L’atenció sanitària a les pèrdues gestacionals és deficient a Espanya

Si la mort és un tabú, la d'un nounat ho és encara més. Un recent informe assenyala les mancances del sistema de salut espanyol a l'hora de donar respostes a les famílies que perden al seu bebè. Un altre treball assenyala que un de cada tres embarassos fallits queden fora de les estadístiques internacionals

Núria Jar
 
 
/ IStock

/ IStock

La pèrdua d’un embaràs és un cop sobtat i inesperat. Si a més un no compta amb l’atenció mèdica adequada, bregar amb l’angoixa es complica i el duel s’enquista. L’associació de suport a la mort perinatal i neonatal Umamanita ha publicat un informe que assenyala les mancances del sistema sanitari espanyol en aquest tipus d’atenció. Les conclusions adverteixen que amb prou feines hi ha protocols d’actuació i la formació del personal sanitari referent a això és deficient.

“No és que les coses no hagin millorat, però partim de molt a baix”, puntualitza a Sinc Paul Cassidy, coordinador del treball que recull l’experiència de 796 casos des de la setmana 16 de gestació dins dels cinc anys previs a l’enquesta, entre juny de 2013 i 2016. L’informe, de més de dues-centes pàgines, àmplia les dades publicades en l’únic article sobre atenció sanitària a Espanya sobre el tema, publicat a BMC Pregnancy Childbirth a l’inici de l’any.

Les mares i els pares que perden a un fill no nascut es troben en situació de vulnerabilitat i són molt sensibles a les paraules i accions de l’equip sanitari, del que prové el primer suport. La meitat de les dones enquestades va valorar la seva relació amb els professionals sanitaris molt positivament, no obstant això, una de cada tres considera que l’assistència que va rebre va ser molt negativa. En general, les mares van destacar haver rebut més suport emocional de l’equip d’infermeria que dels metges.

“El metge decideix els tractaments i la infermera és qui està al costat del pacient. La matrona és la que presta una cura més propera”, explica a Sinc Paloma Martínez Serrano, matrona i coautora de l’estudi. “També és cert que la nostra formació té una visió més holística de la persona i això es reflecteix” en la pràctica clínica, afegeix.

Un duel invisible

Els experts recomanen veure, vetllar i abraçar al bebè, així com elaborar records mitjançant objectes i fotografies, però aquest contacte no és una pràctica estesa: solament el 53% de les mares i el 59% dels pares de l’informe van veure al seu bebè mort.

Encara hi ha professionals que aconsellen als pares no veure al fill. Això va succeir en un de cada cinc casos. El 96% de les dones que sí que van decidir veure’l creu que va ser una bona decisió per al procés de duel. De les que no van veure al nen, un 57% es van penedir.

Entre les pràctiques millorables, també es troben les del moment del part. Tres de cada deu dones que van donar a llum no estaven acompanyades per les seves parelles o una altra persona de la seva elecció.

Les dones no acompanyades van tenir més possibilitats que se’ls administressin sedants abans, durant o després del part, en el seu ingrés hospitalari. “Elles tenen una sensació d’irrealitat que augmenta amb la sedació”, comenta Martínez Serrano. Segons explica, aquesta medicació pot ser perjudicial per a la presa de decisions, l’assimilació d’informació i la formació de records.

Aproximadament un altre terç de les enquestades no va rebre informació sobre els procediments i opcions per disposar del cos i els professionals es van referir al seu bebè mort amb la paraula “fetus”. “Per als pares i mares és el seu fill, ‘fetus’ és un concepte tècnic que en un moment tan delicat cosifica al bebè”, explica Martínez Serrano sobre la necessitat de canviar la terminologia. El nom del bebè només es va usar en un de cada cinc casos, segons els resultats de l’enquesta.

Des que una sentència constitucional de fa un parell d’anys va marcar jurisprudència, la disposició del cos, és a dir, el dret a acomiadar-se de les restes i decidir què es fa amb ells, ja no depèn de l’edat prenatal del bebè. Malgrat aquest avanç, l’atenció de les morts prenatals es va mostrar “notablement pitjor” com més primerenca va ser la mort.

A més, un nombre important de pèrdues dels dos primers trimestres no es registren. “Quan no les comptabilitzes, el que comuniques és que no dónes importància a aquestes pèrdues”, opina Cassidy, que recorda que a Espanya les dades són molt pobres i també existeix un problema d’infradeclaració.

Una de cada tres no compten

Un terç de les morts perinatals es donen abans de la setmana 28 de gestació, però les comparacions internacionals entre països no les recullen, segons va denunciar a la fi de setembre un estudi de la revista The Lancet. En les estadístiques solament es tenen en compte les pèrdues gestacionals a partir del tercer trimestre d’embaràs, el que subestima la càrrega real de les morts perinatals.

Aquestes pèrdues quedarien excloses de les estadístiques internacionals de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que, encara que té en compte les dades de cada país a partir de la setmana 22, solament compara les pèrdues gestacionals a partir de la 28, el tercer trimestre.

Segons l’OMS, la setmana 28 marca la viabilitat del fetus. Es considera que un bebè que neixi prematur a partir de llavors podria sobreviure fora del ventre matern, fins i tot als països amb rendes més baixes. Per això, la comparativa mundial entre països solament té en compte les pèrdues gestacionals a partir del tercer trimestre, encara que ja es registrin des de la setmana 22.

L’estudi ha recollit les dades de 2,5 milions de bebès de 19 països europeus des de la setmana 22 de gestació en 2004, 2010 i 2015, inclosos en el projecte Euro-Peristat, entre els quals no està Espanya. El 2015, van morir més de 9.300 criatures, de les quals un terç ho van fer entre les setmanes 22 i 28 d’embaràs.

Els autors del treball subratllen la importància d’incloure les pèrdues a partir de la setmana 22 de gestació per entendre la complexitat global del problema i l’impacte que té sobre les famílies. “Una mort en el segon mes d’embaràs no és menys tràgica. Aquests pares i mares també mereixen un reconeixement de la pèrdua i un informe de la defunció del nen per millorar l’atenció mèdica”, emfatitza en un comunicat la coordinadora de l’estudi, Lucy Smith de la Universitat de Leicester (Regne Unit).

La majoria de les pèrdues gestacionals, al voltant d’un 98%, es dóna en països en vies de desenvolupament, segons una col·lecció d’articles que va publicar fa dos anys la revista The Lancet. Als països rics, s’estima que 3,5 nens de cada 1.000 naixements ho fan sense vida. Ara, el nou treball adverteix que la càrrega real d’aquestes pèrdues podria ser “substancialment superior”.

Aquest és un article de l’Agència SINC.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*