“L’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”

Set lliçons sobre l'experiència de l'epidèmia a l'Àfrica Occidental que es va endur milers de vides al seu pas

Blanca Blay
 
 
 
Luis Encinas / MSF

Luis Encinas / MSF

L’epidèmia d’ebola més mortífera a l’Àfrica occidental es va emportar 11.300 vides i va infectar a 17.300 persones més que van aconseguir superar-ho. A gairebé dos anys de l’inici d’aquest brot, que ressuscitava la malaltia al continent després de quaranta anys de la seva arribada, hem conversat sobre les lliçons que hem après d’aquesta epidèmia amb Luis Encinas, expert de Metges Sense Fronteres en ebola.

Encinas reflexiona sobre les lliçons, en plural, perquè són diverses. “El que hem après és que el que no havia de passar ha passat”, deixa anar d’entrada. El virus de l’ebola i l’abast de l’epidèmia, així com la rapidesa amb la qual avançava, va agafar per sorpresa a tothom, incloent als que tenien més experiència, assegura.

1. Activar totes les alertes a temps

El fet de desconèixer la malaltia geogràficament, culturalment i oficialment, que comporta ja un temps per posar els mecanismes d’atenció i que saltin les alertes, va retardar la reacció davant l’emergència. Segons ell l’alerta de l’OMS va arribar molt tard. “Hem tingut un problema i és que des del principi no hem fet el mateix diagnòstic de gravetat. Nosaltres l’1 d’abril de 2014 ja parlàvem d’una situació sense precedents i la resposta va trigar molt”.

“Recordo al març de 2014 a Guinea, érem molt pocs experts i se’ns en va anar de les mans ràpidament: no teníem la capacitat de tenir equips que poguessin respondre, fer exploratòries”, es queixa. No obstant això, hi ha altres motius, més enllà del desconeixement, que per a ell expliquen la tardança en la reacció. “Això és difícil d’escoltar però la declaració d’emergència mundial de salut pública de part de l’OMS no arriba fins a uns dies després del primer cas d’un occidental. Sí que ho va declarar localment però fins llavors el discurs era més positiu, d”això en un parell de mesos s’acaba’ i nosaltres dèiem que la situació estava fora de control i que hi havia un esclat de nous casos i un caos sobre la regió” .

2. Sense nous fàrmacs la situació continuarà

Una reflexió necessària per al Luis passa per adonar-se que el pacient i/o la seva comunitat no han estat posats a la taula de decisions de canvis culturals. “Això és molt important perquè en certes zones hi ha ritus i creences molt seculars i això no es canvia així, d’un dia per l’altre”.

El desenvolupament de nous fàrmacs, de vacunes, també ha arribat molt tard. “Ha hagut d’arribar al primer món el primer cas perquè es disparin els interessos”, lamenta. De fet, segons una altra informació recollida per MSF, Espanya va quedar en el lloc número 23 de la llista de donants, destinant menys fons a la lluita contra l’epidèmia en terreny que a la resposta nacional després de detectar tres casos. “Sense diners i sense atenció política i mediàtica en termes de desenvolupar nous fàrmacs això continuarà així”, lamenta el professional.

3. L’ebola es va emportar la confiança de la població

Quan parlem sorgeix en la conversa el grau de vulnerabilitat de la població dels països on l’ebola va colpejar amb força. “No oblidem que estem parlant de dos països, per exemple, Sierra Leone i Libèria, que fa deu o dotze anys estaven en plena guerra civil, on les acusacions i les denúncies eren el dia a dia”, diu. Això ajuda a entendre que en el moment que arriba el brot de l’ebola, el 2014 el sistema sanitari s’estava començant a desenvolupar tímidament. L’entrada letal del virus va provocar “por, pànic, desconfiança”, en paraules seves. “No hem d’oblidar que l’ebola al principi no tenia ni tractament ni vacuna i que avui en dia només tenim una de les vacunes que hipotèticament podria protegir en un cert context i encara en fase d’assaig clínic. Hem fet un pas de gegant en dos anys però què hem fet en quaranta?

4. Millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament

“És millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament”

Preguntat per quina imatge no pot repetir-se, Encinas diu: “Tots els mecanismes d’alerta del moment zero al moment cent”. Per a ell “és millor sobrereaccionar que no reaccionar o fer-ho malament”. En el moment que hi ha un dubte s’investiga, es posa el material per protegir els que estan fent la investigació, es forma el personal…Cal prendre mesures de protecció i posar en marxa els mecanismes d’alerta quan cal”, insisteix.

5. La lluita contra l’ebola no ha acabat

“Això encara no ha acabat, m’agradaria que posessis èmfasi en això”, em diu. Fins fa poc hi havia certa percepció que la situació estava controlada però pocs dies després que es declarés la fi de l’ebola a l’Àfrica Occidental s’han tornat a detectar casos. “Si després de dos dies que es declari l’epidèmia es detecten nous caso, allà hi ha alguna cosa que no funciona, no vol dir que un ho hagi fet bé o un altre malament, hi ha països on les condicions són més òptimes però hi ha certs centres de salut que no tenen ni guants. L’ebola ha provocat en alguns llocs una força de reacció ràpida mentre que altres han quedat més oblidats. Parlar de control quan encara hi ha un país en crisi…un sol cas d’ebola positiu és factible, i aquí no només n’hi va haver un”.

6. Construir sistemes de salut forts

A Luis Encinas li fa por l’endemà, per al qual considera que s’ha de recuperar la confiança de la gent en els centres de salut per evitar així més morts. “Cal veure quants dels morts que hem comptabilitzat han mort de malària, de parts complicats, infeccions respiratòries que s’han complicat o morts perquè hi havia por a anar als centres de salut, on la gent tenia por anar perquè es contaminava”. Defensa la construcció d’un sistema de salut fort en els països arrasats pel virus però assegura que s’ha de fer “amb saviesa”. “Estem parlant d’un país on està tot destrossat i on tenim indicadors de salut per sota de la mitjana acceptable i on tenim cinquanta vegades menys metges que fins i tot abans de l’epidèmia”.

7. La salut ha de ser un bé comú

Surt a la conversa, a mode comparatiu i salvant les distàncies, el virus de la Zika i la reacció que està havent-hi a nivell internacional i en els països afectats. “Els països afectats tenen sistemes de salut més forts. No estem parlant de Zika a República Centreafricana. Parlem de països emergents amb capacitat de tractament, sistemes de salut mitjans o forts, credibilitat i més pressupost. Desafortunadament la salut no és un bé comú i depèn de la capacitat d’un país de protegir-se “, conclou.