaria resolt.

Malgrat que la profunda reforma de l’assistència ambulatòria de mitjans dels anys 80 no ha solucionat alguns problemes rellevants, no es pot negar que ha multiplicat el seu poder resolutiu. Però aquesta millora no ha afectat positivament la situació que comentem i que es repeteix de fa molts anys. En tot cas, des d’abans de l’actual crisi i les corresponents retallades; la qual cosa sembla desmentir que la seva causa única o principal sigui la infradotació i la manca de capacitat resolutiva de l’atenció primària i comunitària.

A parer nostre l’origen del problema rau en diverses causes, relacionades entre elles, que vénen de lluny i que, dissortadament, no sembla que tinguin solució a curt termini. Per una banda, la importància dels hospitals com a estructures centrals del sistema sanitari amb un creixement excessiu dels serveis d’urgències que, en incrementar la seva oferta, potencien la demanda i, de forma conseqüent, atreuen pacients i problemes de salut que s’haurien d’atendre en altres indrets del sistema.

Per l’altra banda, un percentatge elevat de pacients arriba a urgències sense haver consultat prèviament cap professional de l’àmbit de l’APiC. És una conducta que, a més de respondre a l’atracció esmentada, té a veure amb la cultura actual d’utilització dels serveis sanitaris, basada en la creença molt arrelada sobre la bondat i eficàcia de l’hospital per resoldre (en un marc d’abundants i sofisticats mitjans professionals, diagnòstics i terapèutics) tots els problemes, en perjudici dels recursos de l’APiC.

Es tracta d’una cultura que entre tots hem contribuït a desenvolupar. Des dels que han tingut la responsabilitat de dissenyar i gestionar políticament l’actual sistema sanitari centrat a l’hospital, sense arbitrar mesures correctores progressives dels seus desequilibris, als professionals que no hem sabut lluitar per aconseguir implantar-les i a la mateixa ciutadania, arrossegada passivament per unes tendències socials potenciades per missatges erronis procedents d’àmbits diversos: polítics, professionals i industrials, que incrementen la medicalització inadequada i el consumisme.

Cal assumir, doncs, que el col·lapse hivernal dels serveis d’urgències hospitalaris no és independent de les mancances generals (conceptuals, d’objectius, finançament i organització) del sistema, de manera que la seva solució requereix alguna cosa més que mesures parcials i temporals. No és bo doncs, que les pressions socials derivades de situacions conflictives de saturació assistencial apressin polítics i gestors a donar respostes precipitades que fins i tot poden ser perjudicials quan el que ens convé són estratègies a mitjà i llarg termini.

L’APiC és una part de la solució del problema de les urgències però no és ni molt menys tota la solució. En qualsevol cas l’APiC no s’ha de veure com una mena de salvavides de les urgències (hospitalàries).