L’espera per una reproducció assistida a la sanitat pública condueix moltes dones a la privada

Espanya està al capdavant en les donacions d'òvuls. Dels 225 centres que ofereixen aquest servei a Espanya, 181 són privats i 44 públics. A Catalunya hi ha 21 mesos de diferència d'espera entre un centre privat i un de públic

Sònia Calvó
 
 
 
Una imatge del Laboratori de FIV de Salut de la Dona Dexeus / ©Dexeus

Una imatge del Laboratori de FIV de Salut de la Dona Dexeus / ©Dexeus

Una menopausa precoç, la falta de funció ovàrica a causa de la quimioteràpia, una extirpació ovàrica o una edat avançada són motius pels quals una dona pot estar físicament incapacitada per ser mare. Ara, però, amb la donació d’òvuls això ha canviat. Es tracta d’una tècnica mitjançant la qual amb el traspàs d’òvuls d’una dona a una altra – una donant i una receptora-, s’insemina l’òvul de la donant i s’insereix a l’úter de la receptora. El primer embaràs mitjançant aquesta tècnica es va aconseguir el 1983.

Donació d’òvuls a centres públics

A Catalunya hi ha 33 centres on es pot fer fecundació in vitro. D’aquests, 27 són privats i 6 públics. Pel que fa a Espanya, un total de 225 centres ofereixen aquest servei: 181 privats i 44 públics. Aquesta diferència entre centres privats i públics es deu a la falta de recursos econòmics dels quals disposa la Seguretat Social i l’elevat cost de tot el procediment. En el cas de pacients receptores que atenen centres privats, el preu que han de pagar oscil·la entre els 5.500 i els 7.500 euros.

En el cas dels centres públic, molts no tenen programa de donació d’òvuls, com l’Hospital de la Vall d’Hebron o l’Hospital de Sant Pau. La llista d’espera per a tècniques de reproducció humana assistida (RHA) complexes –fecundació in vitro (FIV)– a centres públics és de 22 mesos (2.800 persones), en comparació al mes que hi ha a les clíniques privades. Un factor que en moltes ocasions fa que les receptores es decantin per la medicina privada. L’any 2015 el CatSalut va finançar 1.122 FIV i 1.291 inseminacions artificials.

El Departament de Salut va presentar un protocol en el qual s’amplia l’accés a la reproducció assistida a dones lesbianes i sense parella, un dret que fins al passat juliol no estava garantit. Les tècniques d’RHA que incorporarà aquest protocol en l’atenció especialitzada seran sis: l’estimulació ovàrica, la inseminació artificial conjugal, la inseminació amb semen de donant, la fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies, la FIV amb gàmetes donades (espermatozous i/o òvuls) i la microinjecció citoplasmàtica d’espermatozous.

El retard en la maternitat augmenta la demanda d’òvuls

Actualment el 15% de les parelles a Espanya tenen problemes de fertilitat. Tot i que inicialment els motius mèdics eren els principals pels quals una dona acudia a fer aquest tractament, avui en dia això està canviant i l’increment d’edat en el moment de ser mare és ja el primer motiu. Segons el registre de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), el 2015 més del 60% de les receptores d’òvuls tenien més de 40 anys. L’Eurostat explica això amb dades: l’edat mitjana de les dones en el naixement del primer fill ha seguit augmentant des dels 29,1 anys del 2002 fins als 30,3 anys del 2013. Aquest ajornament de la maternitat és una de les principals raons que han consolidat l’augment mantingut de la utilització de les tècniques de reproducció humana assistida (RHA).

Si bé no hi ha una edat límit legal per a ser mare, els professionals recomanen quedar-se embarassada màxim fins als 50 anys a causa de les complicacions mèdiques que poden aparèixer com la disminució de la fertilitat per l’escassetat ovàrica i la mala qualitat dels òvuls. Sí que hi ha una edat mínima, els 18 anys.

En el cas del centre mèdic Dexeus, un dels centres privats de referència pel que fa a la reproducció, la mitjana d’edat de dones receptores del centre és de 42 anys. Aquest retard de l’edat del moment de ser mare s’atribueix, sovint, a raons socials o laborals, com ara que cada vegada es busca més una estabilitat laboral i econòmica abans de tenir fills però també a l’allargament del període d’estudi.

Una imatge del Laboratori de FIV de Salut de la Dona Dexeus / @Dexeus

Una imatge del Laboratori de FIV de Salut de la Dona Dexeus / ©Dexeus

Espanya, al capdavant en la donació d’òvuls

L’edat de la donant, en canvi, se situa als 26 o 27 anys de mitjana, tot i que està permès ser-ho dels 18 als 35 anys per tal d’assegurar la màxima fertilitat de la dona. La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovòcits i Embrions de la Dexeus, explica que el perfil de donant que reben “és de classe mitjana, no ho fa pels diners com a motiu principal. Moltes vegades són mares, d’un perfil més altruista”. Es tracta de processos llargs, amb moltes proves mèdiques on s’han d’estimular els ovaris i entrar a quiròfan. Tot i el perfil altruista de les donants, es recomana que sempre hi hagi una compensació econòmica “per les molèsties que suposa”. El Comitè consultiu de Bioètica d’Espanya recomana una remuneració d’entre els 900 i els 1.000 euros, però en cap cas es tracta d’una xifra obligatòria. Clua associa les donacions a la cultura altruista i de donació que hi ha Espanya “sobretot pel que fa a donació d’òrgans i de sang en comparació a altres països d’arreu del món”. Això es tradueix en el fet que des de l’any 2008, el nombre de donant s’ha incrementat un 10% i cada any quasi 9.000 dones a Espanya donen òvuls.

L’any passat el centre mèdic Dexeus va atendre a 405 donants i 554 pacients, unes xifres que van en augment. Aquesta diferència entre donant i receptores s’explica perquè de cada tres donants, 1,3 vegades una única donant serveix per a dues receptores.

La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d'Ovocits i Embrions de la Dexeus / ROBERT BONET

La doctora Elisabet Clua, responsable del programa de Donació d’Ovocits i Embrions de la Dexeus / ROBERT BONET

A Espanya una gran majoria de dones receptores són estrangeres, sobretot italianes, franceses, angleses, alemanyes i americanes. Això es deu, principalment, a la legislació dels països de providència. 1.290 dones van venir a Espanya per fer el tractament pel fet que és una tècnica prohibida en el seu país d’origen. En el cas de França la donació només es pot fer si la dona té més de 30 anys i ja és mare com a mínim una vegada. La receptora, a França, no pot tenir més de 43 anys, ser mare monomarental ni lesbiana. A Anglaterra, a diferència d’Espanya, no està permesa la donació anònima. “Hi ha pacients que decideixen que no volen que els seus fills sàpiguen la identitat de la donant, per això acudeixen a nosaltres” explica la doctora.

La Llei sobre Tècniques de Reproducció Assistida del 2006 determina que s’ha de buscar a la donant en funció de les característiques físiques de la receptora. Tot i això, cal fer entendre a la receptora que, per molt que s’assembli a la donant, mai es pot assegurar la semblança total amb el nen. “Això preocupa les pacients. Hi ha un dol genètic. La pacient ha d’entendre que aquell nen genèticament no té res d’ella. Després està l’epigenètica, – el bebè estarà a l’úter, el parirà, l’alimentarà, creixerà…- però genèticament l’òvul és d’una donant”, explica Clua.

Aquesta llei també limita el nombre de nens que poden néixer a partir dels òvuls d’una mateixa donant: sis. No limita, per tant, el nombre de donacions sinó el nombre de naixements. Tot i això, és la donant qui ha de declarar en el moment de la donació si ja ha fet el procediment anteriorment o no i a quin centre. Això fa que no hi hagi un control real del nombre de naixements. Per solucionar-ho, alguns experts recomanen la creació d’un Registre Nacional de Donants de tots els centres de l’Estat.