L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha la intenció política real de fer-ho

Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat espanyol. Ara, cal menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.

Anna Martínez
 
 
 

La decisió del Tribunal Constitucional d’admetre a tràmit el recurs del govern de l’estat per suspendre la Llei Catalana d’Universalització de l’Assistència Sanitària és un pas enrere terrible. És un pas inhumà, que mata i vulnera drets. És una de les tantes expressions d’aquesta voràgine autoritària i repressora de l’Estat espanyol dels últims mesos que també ha tombat les regulacions específiques sobre l’accés a la sanitat a Euskadi, Comunitat Valenciana, Extremadura i Navarra. Tanmateix, pel que fa a Catalunya, sorprèn enormement la sobrevinguda hipocresia dels òrgans de Salut (del Servei Català de la Salut i del Departament de Salut). Potser és necessari repassar els últims 5 anys des de l’aprovació del Decret estatal i quina ha estat l’específica regulació catalana per entendre el cinisme que gasten en aquest assumpte. Potser també abans cal recordar que la ja oblidada Llei Òmnibus de l’any 2011 contemplava l’exclusió sanitària a la catalana. Un aspecte que la Convergència i Unió de llavors no va aprovar perquè l’Estat espanyol ens va avançar per la dreta.

Fa anys que diversos col·lectius i plataformes denuncien el Reial Decret 16/2012 i demanen la derogació d’aquesta norma genocida que exclou de l’assistència sanitària a les persones que no cotitzen a l’estat Espanyol. Aquesta és una mesura completament incoherent en tractar-se d’un Sistema Nacional de Salut on la sanitat no es finança directament amb les cotitzacions sinó des dels Pressupostos Generals de l’Estat, és a dir, principalment mitjançant impostos indirectes. Aquest fet és important, no només perquè demostra la impremta ideològica racista i classista que s’amaga darrere del RD 16/2012 sinó també perquè els sistemes nacionals de salut, amb aquest tipus de finançament, estan reconeguts com els millors del món, en termes de resultats en salut i d’equitat. Així, qualsevol persona que posa un peu al territori, que agafa el tren, el metro o que pren un cafè al bar està finançant el sistema, independentment si treballa i cotitza o no ho fa. Encara que no és objecte d’aquest text, em sembla imprescindible remarcar aquest fet.

Doncs bé, arran de l’aprovació d’aquest Decret, l’organització de les lluites a Catalunya ha forçat la modificació de la regulació de l’accés a la sanitat catalana mitjançant diverses instruccions emeses pel Servei Català de la Salut. Han estat cinc anys de lluites i pressions dels moviments socials contra un Departament de Salut que només posava condicions: en un primer moment es contemplava assistència sanitària complerta només a l’any d’empadronament, després van estipular tres mesos de cadència fins que finalment es va aconseguir que l’assistència fos garantida en el mateix moment d’empadronar-se. Entitats i col·lectius com La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat) de la campanya Jo Si Sanitat Universal, han estat pressionant i lluitant constantment pel canvi de normativa; és gràcies a la seva persistència incansable que arribem a la Llei d’Universalització de l’Assistència Sanitària que ara el TC ha tirat enrere. Les medalles, si us plau, les mereixen aquests moviments. Reconeguem-los.

Ara van de garantistes, però al Servei Català de la Salut mai han posat la voluntat política necessària per fer real l’accés a la sanitat catalana. Durant aquests anys han vulnerat sistemàticament les regulacions pròpies, la nova Llei i fins i tot els supòsits de garantia que inclou el RD estatal. A Catalunya, des del 2012, s’han facturat atencions urgents, a menors i a embarassades. S’han detectat, als centres de salut catalans, diversos mecanismes dissuasius quan la persona que sol·licita l’atenció no presenta la targeta sanitària, des d’obligar a signar una responsabilitat de pagament, passant per pressions i amenaces perquè s’aboni la visita, fins a la denegació directa de l’atenció. Hi ha casos molt greus. Fins i tot hi ha empreses associades als centres hospitalaris que pressionen i persegueixen a les persones sense targeta perquè abonin l’import de les visites que sol·liciten o que han gaudit, amenaçant-los de cridar a la policia o expulsar-los del país. La Llei ha estat paper mullat des del primer dia, igual que totes les instruccions anteriors. La falta de voluntat política ha portat a no informar adequadament de la norma catalana a tots els centres de salut. Existeix poca difusió i molta confusió sobre el RD estatal i la seva concreció a Catalunya. Ni el Departament de Salut ni tampoc el Servei Català de la Salut documenten o registren els casos d’exclusió i mai s’ha sancionat als centres que vulneren el dret.

L’obtenció de l’assistència sanitària a la qual es té dret per llei a Catalunya pot ser tota una carrera d’obstacles començant amb què aconseguir el padró municipal (que dóna accés a la sanitat) és un periple insalvable per a moltes persones. No en va, l’empadronament sense restriccions i garantit, que dóna accés a molts més drets a banda de l’atenció sanitària, és una de les reivindicacions i demandes de les companyes tancades recentment a La Massana. No tots els municipis catalans preveuen la possibilitat d’empadronament en persones sense domicili fix o sense documentació d’identitat. Però és que en aquells municipis on si es preveu tal situació, els processos administratius requerits (mediació de serveis socials, acreditacions diverses, etc.), són lents i dificultosos, deixant períodes en els quals l’atenció no està garantida i durant els quals es corre el risc de patir denegació o facturació de l’assistència sanitària.

Amb tot això, malgrat les successives instruccions i tot i l’aprovació de la Llei del 2017, a Catalunya hem estat sempre força lluny de l’atenció universal. A més cal destacar que el Tribunal Constitucional ha tirat enrere la nova llei; però continuen estant vigents les instruccions i resolucions aprovades pel Servei Català de la Salut anteriorment a la llei que tant s’han lluitat. Per tant, l’atenció sanitària a Catalunya continua vinculada al padró municipal. Estem com fa un any i com hem estat des del 2012. L’atenció sanitària a Catalunya pot continuar essent universal si hi ha una intenció política real de fer-ho. Només cal aplicar les pròpies instruccions catalanes. Departament de Salut i Servei Català de la Salut, menys hipocresia, menys excuses i més atendre a totes les persones. Sense distincions. I si cal, desobeïm la norma genocida.

Anna Martínez
Sobre Anna Martínez

Infermera. Coordinadora del llibre “Com comercien amb la teva salut”. Col·laboradora del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut (GREDS) - Employment Conditions Network (EMCONET) de la UPF. Professora associada d'infermeria a la Universitat de Barcelona. Membre i participant de diversos col·lectius en defensa del dret a la salut i la sanitat pública. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*