Llums i ombres en la prevenció de l’obesitat infantil

Els programes de prevenció de l'obesitat infantil s’haurien d’implementar tenint en compte els seus determinants socials i evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes.

Luis Rajmil
 
 
 

L’obesitat infantil ha estat reconeguda des de fa anys com un dels problemes més importants de salut infantil. És motiu de preocupació de les autoritats sanitàries i educatives, de les famílies, i de la població en general. Nombrosos articles científics i de premsa han abordat aquest tema, que es considera ja una epidèmia que cada vegada afecta més als més petits.

Una notícia publicada al diari The Guardian feia referència a l’èxit d’un programa dut a terme els darrers anys a Amsterdam, que ha aconseguit disminuir l’obesitat i el sobrepès de la població escolar de primària. En realitat es tracta d’un programa que està implantat a més de 80 municipis holandesos des de l’any 2009. S’ha anomenat Jongeren Op Gezond Gewicht (JOGG, joves amb pes saludable), i és una intervenció a nivell municipal que intenta encoratjar la participació de tota la ciutat incorporant el menjar saludable i l’exercici físic com a opció atractiva per als joves de menys de 19 anys. Es coordina a nivell nacional i consisteix en cinc pilars: compromís polític, la cooperació entre el sector públic i privat, el màrqueting social, el suport científic i l’avaluació, així com vincular en els mateixos serveis sanitaris la prevenció i la cura de la salut.

Un dels punts més importants és la campanya “beu aigua”, que promou l’aigua com la beguda bàsica i rebutja les begudes ensucrades. I ho fa amb la participació activa de la família, l’escola i el seu entorn, i amb l’absència d’oferta d’aquestes a l’entorn escolar i familiar. El programa té suport polític dels municipis, que a més s’han compromès a avaluar-ho i han comprovat descensos de l’obesitat entre 5 i 20% en menors d’escoles primàries. D’altra banda alguns aspectes d’aquest programa resulten molt controvertits com ara que afavoreixen també la participació i col·laboració d’empreses multinacionals d’alimentació en la promoció del programa.

En realitat el JOGG està basat en un programa previ que s’havia iniciat al començament dels anys 90’ a alguns municipis de França, anomenat Ensemble Prévenons l’Obésité Des Enfants (EPODE, junts anem a prevenir l’obesitat infantil), que s’ha estès no solament a Holanda, però també a d’altres països de la Unió Europea. D’aquest programa s’han dut a terme diverses avaluacions de la seva efectivitat comparant municipis on es fa la intervenció amb municipis on no es fa, que han mostrat una disminució de l’obesitat als municipis que tenen implantada la intervenció.

Els programes que es fan a Catalunya, el Pla Integral per a la Promoció de la Salut mitjançant l’Activitat Física i l’Alimentació Saludable (PAAS, implementat des de fa 10 anys) i d’altres a l’Estat espanyol i a nivell municipal com ara el Programa contra l’Obesitat infantil de Barcelona (POIBA), tenen aspectes semblants als esmentats i se centren a promoure canvis de conducta. També han mostrat un cert impacte positiu a nivell escolar, de fet, aquests programes sembla que han aconseguit controlar l’obesitat als escolars de primària. Així, segons l’estudi ALADINO l’obesitat i el sobrepès infantil entre els 6 i 9 anys ha disminuït del 44% al 41% entre els anys 2011 i 2015 a l’Estat espanyol.

Ara bé, l’efecte positiu d’aquests programes també es pot relativitzar i qüestionar si es té en compte que al nostre entorn, per exemple, un de cada 2-3 menors de 6-9 anys presenten excés de pes, i que una reducció del  5-7% en 4 anys es podria considerar un èxit bastant relatiu. D’altra banda, els resultats aconseguits se centren en població escolar de primària, i l’obesitat està augmentant també a d’altres edats, sobretot preescolar.

Les avaluacions han mostrat que les intervencions han de ser multidimensionals -incorporar la família, l’escola i la comunitat- i s’han de mantenir en el temps. Si no es mantenen en el temps, els resultats deixen de tenir impacte. Com a exemple, quan s’han fet intervencions d’aquest tipus d’un any de durada i s’ha avaluat un any després, la millora ha estat molt irrellevant. A més, tots els programes fan menció dels determinants socials de l’obesitat (les condicions de vida i els ingressos econòmics familiars, la classe social ocupacional dels pares, el nivell d’estudis de la família, les condicions de treball, el lloc de l’habitatge, etc) com a factors determinants de l’obesitat infantil, però en molt pocs casos s’implementen intervencions concretes sobre aquests.

En general se centren solament en els canvis d’hàbits i haurien de posar molta més èmfasi en els determinants socials de l’obesitat infantil i centrar-ho en la disminució de les desigualtats. Hi ha una probabilitat elevada que els missatges de canvis d’hàbits i conductes arribi amb més facilitat als menors de famílies amb millors condicions de vida, que habitualment són els qui menys el necessiten (l’anomenada llei de cures inverses).

Segon l’estudi ALADINO mencionat anteriorment, la proporció de menors amb sobrepès ha estat del 50% entre els menors de famílies que declaraven ingressos de menys de 18.000 euros l’any, i del 38% als qui declaraven més de 30.000 euros. En menors de famílies amb nivell d’estudis universitari, un 10% més baix respecte de la resta de nivells d’estudis.

En resum, la implementació de programes de prevenció de l’obesitat infantil ha de començar des de ben aviat en el moment del naixement, i fins i tot abans. Han de ser impulsats i implantats des de la política i incorporar tots els agents socials. Els programes s’haurien d’implementar tenint en compte els determinants socials de l’obesitat infantil i, sobretot, s’hauria d’evitar la participació de la indústria de l’alimentació en la promoció dels programes. Ben al contrari, pel conflicte d’interessos s’hauria de legislar i evitar la participació de les empreses que produeixen i promocionen les begudes i aliments no saludables en les intervencions dirigides a evitar-ne el consum. No podem posar la guineu a cuidar de les gallines.




Luis Rajmil
Sobre Luis Rajmil

Metge pediatre, Màster en Salut Pública, Doctor en Medicina i especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Jubilat. Actualment col·laborador sènior a l'IMIM-Institut Hospital del Mar d'Investigació Mèdica. La seva àrea d'especialització és la recerca en salut infantil i qualitat de vida, i les desigualtats socials en salut infantil. Ha treballat en diversos projectes a escala internacional, d'Europa i de l'Estat espanyol en aquestes àrees. Contacte: Twitter | Més articles