Les dificultats de la desprivatització

Desprivatitzar és també desemmascarar la suposada bondat de les entitats que es diuen sense ànim de lucre, desobeir preceptes de l'estat o de la UE i equiparar efectivament les condicions laborals del personal de tota l'anomenada xarxa pública

Ramon Serna
 
 
 

Animat pel pas important que tant la fiscalia com el conseller de Salut han donat en relació al contingut del meu primer escrit en aquest nou Diari de la Sanitat, vull ara maximitzar les virtuts i minimitzar els riscos del necessari procés de desprivatització, tan ‘tímidament’ encetat per Toni Comín i no prou defensat per la realpolitik dels Comuns.

És cert, com diu el conseller, que ell no és responsable directe del concurs del transport sanitari, però sí que ho és de desfer les barbaritats que Boi Ruiz va fer sense aturador, i de fer-ho de la manera més àgil possible. Per què no dir-ho, amb tota l’agilitat que els neoliberals del nostre ‘model’ sanitari troben a faltar en els mecanismes administratius. La investigació de la fiscalia sobre el concurs del transport sanitari només pot concloure en un procés judicial que declari nul el concurs i exigeixi responsabilitats. Però realment cal dedicar tants recursos públics, judicials i altres, i tant de temps per resoldre un tema tan clar? Massa tímida, i massa tradicional, l’actuació del conseller quan felicita, i gairebé demana disculpes per destituir, una cúpula del SEM que haurà de comparèixer en el previsible procediment judicial. Massa tímida, quan avança unes dades que res tenen a veure amb l’efectivitat del nou model de transport sanitari pregonada per les estadístiques exitoses que el SEM ha presentat als ens locals. Massa contradictori que el conseller defensi encara el nou model mentre ens diu que la joia de la corona, els Vehicles d’Intervenció Ràpida (VIR), amb la missió de resoldre els problemes ‘in situ’, només compleix amb aquesta missió en el 21% dels casos, i que la mobilització de més d’un recurs per atendre una urgència, que els gestors del nou model presentaven com un fet buscat per positiu, resulti ara un escàndol en evidenciar-se que en el 97% dels casos han acudit dos vehicles a una urgència. Espero amb delit conèixer la proporció en què els dispositius mobilitzats han estat tres.

El cas dels hospitals de Quironsalud, l’antiga Capio, la Clínica del Vallès, l’Hospital General de Catalunya i el Sagrat Cor de Barcelona, s’ha convertit en el paradigma de la desprivatització de Comín. Però actuant tan lentament, ERC no arribarà a convèncer que amb la independència viurem millor. Avui, la societat exigeix molt més. Perquè, què n’hem de fer del SEM? Què de les ‘aliances estratègiques’ de Tarragona, Girona i Lleida? Què de la gestió conjunta de l’ICS, l’ICO i l’IDI? Què de l’activitat privada a centres públics? No és només que el Departament de Salut de Toni Comín no es proposi seriosament excloure del SISCAT, ni en concret de la xarxa d’aguts, totes les entitats amb ànim de lucre. Per posar un cas, la Clínica Girona està tirant endavant el projecte d’un gran nou centre sense que ningú l’adverteixi que deixarà de pertànyer a la xarxa pública, mentre el nou Trueta, que ja hauria d’estar fet, es programa a quinze anys vista. Es tracta també que s’està mentint a la població en la conceptuació de l’ànim de lucre. O és que algú es creu que els nou milions que l’institut religiós que gestiona la Salus Infirmorum de Banyoles tenia a Suïssa, o els diners de les Sicav de Sant Joan de Déu, provenen de donacions desinteressades? O que el Pere Mata de Reus no té beneficis incontrolats? O que les empreses públiques com el SEM, l’IAS, l’ICO o l’IDI no es creen precisament per evadir els controls públics? El dels salaris dels seus gestors, entre molts altres.

Em va sorprendre enormement que Gemma Tarafa semblés cofoia amb ‘tenir mà’, com a Ajuntament de Barcelona, en la gestió de les Àrees Bàsiques de Salut que gestiona el PSMar. I tota la resta de la població de Barcelona? Com pot ser que la representant d’un govern que teòricament dóna suport al manifest de la Marea Blanca no posi en qüestió les bases del model sanitari català? Sembla talment que la realpolitik dels Comuns es conformi amb separar l’ànim de lucre de les entitats que ‘fan una bona feina’ sense ànim de lucre. De debò la solució és que els ajuntaments tinguin “accions”, membres en els consells rectors, de les entitats gestores de la sanitat? Ja en parlarem un altre dia, però el concepte de participació no té res a veure amb això. Igualment sorprenent és l’anunci de creació de la Xarxa Oncològica de Catalunya. Realment es necessita crear aquesta xarxa per col·laborar entre dues entitats públiques obligades a col·laborar o per disfressar el seu objectiu real que no és altre que l’apropiació definitiva per part de l’ICO de la feina oncològica de l’ICS?

Al marge d’obstacles greus per desprivatitzar com la recent sentència del Constitucional o com les normes europees que bloquegen l’ampliació de recursos públics, personal inclòs, i que només es poden resoldre amb una desobediència decidida, i no en parlem si deixem passar el TTIP, hi ha un aspecte que hauríem de resoldre de manera immediata a casa nostra. Es tracta de donar una resposta clara als temors i patiments del personal, pel seu futur que dissortadament lliguen al futur de l’empresa on treballen i no al futur del sistema sanitari. Aquests no es resolen, ni de bon tros, amb la fórmula que Comín s’ha tret de la màniga. És una barbaritat dir que el personal de la Clínica del Vallès anirà al Taulí i quedar-se tan panxo. Una irresponsabilitat tan gran com negar els problemes cantats entre el personal del laboratori del Trueta enviat a l’IAS i el d’aquesta institució.

Quan es parla del consens que va representar el model sanitari català, no només es parla d’un consens entre les elits econòmiques i polítiques, en cap cas un consens de la base, sinó que també s’amaga un consens implícit amb les elits sindicals, les que en cap moment han propugnat un canvi de model, les que en tot moment han obstaculitzat el clam del personal de tot el SISCAT, que no és altre que “una sanitat, un conveni”. El personal de l’antiga XHUP reclama, des dels anys 80, l’equiparació de les seves condicions laborals amb les de l’ICS. Malgrat tots els acords, laborals i parlamentaris, aquesta equiparació no s’ha produït mai. Un crim impune. Ara, amb una major precarització de la feina a l’ICS que a la xarxa concertada, les diferències són menors, sovint s’han invertit, i podríem dir que només existeixen amb l’objectiu exprès de tenir dividit el personal. Cal, de manera immediata, una equiparació total de les condicions laborals en la xarxa d’utilització pública i, en el procés constituent, l’elaboració d’un estatut del personal dels serveis públics que prevegi la integració de tots els proveïdors, tots, sota la gestió directa del servei nacional de salut de Catalunya.

Haig de fer un incís d’última hora relatiu al malestar expressat per determinats professionals de Sant Joan de Déu, amb la cobertura de l’empresa. Si ja en Comín ha advertit de la manipulació que fa Quironsalud amb les dades de la plantilla que quedaria afectada per la desprivatització, ara és del tot inacceptable que aquests professionals justifiquin el regal de Port Aventura dient que ja n’havien començat a parlar a finals de 2012, com si llavors no fossin coneguts els terminis del concurs del transport sanitari. I el que és pitjor, que ens vulguin fer creure que la beneficència és indispensable per a la sanitat.

Ramon Serna
Sobre Ramon Serna

Ramon Serna Ros va néixer a València l'any 1950, es va criar a Barcelona i va despertar amb el Maig del 68. No va assimilar la transició, però l'any 1981 es va reincoporar a la seva feina d'infermer al Trueta de Girona on va continuar legalment la mateixa lluita que havia portat de manera il·legal als hospitals de Sant Pau i de Bellvitge durant el franquisme i la transició. Va representar el seu sindicat CATAC-CTS/IAC, del qual se sent orgullós, en la gestació de la Marea Blanca catalana i ara, jubilat, ni que no de l'activisme, és membre del Grup de Treball de Salut de la CUP. Defensa una sanitat 100% pública. Contacte: Twitter | Més articles

  • O.Martin

    Felicitacions per l’article. Estic d’acord amb que, malauradament, el model sanitari català no canviarà mentre el control dels centres estigui en mans de grups de gestors que van saltant entre les consultores privades, la patronal i la direcció dels centres. Els models piramidals en els que augmenta el gruix administratiu i perd poder el professional sanitari afavoreix els enfocs purament economicistes en els que es produeix una pèrdua notable de la qualitat assistencial. Això no sembla que importi i per les direccions és més important tenir grans “N” per abaratir costos que la qualitat. La sensibilitat i coneixement real que puguin tenir aquests individus sobre les tecles que toquin serà clau per mantenir estructures sanitàries de qualitat i especialitats viables i atractives pels futurs professionals, ja que, a més, al final no hi ha cap mena de repercussió sobre les males gestions que puguin ocasionar aquests individus. Entre les empreses públiques que has esmentat, cal incloure també Barnaclínic, Laboratori de Referència de Catalunya o IMI, empresses on es barregen càrrecs pagats per l’erari públic amb d’altres que no en formen part. La filosofia d’aquestes empreses és variable i reflecteix diferències conceptuals, i que considerar-les empreses públiques sense afany de lucre resulta qüestionable. Barnaclínic al menys s’aprofita de les infraestructures de l’Hospital Clínic i, malgrat no jugar net, sembla que generi una activitat mèdica a priori de qualitat (al marge que actualment es parla de la seva reformulació). Els altres dos exemples corresponen al model de negoci que imita les fórmules privades d’una manera més radical i, especialment el primer, representen models amb pèrdua de professionals i atomització de l’activitat assistencial. El més lamentable és que ni tan sols es considera la seva reformulació sinó que es pretén la seva expansió i el model es perpetua independentment del color polític en el poder, com acaba de succeir a Girona. És ridícul crear estructures que pretenguin excel·lència oncològica quan els fonaments per abordar el diagnòstic i l’estudi d’aquestes malalties s’està desestructurant en favor de models purament mercantilitzats. Ningú parla de mostres perdudes, invàlides o mal gestionades. Això no importa perquè tindrem la Xarxa Oncològica i excel·lència mundial, i això queda molt bé.