ENTREVISTA | Àngels González, doctora en psicologia clínica

“Les polítiques de joc responsable pretenen que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal… No calen molts diners per fer-ho”

Per prevenir el joc patològic, un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut, és essencial aplicar noves polítiques al respecte. En parlem amb Àngels González, doctora en psicologia clínica que va crear i desenvolupar les unitats específiques de joc patològic a Catalunya entre 2005 i 2010

Carla Benito
 
 
 
Àngels González és doctora en psicologia clínica especialitzada en joc patològic

Àngels González és doctora en psicologia clínica especialitzada en joc patològic

El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. “En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer”, apunta González. De fet, com ja explicàvem en un article d’aquest diari, el joc patològic, segons Jugadores Anónimos, “destrossa la vida” de les persones que el pateixen però ara per ara les polítiques de joc responsable estan aturades.

Treballant a la Universitat de Yale als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar des del Departament de Salut de la Generalitat a l’època de la consellera Marina Geli, del 2005 al 2010. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

Com va néixer la idea de desenvolupar unitats especialitzades en joc patològic dins els serveis de psiquiatria dels hospitals generals?

Va ser amb la consellera Geli al capdavant de Salut. Jo per primera vegada em vaig trobar amb una política que era sensible a aquest tema. Ella em va proposar posar en marxa aquest servei. Això volia dir que a totes les comarques de Catalunya en els hospitals generals hi hauria dins el servei de psiquiatria un dispositiu per atendre aquestes persones que tenien problemes.

Vaig ser la primera persona al país en dir que el joc patològic era un problema però mai cap polític es va interessar. Amb ganes, il·lusió, persones de la universitat vam crear aquestes unitats. Aleshores també vaig redactar un llibre i vam tenir una gran projecció. De fet, amb la consellera Geli vam fer una política de prevenció i una d’atenció. Per aconseguir això, vam firmar un acord amb el departament d’Interior que en aquell moment, en l’època del tripartit, era qui s’encarregava del joc patològic: aleshores qualsevol persona amb problemes de joc podia anar al seu metge de capçalera i aquest el derivava al dispositiu que tenia més a prop. Els pacients tenien aquest accés a anar a tractar-se.

I des del punt de vista de la prevenció que veu desenvolupar?

Vam fer un estudi amb una metodologia científica que ningú podia rebatre. Jo ja tenia contactes amb els Estats Units i vam comptar amb la millor epidemiòloga, Rachel A. Volberg, que també firma l’informe, i amb un altre company, Peter Remers, especialista en joc responsable, vam començar a dir que calia aplicar polítiques de joc responsable a casinos, loteries… tot arreu on hi pogués haver gent afectada. La indústria del joc era reticent perquè ells tenen la idea totalment equivocada que les polítiques de joc responsable frenen els clients d’anar al casino. És al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics. A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients. Però això els hi costa molt d’entendre a la indústria.

En termes de salut, que significa joc responsable?

Hi ha gent que va al casino per també dinar o veure algun espectacle, sobretot veient la cultura de casino que hi ha aquí als Estats Units. Aleshores, joc responsable és poder dinar al casino i que si vas a passar l’estona allà però tens clar que vols gastar-te una determinada quantitat i et diguis que després d’això, hagis guanyat o hagis perdut, et retires, així sigui. Es pot fer un símil amb l’alcohol, pots dir jo màxim una copa al dia, si ho compleixes, és un plaer però si ho superes et converteixes amb una persona amb problemes d’alcohol.

Joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc. Per tu pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Però per moltes persones que, com l’alcohol o el tabac, el joc pot arribar a convertir-se en una addicció amb tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques. En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer.

Les polítiques de joc responsable el que pretenen és frenar això i que la persona aprengui on estan les seves limitacions, se l’avisi que el joc li està fent mal, se li ensenyi de quina manera pot estar jugant… No calen molts diners per fer-ho. Diuen “quina por, pensaran que fem mal a la població i no vindran a jugar”, total que no fan res.

Jo vaig venir el 2011 cap als Estats Units i des d’aleshores ja no s’ha fet res més a Catalunya.

Les Unitats Especialitzades segueixen per això.

Sí. Segueixen tractant a la gent però no hi ha polítiques noves.

La publicitat del món del joc indueix a conductes impulsives? S’ha pensat en aplicar sancions?

No s’està fent res de res. De l’any 2000 al 2011 hi havia molts diputats compromesos que feien preguntes sobre joc. Jo era qui les contestava durant una època. Però es va perdre l’interès i ara mateix no hi ha ningú al nostre país que lideri aquest tema i es preocupi de pressionar per veure si es poden seguir fent coses.

A part de fer prevenció, com es pot revertir aquesta situació?

La guia que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Les unitats segueixen però no hi ha difusió. Els nous pacients que van sorgint van perdent aleshores la informació d’on anar. Si s’explica què passa amb aquest problema i on poden anar aquestes persones d’aquí a uns anys això es podrà anar difuminant. També pot passar que es perdi l’interès per part dels professionals. Va costar molt ja en el seu moment que als serveis de psiquiatria dels hospitals generals es creessin aquestes unitats especialitzades.

Amb la crisi quan es va demanar que es retallessin serveis molts hospitals van triar aquestes unitats perquè veien que el joc patològic no eren tan importants. Diners que aleshores es destinaven a altres coses… això no hauria de passar. Hauria d’haver algú que es preocupés pel tema, per veure si els tractaments que hi ha són els adequats o no. Hi ha a qui li agrada molt publicar per alimentar el seu currículum i moltes vegades això va en detriment dels pacients. La recerca però no està per beneficiar els pacients, els pacients estan alimentant aquesta recerca. Hi ha publicacions i investigacions pel simple fet de fer recerca i no serveix de res.

No hi ha referents doncs pels pacients?

No. Els referents que hi ha són pel fet de publicar.

Sant Pau i l’ONCE ha fet un estudi que dibuixa que el perfil del pacient actual és un jove, home…. Com ho veus?

No es pot fer un perfil general. S’ha de fer un perfil per tipus de joc: màquines, travesses, casinos… Els jugadors patològics no són tots iguals. Depenen de variables biopsicosocials i del tipus de joc. Els estudis s’han de fer a partir del tipus de joc i també calen gruixos de persones analitzades. Jugadors patològics, amb problemes o de risc són diferents. Amb aquests últims s’ha de ser molt curós i fer-ne molta prevenció. Qui fa recerca ha de treballar amb molts pacients per veure com estem.

Les polítiques de joc van tenir en compte aquests pacients?

Les polítiques de joc responsable partien de totes les persones relacionades amb el joc: grups de jugadors que diguessin quins problemes trobaven, els tres tipus de jugadors, després es parla amb les famílies, també amb els polítics, després amb els empresaris. Així es veuen quines necessitats hi ha, quines barreres tenen aquestes persones i així que s’hauria d’implementar. La recerca ha de sortir dels propis involucrats, no poden sortir d’un polític que no en sap.

Els empresaris de joc no poden estar contents amb polítiques de joc responsable de fa 10 anys. Però tenen por. Han tingut l’opció però no s’ha volgut.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*